Canal 9 i la música
En estos dies de trasbals sobre el futur de la radio televisió pública valenciana, el paper i el no-paper de RTVV en la promoció de la música en valencià està dins del debat. Els treballadors, en la seua més que justificada lluita, en fan de la música en valencià una bandera. Molts han (hem) pensat, quins trons, que a bones hores s’en recorden de l’Ovidi.
Imaginem per una d’aquelles que des de la seua gestació Canal 9 no hagués optat per una política d’ambigüitat en la postguerra de la batalla de València sinó que hagués vist de bons ulls incorporar música en valencià sense tindre por del que pensaria Lizondo per invitar catalanistes al plató, tot guardant el nivell de petarderia que ja caracteritzava aquell Canal 9 del 1990. Imaginem doncs a tot un Ovidi Montllor o en Raimon, però també un Remigi Palmero o un Pep Laguarda, cantant en playback en un programa d’entreteniment d’un dissabte a la nit – després del futbol ofert per Bancaixa – en un xou introduït per Ximo Rovira amb americana lluent. El públic que assisteix al programa està assegut en taules com si fos el Moulin Rouge, en una disposició que imitava el Noche de fiesta de la Primera. Segurament hauríem sentit vergonya aliena per ells, l’Ovidi al camerino fumant desesperat dient-se “què faig ací”. Imaginem això però ja ni ens imaginem el Canta Canta de Maria Abradelo des de la platja de Xilxes i una adolescent de Nules cantant el Perestroika de Sau. Realment hauríem volgut això? Realment el problema era només d’una quota de continguts en valencià? Canal 9 va nàixer petarda – amb una petarderia que amb el temps ha envellit per a bé, com el xou de Joan Monleón – i petarda acabarà, amb honroses excepcions a cada època.
La llarga travessa de la música en valencià als anys noranta hagués estat menys dolorosa si Canal 9 hagués apostat per integrar amb naturalitat la música en valencià a la graella? Segur. Però també estic segur que actualment, vist des de 2013 i vist com han anat les coses, quasi preferisc no haver vist a l’Ovidi fent playback com el seu compatriota Camilo Sesto. Els caps-pensants successius de Canal 9 ja podien vetar certs grups de la música en valencià, de la mateixa manera que l’ajuntament de València pot seguir programant petarderia en festivals casposos. Es fa més música en valencià que mai, es fa més música de qualitat en valencià que mai, esta mateixa casa n’és un exemple. Fa trenta anys si alguna no eixia a la televisió no existia. Ara això ja s’ha acabat, la televisió per sort ja no és l’única finestra oberta al món i el nostre país ha demostrat una capacitat de resistència i de producció en l’ombra. Obrint Pas han pogut tocar en festivals al Japó independentment de si Canal 9 o Ràdio 9 els va donar bombo o no. La prova de la popularitat és que les orquestres de festes els incorporen amb naturalitat al repertori quan durant anys el valencià només havia estat per a la “La manta al coll“. La gent demana, escolta, compra i pirateja música en valencià. La normalitat completa hagués estat veure’ls tocar en un plató de Canal 9 com sí que van poder fer a TV3, amb la mateixa normalitat amb la que els seus admirats Kortatu tocaren en platós de colors estridents en aquella ETB dels anys vuitanta. Però a dia d’avui, qui encara descobrix nous grups de música mirant les cadenes convencionals de televisió? És més, qui entre els de menys de quaranta anys es planta encara davant el televisor esperant “a veure què fan”?
Una bona part de la producció musical s’ha gestat en un ghetto. Ací no s’han fet cançons enganxoses per sonar a la ràdio, ací no s’han fet estudis de mercat abans de treure un disc, ací els artistes s’han autofinançat els discos com han pogut, els verkami funcionen de meravella i els grups han tret els que els ha donat la santíssima gana, sense censura. Grups completament eclèctics mantenen una solidaritat entre ells, tots saben que a la tele no eixiran i ningú tocarà un duro de les institucions. Exactament el contrari del mite del rock català subvencionat pel pujolisme. Açò ha fet que ara tinguem una escena musical original i eclèctica, completament underground, fet que des del nord ara comencen a apreciar. Sense este ghetto no hauríem tingut “València, eres una puta“, ni “Suavitat Universal” ni “Wegener“. La foscor ens ha endurit i ara ja no es pot amagar açò, és massa gran per amagar-ho. Ja volem el pa sencer, els murs del ghetto s’han solsit.
Als mandamassos de Burjassot i de la Generalitat els ha eixit el tir per la culata. En la seua renaixença Nou proposava un programa sobre esta escena musical valenciana, siga en la llengua que siga. Si Nou havia de renàixer havia d’anar a buscar una audiència potencial interessada, i esta sabien que estava més a prop de vosaltres, lectors per exemple d’esta casa, que dels consumidors de les mitges veritats dels noticiaris. Personalment penso que la televisió com l’hem entesa fins ara està condemnada a desaparèixer. Però també penso que és indispensable tindre una oferta audiovisual de qualitat en valencià, pública, privada i associativa, adaptada als nous modes de vida, jo miro el què vull quan vull. I no esperem que Vocento o El Mundo TV vagen a retransmetre partides de pilota ni concerts en acústic d’Arthur Caravan. Precisament per això necessitem una radiotelevisió en valencià. Perquè ningú ho farà per nosaltres.
Fotos: César Caracuel.
