Discos

[Crítica] El quintet necessari

Hèctor Serra | 14 desembre 2012

Sense posar-nos transcendentals, però ho hem d’asserir: Alcoi, en matèria musical, és la ciutat necessària. I no ho és només per l’Ovidi –que amb això ja bastaria-, sinó per la qualitat i diversitat de les propostes que han anat sorgint aquests darrers anys. L’herència de “l’artista, el cantant, el pallasso” s’emmiralla en projectes com els de Verdcel o Batà, amb cuidades posades en escena per desbordar sensualitat poètica i riquesa melòdica, o en el d’Hugo Mas, la portentosa veu que mai tremola per recitar els versos de la vida. L’escena local és àmplia: va des del balcanitzat folk de Pelandruska fins a l’experimentació electrònica de We Are Not Brothers. Enmig d’aquesta espiral de suggestió, hi ha un quintet abracadabrant que, si no existira, s’hauria d’inventar. Entre cassoles han parit Atles enharmònic i la cirereta l’ha posada el màster de Jason Ward (Arcade Fire, Lambchop…). Un treball que s’ha fet realitat gràcies a les aportacions econòmiques rebudes mitjançant el micromecenatge i que, com ja va passar amb l’anterior disc, és de descàrrega lliure. Arthur Caravan viuen, i de quina manera!
Situem-nos. Fem play al primer tema. Agosarat, si més no, iniciar un disc amb “Majors i menors”, una peça especulativa on les guitarres es busquen progressivament i la veu de Pau Miquel Soler no compareix fins els dos minuts i quaranta segons transcorreguts. Una introducció que ve a confirmar dues coses: que els Caravan fugen dels convencionalismes i que, com ells mateixos van anunciar, aquest segon repertori propi eleva la potència respecte del primer. Cert: el nou material sona més rock que pop, però l’encert dels alcoians és el de no saturar-nos d’intensitat, bo i regalant-nos diferents climes que coexisteixen al llarg del compacte. El segon tall pren una altra tessitura. “L’harmonia de les esferes” és aparentment calmada, tot i que amaga tics coloristes que cal saber apreciar. “Vents” és, potser, la més radiofònica de totes –pensant en les emissores que encara mantenen dignitat- amb una tornada ben executada i un encaix de piano i violí que convenç a la primera. Amb “Cadència trencada” les guitarres decauen i uns cors precisos ens porten a una atmosfera elegant i senzilla. Atenció a “Balada d’indios i comboixos”: lirisme que posa els pèls de punta i que abraça les imatges rutinàries i els espais onírics. Magnífic.
Un dels moments àlgids d’aquest viatge musical i poètic s’admira en la versió de “La cançó de l’alba” del compatriota Hugo Mas. La que durant tot el disc és una línia vocal suau i plàcida es transmuta ací en un dramatisme de dimensions ascendents. Soler s’esgola per travessar tots els porus del nostre cos. I això que la cançó comença cristal•lina… La col•lecció es completa amb talls com “Somnis amb música perfecta”, cançó de bressol seductora, o “Himne a l’alegria”, de ritme marcadament constant però encomanadís. Tot plegat conforma un resultat esplèndid, una joia amb rafegues de tota mena: unes més dolces, altres més fosques; ara més transgressores, després més acaronadores. Un catàleg de temes on la personalitat exigent d’Arthur Caravan pren volada. Quintet inequívocament necessari.
Atles enharmònic
Arthur Caravan

Autoproduït
2011

Hèctor Serra col·labora a la revista Tres deu, el digital cultural Núvol i el periòdic L’Accent, entre altres mitjans. És l’autor del bloc L’Extraradi.

Twitter: @llenyataire





, , , , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.