Música

Aplec (III) Crònica personal

Daniel Monfort | 2 Agost 2013

Crònica personal de l’Aplec de Morella, 35ena edició. 
El major inconvenient de viure a la diàspora és el de perdre’s cites. Tot l’any aguantes estoicament les proposicions indecents de P., P. i J. per anar a concerts d’Orxata, quan és Magdalena ells vénen de festa i tu vas a treballar, Txarango encara no els he vist i ells ja m’avisen que és un **** karaoke d’adolescents. Vas a destemps i vivim les cites (les musicals, no les de Mariano) via les xarxes socials. En francès hi ha una cançó de Tryo que parla d’un tio enganxat a la xarxa que ho viu tot per correspondència, i més o menys és així la vida en l’#aspradiàspora. L’Aplec dels Ports és l’ocasió per trobar-nos de viva veu i amb un got a la mà, de veure en directe eixos grups que no toquen al costat de casa cada dia. A l’aplec s’acumula la faena, hi ha un equilibri a respectar entre veure a este grup que aprecies (i sols els coneixes via facebook), xarrar amb este xic que no veies des de fa precisament un any i decidir no veure el mateixos gags de sempre de Xavi Castillo, que ja ho sabem que està tot molt mal i que no sabem votar!
D’esta trenta-cinquena edició, si ens concentrem en la música que vaig veure i escoltar atentament, ací van les principals idees o moments. Atupa en directe em van confirmar el que m’imaginava, que tenen tot un futur per endavant, i que Llengua cantat amb Atzembla és el temasso ideal per posar-se al cotxe en els moments de baixó emocional com a poble. Benvingut siga el rap a l’Aplec! D’Orxata no puc ser neutre, si formes part de l’orgia de la primera fila en Suavitat Universal després no pots permetre’t oracions buides per donar adjectius al espectacle que van donar. Orxata és Orxata, i amb Diana cantant cúmbies és mel de romer.
Txarango em va semblar que aplicaven amb ofici una fórmula d’èxit sense eixir-se’n massa del guió. I sí, els meus amics tenien raó, en algunes cançons allò era un karaoke, menys en la versió que van fer de Dusminguet. Els fans deuen ser de la generació de la Troba i Dusminguet els para molt lluny. El contrast entre el xou Monleonià de Pepet i Marieta que els va precedir i la professionalitat de Txarango em va fer vindre al cap l’eterna qüestió del nord-sud. Per a un concert en directe preferisc el xou caòtic, escatològic i verdot del combo d’Ulldecona i rodalies. Allò comunament dit fer festa. Després vindria Aspencat, amb Seguí de la Gossa com a tercera veu durant tot el concert. Concert enèrgic, contundent, sense deixar-se els temassos (quasi ho són tots) i elevant el guitarró al mateix nivell que Miquel Gironès va elevar la dolçaina. El reggae mediterrani havia de ser així! Dels millors concerts de l’Aplec.
El diumenge d’Aplec sol ser un dia de ressaca colossal, d’estirar-se a l’ombra dels pedrissos i de desmuntar peniblement la tenda de campanya. Normalment la gent fa via cap a la Plana només despertar-se i als concerts de diumenge de vesprada sempre ens solem quedar l’organització i els de la comarca. Esta vegada va ser diferent, molts no volien perdre’s a Obrint Pas – i a Miquel Gil de teloner coixo de luxe- acomiadant-se en acústic en una cita a la que tantes vegades i en tantes circumstàncies han vingut. El pavelló morellà estava a petar, senyeres als quatre vents, i després d’uns inicis dubitatius entre un públic que encara no entenia com Obrint Pas apareixien sense amplificadors, l’ambient es va escalfar i de quina manera. Hi havia molta complicitat, emoció compartida a dalt i a baix de l’escenari, amb Miquel Gironès portant la batuta del xou i assumint plenament que un acústic d’Obrint Pas es presta al karaoke. Si es té assumit no passa res. Al costat meu una mare amb el xiquet cantava mollet les cançons, totes. Vint anys han estat temps suficient per a créixer amb ells, per haver seguit unes quantes etapes de les que parlava la cançó “Esperant“, ja són un grup de més d’una generació. Allò que en un temps eren uns pogos brutals a primera fila ara ens ho mirem asseguts, allò que era distorsió ara és un guitarró. Un concert que ni ells volien acabar ni nosaltres volíem que acabés. Solen ser els concerts així els que retenim a la memòria. Amb una Muixeranga vam dir adéu a l’Aplec i amb una bona notícia, la màgia de l’Aplec dels Ports seguirà un any més, el 2014 el poble de Sorita pren el relleu de la roda.
Esta columneta se’n va de vacances, festes, penya, bous i orquestres. Tornem a setembre. Bon estiu!
Daniel Monfort col·labora a la revista Tres Deu. Escriu a El cadafal. Membre de la #AspraDiàspora, punxa música del Mediterrani i del Carib en una ràdio local d’Orléans, al programa Pachanga. Twitter @elcadafal.




, , , , , , , , , , , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.