Discos

Sílvia Pérez Cruz, la veu granada

Daniel Monfort | 18 Maig 2014

Anem a parlar d’un altre d’eixos casos en què la indústria – petita però diguem-li indústria – del mainstream català es posa en plena marxa. A vegades vist amb la perspectiva de la distància i del temps podem dir que ens han venut unes quantes motos, però la que ens ocupa ara i ací no és cap “moto”. Parlem de la Sílvia Pérez Cruz.

Durant uns anys esta xica era comunament acceptat que era “la veu”, però ací costava trobar-la, a voltes amb Las Migas, a voltes amb formacions jazzístiques, un disc dedicat a Mèxic per allà, una versió de l’Ovidi amb Compartir dóna gustet per ací. Però clar amb esta dispersió artística no sempre ella portava el timó. Amb 11 de novembre tot va canviar i es va despullar, va treure’s de damunt el buit de la pèrdua de son pare i el gran públic, més enllà del seguidor de la escena de la world music va descobrir-la. Dos anys més tard torna amb la companyia de Raül Fernández Miró, àlies Refree, que ací es posa al mateix nivell que la Sílvia i recupera els dos cognoms. Per tant formalment hem de parlar d’un duet, però sincerament la veu de l’empordanesa és tan capital a granada que la tendència serà parlar d’un disc de la Sílvia Pérez Cruz. Ho sentim Raül perquè els arranjaments crus i nus que has bastit són el que feia falta, no hi ha un gram de més.

granada, amb minúscules, és un disc de versions. Un disc de versions de cançons que t’han marcat durant la vida sempre és un exercici delicat. Amb esta cançó vaig enamorar-me anant en tren a la platja, amb esta em vaig treure el carnet. La llista de granada és eclèctica a més no poder: Albert Pla, Violeta Parra, Enrique Morente, Maria del Mar Bonet, Fito Páez, Lluís Llach, Pau Casals, Edith Piaf i Schuman entre altres. Textos de Lorca, Miguel Hernandez i Pere Quart. Quasi res, uns quants monstres de la música i la lletra. Si ens posaren les originals en mode aleatori en una playlist de Spotify faríem alguna ganyota. Algunes versions d’estes cançons les versionen jovenets buscavides als càstings de La voz amb el monyo engominat cap a un costat. Però este duet van per la vida sense por, sense la temor de repetir, sense por de la mescla, de la incongruència i del déjà vu perquè simplement quan estos dos passen per una cançó res no és igual.

Alguns exercicis d’estil poden perdre’ns si no ens hem entrenat abans amb la Pérez Cruz. La colpidora “tiembla Puerto Montt” de Violeta Parra que narra el drama d’un terratrèmol a Xile el 1960 és una descoberta que li la dec a este disc. De l’Albert Pla en fan un medley amb “La séquia, la platja i Papa jo vull ser torero“. Potser no hi hauríem caigut de primeres en relacionar-los però la veu íntima de a cau d’orella de la Sílvia casa a la perfecció amb les cançons de Pla. “Abril 1974” de Llach, quaranta anys més tard de la revolució dels clavells de Portugal interpretada d’una forma que agermanaria al més escèptic del cantant de Verges. “Compañero del alma“, amb text de Miguel Hernandez i que ací interpreten en la versió d’Enrique Morente, desmuntant la versió flamenca original pedra a pedra, amb molt de respecte.

No li busqueu etiquetes perquè no n’hi ha. Però és tant bell!

 

Fotografia de Josep Tomàs.





, , , , , , , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.