10 productors encabronadament xingons

Si vols llegir l’article en castellà pots fer-ho a FestivalxDentro.

No tinc ganes de rajar, de fet no tinc ganes d’escriure. Tinc ganes de guanyar pasta i de menjar pernil car. Hui vull mostrar-vos deu productors que m’agraden severament i que m’encantaria que mai arribaren a ser molt famosos per a que no començaren a canviar el seu estil de música. Els desitge un bé neutral no massa exagerat, que puguen viure de la música però tampoc que siguen més famosos que la Coca-Cola.

Intentaré que siga un descobriment per a uns quants de vosaltres, però també espere que en conegueu alguns. No vaig a ordenar-los en un rànking, ni a separar-los per estils. Tots són genials. Espere que us semble guai i vos convide a que em digueu quin ha sigut el productor que més vos ha agradat mencionant-me a Twitter: @therubikdude.

Branko

Branko és un dels rostres i dels cervells de Buraka Som Sistema, principals exportadors del kuduro electrònic i dels ritmes electroafrollatins no denigrants (no confondre amb l’electrolatino). Buraka són coneguts per temes com Kalemba, Hangover i Tira O Pe. Branko ha continuat amb l’estela musical de Buraka després del descans que està fent el grup i condueix el programa “In New Djs We Trust” de BBC Radio1, on té un espai setmanal el totpoderós Diplo. Ha conduit el seu estil més cap a l’elegància i l’harmonia del house, però tot mantenint l’esència. Branko també està al càrrec de Enchufada Records, i a mi, personalment, me la fica more la música que ix d’ahí. Pega-li una escoltadeta ací.

Si he de quedar-me amb un tema de Branko, em quede amb aquest hit de Zouk (gènere del que ja vos he parlat):

Beauty Brain

Hauríeu de conéixer ja aquests dos canalles andalusos. Ara mateix, porten la bandera del Trap, el Moombah i el Twerk a Espanya. Els vaig conéixer via Facebook, perquè tenien unes cares molt gracioses i de seguida vaig pensar que serien bona gent. I així va ser. Tenen un estil molt personal, i amb el seu últim EP, Venenon, ho han petat bastant. A més, un d’ells viu amb mi i ara mateix m’està amenaçant amb un ganivet per a que parle bé d’ells. En nombroses ocasions han eixit al blog de Mad Decent (el segell del de nou totpoderós Diplo) i si he de quedar-me amb sols un dels seus temes, elegisc:

Oliver

Em jugue el coll a que la majoria dels que aneu a llocs on cal pagar entrada i els Djs no són figurants ja heu ballat algun tema d’Oliver. Aquest duo angelí, no es que tinguen ales, es que són de Los Ángeles, conten amb el suport de Fools Gold, segell d’A-Trak i han fet una gira internacional junt a Zedd i Alex Metric. Les seues produccions són ball pur. Són robot. Són electrònica metàl·lica retrofuturista, perfecta per a demanar-li rotllo a una amant de la indietrònica que va fins al cul de MDMA. El seu hit més hit i que més boig em torna es aquesta peça bailonga meravellosament genial:

Pocz & Pacheko

A aquests dos senyors els vaig conéixer a Enchufada Records fa quatre dies així que no tinc molt a dir. Música llatina electrònica per a moure el buyate i intentar consumar. Son veneçolans però tenen coses a veure amb Barcelona. Tenen cara de bessons o alguna cosa així. El tema que més m’agrada és aquest:

BOT

Crookers és un dels duos italians més famosos de la música electrònica, emparats per nombrosos discs meravellosos que encara avui en dia sonen nous. Antigament estava format per Bot & Phra, però fa un any i poquet Bot va decidir fer marxa pel seu costat i Phra es va quedar a càrrec del projecte. En realitat Phra avui en dia continua sent més conegut per l’herència que va deixar el seu company, però musicalment Bot s’orina apretant molt en la calba del seu excompany. Junt a Astronomar (del que vos parlaré ara) i a Neoteric, porta el segell Main Course del qual sorgeixen temes que m’aconsegueixen posar el crani del revés. Si haguera de triar solament un tema seria aquest:

Astronomar

Els temes d’aquest senyor ample de carns els punxaven els Crookers originals i va ser per això que el vaig conéixer. Sembla que la seua amistat amb Bot i la qualitat i la originalitat sonora que desprén van fer que junts fundaren Main Course. Han editat temes amb Mad Decent i Diplo li va encarregar un dels remix d’Earthquake. Si haguera d’escollir un tema d’Astronomar em sentiria com si estiguera assassinant a diversos fills, i no vull matar ningú, així que ací hi ha partida doble:
Una espècie de versió que va fer del clàssic de Cajmere – It’s Time 4 the Percolator.

I el remix a Wax Motif & Neoteric – Go Deep:

Blacktop

Blacktop són el Pablo i la Isa. Són amics meus, però no estan enxufats ací sense cap mèrit. Aquesta mateixa setmana han llençat el seu primer single amb videoclip i han conquerit molts corets. Amb el ressorgiment del house i l’UK Garage molts productors han eixit a la llum, i a Espanya aquests tetes són la nova school. Després de diversos remix i mixtapes, han llençat Danzing i és una puta meravella amb totes les lletres.

Aglory

No el conec des de fa molt de temps ni és amic, però crec que val la pena mencionar-lo. El vaig conéixer gràcies a The Reef (del que de seguideta parlaré) i em sembla que fa un trap cabronament original. En un estil que m’encanta però que moltes vegades em farta, trobar perletes com aquesta és com trobar una dona preciosa enmig d’una sauna gay, s’agraeix! (Encara que jo no siga molt d’anar a saunes gays… Des de fa un temps… Bé, no tant… Però va ser per error… O siga que no té importància… Borreu-ho de la vostra ment, ja n’hi ha prou). Aquest tema estic punxant-lo últimament i fa que la penya vulga traure les navalles:

M’he guardat per al final els que més m’encenen, i allà van:

The Reef

Este tio és next level. El meu tema favorit des de fa un any és seu. Si haguera de punxar un tema seu en bucle durant totes les meues sessions, eixe tema seria seu. Si hi ha cap tema que ha sonat en totes i cadascuna de les meues sessions des de fa nou mesos, eixe tema és seu, i si hi ha cap tema desconegut que rebenta la pista sempre, tant en públic jove i arrastrat com en públic més major i elegant, eixe tema és seu.
És un xaval estrany suec amb cara de xinés que juga al futbol (sóc una miqueta skalter i vaig trobar el seu perfil personal jujuju) i diu que no té cap intenció de dedicar-se a la música. Està estudiant i no accepta bolos, diu que punxa fatal i que vol ser enginyer. Fa música per a divertir-se i té el suport de gent tan top com Diplo, en el segell del qual (Mad Decent) va traure temes, o Crookers, en el segell dels quals (Ciao Records) ha tret el seu últim EP, The Camel. D’aquest vaig a posar-vos-en tres temes perquè s’ho mereix:
El seu últim hit:

El seu hit més original:

El hit que descric a dalt (millor tema de l’any, el que més ho peta i que faria que matara a la meua família):

I per últim:

Jon Hopkins

Acabat de confirmar per al Sonar Barcelona, és un dels productors més impressionants i respectats que conec. Ha actuat a Boiler Room, ha remixat a David Lynch i a col·laborat amb gent com Brian Eno i Coldplay. La manera en què mescla melodies precioses de piano amb textures ambientals i sorolls industrials fa que per collons m’agrade. Jon Hopkins com a banda sonora converteix “follar” en “fer l’amor”. Quan era un crio, un amic em va presentar Jon Hopkins i em vaig tornar boig. En 2009 va llençar Insides, que per a mi és el seu millor disc i en 2010 va fer la Banda Sonora de Monsters. Aquest any ha tret Immunity, i mare de déu senyor, telita. Les seues actuacions en directe no es limiten a punxar, sinó que fa un live realment trambòlic amb unes màquines que encara no acabe d’entendre. Ací una mostra: