Cinema i Televisió

Blue Jasmine: esquizofrènia social a ritme de jazz

Pau Berga | 13 Desembre 2013

Woody Allen posa música a la destrucció de la personalitat en la seua pel·lícula més inspirada de les darreres dècades. Des de les primeres seqüències de Blue Jasmine els somnis dels aficionats més acèrrims del director prenen forma i les palpitacions augmenten: Allen torna a estar inspirat! En dues pinzellades modela els trets d’una nova musa de cel·luloide, Jasmine, un personatge familiar, molt d’actualitat, que representa tots aquells nous rics fruits de l’especulació borsària capitalista ara en caiguda lliure, física i psicològica.

Blue Jasmine és com un estàndard de jazz. Arrodonida de principi a final, la trama funciona com un bucle on es repeteixen els motius de la melodia principal, mentre fa lloc a unes improvisacions d’altura en el seu interior. La solista principal, sense cap dubte, Cate Blanchett en un paper que li hauria de valer més d’un premi. L’actriu furta el film a Allen, el fa seu, i aconsegueix que ens sentim identificats amb el seu personatge, tot i tenir personalitat contradictòria: Jasmine es nega a ella mateixa, renega del seu passat i queda en el no-res, en un present buit sense fonaments, ni familiars ni estima. Potser perquè mai l’havia tinguda.

BLUE MOON

La protagonista, al principi del metratge, rememora els inicis del seu matrimoni —“aquesta cançó sonava quan ens coneguérem”. Si l’enamorament era una mentida, la cançó només podia ser Blue Moon, una peça popular escrita per Richard Rogers i Lorenz Hart. Blaus són els ulls de Jasmine, com la metàfora musical que ha de marcar la seua repetitiva vida futura. Blue, en anglés, també significa decaigut o deprimit. I d’aquesta manera, Allen ens regala les claus de la creació en les diverses accepcions del títol mateix: assistim a la caiguda de Jasmine, marcada, ara bé, per una degradació elegant, com també ho són les línies melòdiques de la cançó que dóna nom al film.

No és la primera vegada que Woody Allen crea un guió a partir de la força inspiradora del jazz. Com ell mateix ha reconegut, la idea primigènia de Manhattam li vingué mentre escoltava a la dutxa el Rapsody in blue de George Gershwin, i va concebre Sweet and Lowdown com un homenatge a Django Reindhart. Tal com ocorre amb els referents cinematogràfics del director, la música en el cine de Allen engega i resol trames, les compara, les crea.

ROLS FEMENINS I CLASSES SOCIALS

Woody Allen s’ha retractat de les desventures de la classe alta pseoudointel·lectual i neoyorquina i la dissecciona en caiguda lliure. En el procés, ens deixa amb un subtext extremadament crític i demolidor respecte a la personalitat de rics i pobres en la societat actual. La trama navega sempre entre dues germanes, dues classes socials amb dos tipus d’amor que s’acaben entrecreuant. Cada una busca un “pack de personalitat” diferent (per emprar un terme d’Erich Fromm); Jasmine busca un marit, poder econòmic, materialisme, la seua germana busca una parella, companyia enfront de la soledat. Com passa en la realitat, la germana pobra es veu seduïda per l’aspiració social a posicions elevades i busca una parella amb més qualitats de personalitat que l’anterior; no obstant això, acaba en el mateix bucle que la germana rica.

Cada germana viu en un estrat social diferent, però cap de dues sap ser alguna cosa més que una simple esposa. I en aquest punt està la gènesi del problema, i és on Woody obri la llaga: la identitat volàtil, la crisi de valors que porta implícita la crisi econòmica. Igual de lleugera que els actius financers, la personalitat de les protagonistes varia i s’adapta escapant dels seus trets primigenis. Jasmine es canvia el nom perquè renega del seu passat, menteix i es nega a ella mateixa perquè la seua existència era allò que posseïa i ja no té. Ha estat relegada al paper més passiu que pot tindre una dona i només sap ser esposa en el mercat de valors de la personalitat. Un mercat similar a les instàncies més elevades del poder econòmic: fals, artificial i materialista.





, , , , , ,

Trackbacks/Pingbacks

  1. L’esperit Potemkin, els Oscars i la decadència de l’excés. Primera part. - Revista Tres deu - 17 Febrer 2014

    […] i amb algunes –massa poques— nominacions als Oscar. De la primera de les tres, Blue Jasmine, en parlàrem ací mesos enrere. La nova de Woody Allen competeix amb altres dos obres magnes als premis de […]

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.