Parlem amb Caselles del rerefons polític i filosòfic de Romàntic Dimoni

Mig any després del comiat d’Smoking Souls, Carles Caselles va tornar amb un nou projecte: Romàntic Dimoni. Un alter ego emmascarat que ha debutat amb «Primer Moviment», dotze cançons produïdes per Joel Gilabert amb direcció artística d’Helga Ambak. En elles calen idees com les de Frantz Fanon i la premissa que la llibertat serà col·lectiva o de bell hooks i l’amor com a pràctica revolucionària que ressonen entre les lletres. Al disc apareixen un rendista budista i neoliberal que lloga habitacions, mil turistes que colonitzen una catedral, un vers que proclama que no volem corones ni reis, una pàtria redefinida com la cura de qui t’acompanya i un col·lapse ecològic assumit com a paisatge de fons, no com a amenaça llunyana.

En Tresdeu hem escoltat «Primer Moviment» (Propaganda pel fet!, 2026) amb calma, lletra a lletra, i la nostra hipòtesi és que estem davant del disc més articulat políticament de la carrera de Caselles. No perquè cride més a les cançons, que continuen sent cançons d’amor, sinó perquè el pensament que abans s’intuïa ara es mostra més. Hi apareix la crítica materialista, l’antinacionalisme, els privilegis de l’herència familiar i una aposta per la resistència a escala mínima, la del comando domèstic que formen una parella i la seua gent.

Aquestes idees li les hem portades a Carles i d’ací naix aquesta conversa.

La premissa fanoniana que “la llibertat serà col·lectiva” apareix als materials del projecte. On vas trobar Fanon i perquè t’ha inspirat tant?

Vaig arribar a Fanon buscant lectures que m’ajudaren a entendre millor algunes coses que ja estaven apareixent en les cançons. No va ser tant descobrir una teoria i després construir el disc al voltant d’ella, com trobar paraules per a idees i sensacions que ja tenia dins.

La idea que la llibertat no pot ser només individual va ser inspiradora per a mi. Vivim en una època en què se’ns diu constantment que hem de salvar-nos nosaltres mateixos, trobar el nostre benestar, treballar-nos, triomfar… i a mi em sembla que hi ha alguna cosa profundament equivocada en això. No podem ser lliures del tot si les persones que tenim al costat no ho són.

Per això en RO.DI apareix tant la idea del grup, del comando, de cuidar-nos i de construir alguna cosa junts. No m’interessa tant l’heroi que se salva a ell mateix com la gent que decideix sostenir-se mútuament.

El passamuntanyes té una connotació política evident, des del zapatisme a Pussy Riot. És conscient o el recuperes d’un lloc més festiu, més de dimoni de correfoc? Conta’ns més sobre el personatge.

És conscient, però també hi ha una part molt vinculada a la nostra cultura i a la figura del dimoni. El passamuntanyes em permet ajuntar les dues coses.

Per una banda, està clar que té una càrrega política i que remet a moltes lluites i moviments que l’han utilitzat com una manera d’ocultar la identitat individual i posar per davant la identitat col·lectiva. Però al mateix temps, per a mi té molt de la figura del dimoni, dels correfocs, d’aquesta cosa més nostra, més festiva i també més irreverent.

I això és important per a entendre RO.DI. El personatge no és simplement una disfressa. És una manera de deixar de posar el focus en Carles i construir una identitat que puga ser compartida. RO.DI no és una persona, és un grup de gent, un comando. I el passamuntanyes, d’alguna manera, vaig pensar que ajudava a convertir eixa idea en una imatge.

També m’interessa que hi haja una contradicció en una figura que visualment pot semblar fosca o amenaçadora, però que parla molt de tendresa, d’amor, de cura i de cuidar-nos. El dimoni no ve només a destruir; també pot vindre a qüestionar allò que donem per fet.

“La màquina” no és només tecnologia sinó un sistema que accelera ritmes i imposa productivitats. És l’antagonista del disc?

No entenc la màquina només com una cosa externa contra la qual hem de lluitar. També és una cosa que acabem portant dins. Vivim amb una exigència constant de produir, d’aprofitar el temps, de fer més coses, de ser més eficients, de demostrar que estem avançant. I moltes vegades acabem tractant-nos a nosaltres mateixos com si fórem màquines.

Per això l’antagonisme del disc no és tant tecnologia contra persones, com una determinada manera d’entendre la vida. Una manera de viure en què tot ha de servir per a alguna cosa, tot ha de donar algun resultat i fins i tot les relacions poden acabar convertint-se en una altra cosa que hem de gestionar de manera programada a voltes.

I ahí és on apareix l’amor com una possible resposta. No com una solució màgica, sinó com una manera diferent de relacionar-nos amb el temps, amb les altres persones i amb nosaltres mateixos. La tendresa, la cura, el desig, l’amistat… són coses que no funcionen amb la mateixa lògica que la màquina.

Per això “l’amor contra la màquina” no significa destruir la màquina i ja està. És intentar construir espais on puguem deixar de funcionar com a màquines. Parar, cuidar-nos, estar amb els altres, fer coses que no tenen una utilitat immediata. En certa manera, reivindicar que la vida no ha de ser productiva en tot moment.

L’activista bell hooks també apareix citada com a inspiració. Ella deia que “l’amor és una pràctica, no un sentiment”. D’ací ve el concepte de comando que planteges als i les oients?

Sí, possiblement, sí. M’interessa molt eixa manera d’entendre l’amor perquè el lleva del lloc més idealitzat o romàntic i el converteix en una cosa que has de practicar. Estimar no és només sentir molt per una persona, sinó també cuidar-la, escoltar-la, respectar-la, estar quan toca estar i fer-te responsable de com la tractes.

I el comando naix una mica d’ací. No l’entenc com un grup de gent que pensa exactament igual ni com una espècie de grup militant. És la gent amb qui decideixes caminar i amb qui decideixes cuidar-te. Pot ser la parella, els amics, la família o les persones que vas trobant pel camí.
M’agrada la paraula “comando” perquè té una certa força, fins i tot una mica de violència en l’imaginari, i nosaltres li donem la volta. És una manera de dir que la tendresa també pot ser una forma de resistència.

Per a mi, això és molt polític. En un món que moltes vegades ens empeny cap a l’individualisme, decidir cuidar algú, deixar-te cuidar i construir una xarxa al teu voltant és també una manera de desobeir.

La cura ja era el títol de l’últim disc de Smoking Souls. Vist ara, aquell disc era el pont cap a RO.DI sense que ho saberes encara?

Sí que hi ha una continuïtat, encara que en aquell moment jo no la veia. La cura naixia d’un moment i d’unes necessitats concretes dins de Smoking Souls, i no estava pensant en el que vindria després.

Però ara, mirant-ho amb perspectiva, sí que veig que algunes de les preguntes que apareixen allí continuen presents en RO.DI. La necessitat de cuidar-nos, de donar valor als vincles, de preguntar-nos com volem viure i quina relació volem tindre amb les persones que tenim al costat.

També crec que hi ha una diferència important. En Smoking Souls moltes d’aquestes idees formaven part d’una banda, d’un projecte col·lectiu que ja tenia una història i una identitat molt definida. RO.DI naix després d’haver passat per tot això i em permet portar algunes d’aquestes inquietuds a un lloc més personal i, al mateix temps, tornar-les a convertir en una cosa col·lectiva.
Així que no diria que La Cura era conscientment un pont cap a RO.DI. Però sí que, mirant-ho ara, hi havia algunes llavors que després han continuat creixent.

Al disc, la resistència sempre passa per la parella, la prole, el comando. No hi ha sindicat, ni assemblees ni partit. És per un desencant amb les organitzacions polítiques en general?

No crec que siga tant un desencant amb les organitzacions polítiques com una necessitat de mirar la resistència des d’un lloc més proper. Evidentment, hi ha lluites col·lectives i organitzacions que són necessàries i que han aconseguit coses molt importants. No pense que puguem canviar la realitat simplement tancant-nos en la nostra casa o bombolla i estimant-nos molt.

Però sí que crec que de vegades parlem molt de transformar el món i poc de com ens relacionem entre nosaltres. I per a mi això també és política. Com tractes la persona que tens al costat, com construeixes una relació, com cuides, com reparteixes les tasques, com eduques els teus fills, com dones suport a una amiga quan està malament…

El “comando” naix de reivindicar que eixa escala menuda també té capacitat de transformació. No és substituir la lluita col·lectiva per l’àmbit privat, sinó entendre que una cosa no pot anar sense l’altra.

De fet, potser una de les preguntes del disc és precisament aquesta: si volem construir una societat diferent, com són les relacions que construïm mentre intentem arribar-hi? Perquè no té massa sentit voler un món més just i reproduir dins de les nostres relacions les mateixes dinàmiques de poder que critiquem fora.

El “rendista que és budista i neoliberal” és un personatge real? Per què et va interessar eixa contradicció?

No és un retrat concret d’una persona, encara que sí que naix d’una realitat que tots podem reconéixer. M’interessava construir un personatge que concentrara algunes de les contradiccions del nostre temps.

Em crida molt l’atenció com determinades idees que poden semblar fins i tot incompatibles acaben convivint perfectament. Algú pot parlar de pau interior, de desprendre’s de les coses i de viure amb serenitat i, al mateix temps, defensar una manera de funcionar basada en l’acumulació, la propietat, l’especulació i el benefici.

No m’interessava tant ridiculitzar el budisme ni fer una caricatura d’una persona concreta, sinó posar damunt de la taula eixa contradicció. Vivim envoltats de discursos que parlen de benestar, llibertat o creixement personal mentre les condicions materials en què vivim van moltes vegades en una direcció completament contrària.

M’agrada trobar la contradicció i analitzar-la, perquè nosaltres també en tenim moltes.

Zoo, Xavi Sarrià, Smoking Souls… L’escena que va nàixer amb Obrint Pas i La Gossa Sorda pareix que s’apaga o penses que està mudant de pell?

Jo no crec que s’estiga apagant, però sí que crec que està canviant molt. Aquella escena va tindre una generació de grups que va aconseguir una cosa molt difícil que va ser construir un circuit, arribar a molta gent i demostrar que es podia fer música en valencià amb molta ambició i sense renunciar a res.

Ara eixa realitat és diferent. Alguns grups han acabat, altres han canviat de projecte i també han canviat les maneres de consumir música i de relacionar-se amb el públic. Però això no vol dir que no hi haja gent fent coses molt interessants. De fet, crec que estem en un moment en què poden aparéixer moltes formes diferents de fer música en valencià. Potser ja no hi ha una escena tan fàcil d’identificar com aquella, amb una sèrie de grups que compartien circuits i una manera de fer molt concreta. Però això també pot ser una oportunitat.

A mi m’interessa més pensar què podem fer ara que intentar reproduir el que va funcionar fa quinze anys. RO.DI no vol ocupar el lloc de Smoking Souls ni continuar aquella història de la mateixa manera. És una altra etapa i necessitem trobar les nostres pròpies formes de relacionar-nos amb la gent.

I també crec que l’escena valenciana sempre ha tingut una capacitat molt gran de reinventar-se.

Finalment, «Primer Moviment» anuncia continuïtat des del títol, i has dit que la idea és fer-ne tres.

Primer moviment és només el primer moviment d’una història que està pensada per a créixer de moment en tres parts. No tinc la necessitat de tindre ara mateix els tres discos tancats ni saber exactament on acabarà tot. M’interessa que cada moviment puga nàixer del moment que estem vivint i que la història vaja canviant amb el context on ha sigut creat.

Ara mateix el més important és portar aquest primer disc als escenaris possibles i continuar construint el món de RO.DI en els seus diferents espais. El projecte va nàixer pensant en una idea col·lectiva i això és una cosa que volem que es note cada vegada més damunt de l’escenari.
També estem treballant ja en música nova. La idea és continuar publicant cançons i anar avançant cap al segon moviment sense presses, intentant que cada pas tinga sentit i no fer les coses simplement per complir un calendari.

La idea és continuar girant i visitant diferents llocs. Tenim ganes de portar RO.DI a més escenaris, però sobretot de construir una comunitat al voltant del projecte. Al final, el comando també es construeix trobant-nos, tocant, compartint espai i fent que les cançons deixen de ser només dels músics que componen aquest projecte.