Discos

[Crítica] El quintet necessari

Hèctor Serra | 14 desembre 2012

Sense posar-nos transcendentals, però ho hem d’asserir: Alcoi, en matèria musical, és la ciutat necessària. I no ho és només per l’Ovidi –que amb això ja bastaria-, sinó per la qualitat i diversitat de les propostes que han anat sorgint aquests darrers anys. L’herència de “l’artista, el cantant, el pallasso” s’emmiralla en projectes com els de Verdcel o Batà, amb cuidades posades en escena per desbordar sensualitat poètica i riquesa melòdica, o en el d’Hugo Mas, la portentosa veu que mai tremola per recitar els versos de la vida. L’escena local és àmplia: va des del balcanitzat folk de Pelandruska fins a l’experimentació electrònica de We Are Not Brothers. Enmig d’aquesta espiral de suggestió, hi ha un quintet abracadabrant que, si no existira, s’hauria d’inventar. Entre cassoles han parit Atles enharmònic i la cirereta l’ha posada el màster de Jason Ward (Arcade Fire, Lambchop…). Un treball que s’ha fet realitat gràcies a les aportacions econòmiques rebudes mitjançant el micromecenatge i que, com ja va passar amb l’anterior disc, és de descàrrega lliure. Arthur Caravan viuen, i de quina manera!
Situem-nos. Fem play al primer tema. Agosarat, si més no, iniciar un disc amb “Majors i menors”, una peça especulativa on les guitarres es busquen progressivament i la veu de Pau Miquel Soler no compareix fins els dos minuts i quaranta segons transcorreguts. Una introducció que ve a confirmar dues coses: que els Caravan fugen dels convencionalismes i que, com ells mateixos van anunciar, aquest segon repertori propi eleva la potència respecte del primer. Cert: el nou material sona més rock que pop, però l’encert dels alcoians és el de no saturar-nos d’intensitat, bo i regalant-nos diferents climes que coexisteixen al llarg del compacte. El segon tall pren una altra tessitura. “L’harmonia de les esferes” és aparentment calmada, tot i que amaga tics coloristes que cal saber apreciar. “Vents” és, potser, la més radiofònica de totes –pensant en les emissores que encara mantenen dignitat- amb una tornada ben executada i un encaix de piano i violí que convenç a la primera. Amb “Cadència trencada” les guitarres decauen i uns cors precisos ens porten a una atmosfera elegant i senzilla. Atenció a “Balada d’indios i comboixos”: lirisme que posa els pèls de punta i que abraça les imatges rutinàries i els espais onírics. Magnífic.
Un dels moments àlgids d’aquest viatge musical i poètic s’admira en la versió de “La cançó de l’alba” del compatriota Hugo Mas. La que durant tot el disc és una línia vocal suau i plàcida es transmuta ací en un dramatisme de dimensions ascendents. Soler s’esgola per travessar tots els porus del nostre cos. I això que la cançó comença cristal•lina… La col•lecció es completa amb talls com “Somnis amb música perfecta”, cançó de bressol seductora, o “Himne a l’alegria”, de ritme marcadament constant però encomanadís. Tot plegat conforma un resultat esplèndid, una joia amb rafegues de tota mena: unes més dolces, altres més fosques; ara més transgressores, després més acaronadores. Un catàleg de temes on la personalitat exigent d’Arthur Caravan pren volada. Quintet inequívocament necessari.
Atles enharmònic
Arthur Caravan

Autoproduït
2011

Hèctor Serra col·labora a la revista Tres deu, el digital cultural Núvol i el periòdic L’Accent, entre altres mitjans. És l’autor del bloc L’Extraradi.

Twitter: @llenyataire





, , , , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.