L’Últim Combat

Pensar que possiblement és la darrera vegada que podràs veure Obrint Pas damunt d’un escenari fa que es forme un nus a la panxa i que eixa nit ho veges tot des d’una altra perspectiva. El passat divendres 25 d’octubre la comarca de l’Horta tingué l’última oportunitat per a acomiadar-se del millor grup que ha vist passar aquesta terreta i, com vam poder comprovar, la gent va respondre tal com l’ocasió demanava.

Hores prèvies al gran moment, els carrers de Vinalesa van ser conquerits per gent de totes les edats possibles que feien cua pacientment per a aconseguir una de les polseres que oferia el dret a entrar dins de la gran carpa. Els carrers estaven plens de gom a gom i es feia difícil caminar sense parar-se a saludar algun conegut que no havia pogut evitar assistir a aquella nit màgica.

A les 21.30 h van saltar a l’escenari els components d’Atzembla, gairebé com a casa, ja que la majoria dels seus membres són del poble del costat, Montcada. El grup va repassar tots els temes del seu darrer disc amb alguns tocs del seu primer EP. Cal destacar la gran passió que desencadena Fran, guitarrista d’Atzembla i cantant d’Atupa, grup les samarretes del qual s’acostumen a veure amb molta freqüència independentment del concert. Caldrà estar atent a l’evolució d’aquest grup.

Després dels Atzembla, fou moment dels grans Orxata Sound System. Amb un directe renovat i molt més encertat que el que duien en la gira d’estiu, els valencians van demostrar per què desperten tantes passions i durant una hora i mitja van repassar temes de tots els seus discs amb ritmes frenètics de “tutupà” i “tralla”. “Suavitat Universal” i “Gerointifada” foren els hits de la nit on la gent va deixar anar tota la “mandanga”. En algunes cançons del 2.0 es va trobar a faltar una segona veu femenina que recolzara Diana, encara que aquest punt va ser solucionat pel mateix Palau, qui va demostrar el gran domini del falset per a les segones veus. Jaume Guerra, baixista del grup i també d’Obrint Pas, va aprofitar per agrair als seus companys de batalla els darrers huit anys al seu costat.

Al voltant de les 00.45 h es va alçar el gran mural amb el puny dels Obrint Pas, que va donar el tret d’eixida per al darrer concert dels valencians a l’Horta. Tal com ens tenen acostumats, començà a sonar l’obertura del seu darrer disc, Coratge, per a seguir amb la cançó homònima i embogir tots els assistents. Les cançons van anar sonant sense descans: “El gran circ dels invisibles”, “Benvingut al paradís”, “La caça de bruixes”… El públic va ballar i va cantar cadascuna de les lletres de totes les seues cançons. A la carpa no cabia ni una persona més i l’ambient i el lloc no feien una altra cosa que recordar les grans nits festiverneres. Cal remarcar la gran organització que hi va haver i que va fer que tot funcionara a la perfecció.

Després d’una parada acústica per a interpretar “El país de l’olivera”, els Obrint Pas començaren amb la traca final i ens deixaren un gran sabor de boca amb la inigualable “Som” i “No estàs sol”, que va comptar amb la col·laboració de la muixeranga que exhibia uns cartells amb el lema: “Sempre anirem Obrint Pas!”.

Quan tot pareixia que arribava al seu final, el grup valencià va sorprendre els assistents amb la incorporació de Miquel Gil i Borja Penalba per a interpretar la cançó “Del Sud”, un dels grans temes de la banda. Durant tot el concert es van veure emocionats i amb els ulls plens d’alegria als integrants del grup, que no deixaven escapar cap ocasió per a agrair als assistents el fet d’estar una vegada més al seu costat. El punt i final el van ficar l’ “Últim combat”, una metàfora d’aquell mateix concert; “Viure”, “Alegria”, que va comptar amb un esplèndid llançament de confeti, i, finalment, “Barricades”, que ens va deixar molt clar que el grup tanca una etapa de la seua carrera tot i que amb un punt i seguit.

Amb un gust agredolç, els assistents al concert van anar abandonant el recinte mentre encara es podien llegir alguns dels cartells d’agraïment al grup que portaven per escrit un “Gràcies” ben significatiu. Conscients del que acabaven de presenciar i amb l’esperança de tornar a gaudir del millor grup d’aquesta terra molt prompte, a les seues ments encara ressonava aquell “Tornarem, tornarem…”.