Entrevistem a Joan Garriga (La Troba Kung-fú)

El nostre company Daniel Monfort va entrevistar al líder de la Troba Kung-Fu, Joan Garriga, unes hores abans del concert de presentació del seu darrer disc, Santalegria, a París. L’entrevista, originalment feta en francès per ser difosa en el programa de ràdio Pachanga que anima el Daniel mateix en una ràdio local francesa, ens l’ha traduït al català-valencià de tots.

Estem a unes hores del concert ací a París, a la sala de la Bellevilloise. No se us fa estrany passar de tocar omplint les places de pobles en festes majors a tocar ací, en una sala menuda?

Per a nosaltres no és res estrany tocar en sales petites, o a un bar, el esperit de la festa major es pot defensar en una sala petita propers a la gent. És natural per a nosaltres. El que canvia és que estarem a París, potser amb un públic més exigent. Però l’esperit de comunitat de la festa major es troba en qualsevol lloc. A vegades és més difícil en grans escenes que en les sales petites.

Parlem de Santalegria, tercer disc de la Troba. Personalment crec que reposa en tres peus, tres estils, la rumba, el reggae i la cúmbia. Pot ser?

És veritat que a nivell de ritmes probablement són l’esquelet del nostre ritmes. Però a la vegada són uns ritmes molt propers entre ells. Per exemple tens la rumba que és un ritme afro-llatí, el reggae mateix és molt proper del son cubà i els altres ritmes també tenen parts comuns. La música no va a peu, va amb tren.

Ets bastant modest quan evoques estes influències i mescles d’estils, però ja amb Dusminguet vau ser dels pioners del mestissatge d’estos ritmes.

Probablement. De fet amb el pas del temps molta gent ens ha dit que Dusminguet estava molt bé, que ha envellit molt bé el que vam fer. Segurament tenim encara una inspiració de Dusminguet, de la seua follia, de fer caure els murs dels estils. I encara ara tenim un reconeixement d’aquell treball.

Jo sóc d’una generació que vam descobrir això de la cúmbia amb Dusminguet.

(Riu) És veritat. Però la cúmbia ja havia sonat a les nostres festes quan els combos i les orquestres tocaven cúmbies i ritmes llatins als anys seixanta o setanta.

Justament. Parlem un poc de la influència d’estes orquestres dels anys setanta, com per exemple la Plateria.

Per a nosaltres és el ambient que vam viure quan érem petits en les festes populars. Eren els primers anys després del franquisme, hi havia moltes associacions de veïns que organitzaven festes populars en comunitat, i en aquest ambient vam descobrir la patxanga i el ball. Després, a l’adolescència escoltàvem altres coses, el punk i el rock, amb un costat més enèrgic. Quan vam començar amb Dusminguet vam decidir rebuscar en aquest ambient de la festa popular, de les nostres arrels de la infància. Escoltar música tota la nit, la festa de sant Joan, el solstici d’estiu. Un ambient de follia i de veure la vida amb una altra perspectiva.  És l’esperit de la nit de Sant Joan.

La Troba fa  referència a tota una sèrie de personatges de la tradició oral catalana. També incorporeu la tenora, instrument de la copla de la sardana. Quina relació tens amb la tradició catalana?

És com cantar en la teva llengua, és la teva expressió, la simbologia és la teva arma per expressar-te. Sense estar tancats a incorporar altres ritmes o elements moderns. 

Potser per què el poble català és un poble obert?

No ho sé, no sé si és això. Trobo interessant trobar el teu vocabulari, les teves expressions i el teu art quan composes, de manera individual, de manera col·lectiva també. És molt important deixar d’un costat la vergonya i explicar el  teu món particular, que està ple de coses de tradició catalana i d’altres de fora com la cúmbia. Per exemple em deixo la rumba, la rumba gitana o catalana, que la tocaven en un inici les comunitats gitanes i finalment un l’acaba incorporant com a seva.

He llegit que has pres cursos d’acordió i cúmbia. 

(Riu). No són realment cursos.

Actualment la cúmbia és un ritme de moda, en una discoteca de Londres pots ballar velles cúmbies. 

És normal perquè és un ritme com el reggae o el funk, és un ritme que invita a ballar fàcilment, es mescla bé.

Heu tocat a Amèrica llatina?

Hem tocat a Mèxic, amb una molt bona acollida. Però revenint al tema de la cúmbia, aquesta febre de la cúmbia va començar a Colòmbia i ara s’ha estès per tot el continent. La primera vegada que vaig escoltar una cúmbia va ser en una discoteca de Nicaragua, la Caribbean. I atenció, parlem de cúmbia només, però les classes que he pres amb aquest senyor, l’Antonio Rivas, no són de cúmbia, són de vallenato, que és molt diferent. Si obres la porta de la música colombiana descobreixes un espectre d’estils increïble. Independentment de que les modes van i vénen.

Parlant de modes, el so Barcelona que etiquetava una sèrie de grups de l’escena del mestissatge, semblava que passava de moda i vosaltres ahí esteu.

Mai he entès això del so Barcelona. Quan vam començar a viatjar a fora, perquè no oblidem que una de les motivacions per tocar era justament viatjar i conèixer món, amb altres grups amics com Macaco, Wagner Pa o Ojos de brujo, que teníem unes propostes molt diferents ens posaven  aquesta etiqueta i no ho enteníem! No tinc encara la perspectiva del temps per valorar-ho. Sí que és veritat que a una època a Barcelona hi havia músics que venien de molts llocs diferents. Hi havia una mescla no d’estils però sí de músics que s’intercanviaven entre un grup o un altre, i era molt enriquidor. I això sí que ha desaparegut. Però jo sempre dic que fem música de l’extrarradi de Barcelona, de comarques, de la Garriga, som diferents als de ciutat.

Parlem de la nova escena catalana, dels nous grups que van pujant. Pregunta difícil perquè t’obligo a donar noms i això sempre és delicat.

Hi ha molts grups i cantants ara. Són millors músics que nosaltres, toquen millor, tenen una preparació més bona, han pogut escoltar més música del món més fàcilment que nosaltres. Hi ha propostes folk, pop de inspiració anglo-saxona i música de festa, hi ha de tot.  N’hi ha moltes de propostes. Però també tenim propostes anteriors a la nostra generació que tenim mig oblidats o desconeguts. Per exemple tens a un Ovidi Montllor, que no és prou conegut ni per nosaltres a Catalunya o al seu País Valencià i que era un cantant i trobador magnífic. Això mostra bastant bé l’estat de la cultura al nostre país.

I el Gato Pérez!

Exacte. Ell va obrir moltes portes.  M’agrada molt també el que fa en Carles Belda, molt menys visible a fora potser, també el treball que fa molta gent dins del folk dels Països Catalans. Si per exemple escoltes el primer disc de Pomada, fet a final dels noranta, encara és de molt bona escolta, quinze anys més tard. I no és molt conegut.

De grups d’ara puc parlar de les Oques Grasses amb el seu darrer disc. Txarango que és un autèntic fenomen. Està la Pegatina i Bongo Botrako que viatgen molt. Són uns professionals de fer gires a fora, molt més professionals que el que érem nosaltres. I ara tens molts grups de rumba que són molt bons. No en vull dir més perquè m’oblidaria de molts amics, n’he parlat d’uns quants, però me’n deixo. Per contra la escena de festivals i de concerts a casa nostra no està en un bon moment.

Avui toqueu a Paris. La llengua ja no és una barrera?

Hi ha llengües que potser tenen una millor publicitat al exterior, això ho sabem tots. Però avui en dia no és estrany anar a un concert i no entendre les lletres de les cançons. Per nosaltres les lletres són importants, però un concert és com un banquet. Et pot agradar el bon menjar i no beure vi o viceversa. Pots ballar a la pista o veure-ho des de la barra del concert bevent. Pots passar un bon concert només escoltant-ho i ballant.

Anem acabant. Heu estat premi de la crítica 2013 per la revista Enderrock! 

Vam treure el disc a l’estiu, i va ser un poc estrany per a fer la promoció, al mes de novembre pensàvem que ja s’havia acabat tot. No havíem fet una promoció molt bona. Ara aquest reconeixement de la crítica periodística fa parlar del disc de nou, és bo per nosaltres, és evident, i estem contents.

Moltes gràcies Joan, un plaer.

Gràcies a tu, encantat.

Imatges: cartell del concert a la Bellevilloise de Paris, Joan Garriga en concert per Marc Puig i per Ray Molinari .