Cinema i Televisió

Linkin Park punxat al centre comercial

Hèctor Serra | 23 Agost 2014

0Mall
Joseph Hahn
Estats Units, 2014

Fabricació de records, felicitat manufacturada, falsos desitjos, consum igual a oci, homogeneïtzació, predictibilitat, individualisme, estols d’autòmats adotzenats, un món generat per computadores i grans corporacions amb el fi de replicar l’experiència humana real. “Vides fetes amb mòduls, somnis d’usar i tirar“, diuen els Sant Gatxo a “Nostàlgia” (Llum, autoedició, 2012). I l’home racional. I la metamorfosi en llop, en fera, en monstre social que es consum en el comerç de les emocions de la bogeria. I el tramat orwellià, el Gran Germà, les vides no anònimes, reproduïdes al monitor d’efectes tecnològics i digitals, d’afanys robotitzats, futuristes. El somni americà, la ciutat ideal, la utopia urbana, la cultura global, l’àgora del capitalisme comercial… i el foc. El foc a l’entranya del sistema. Do not cross the line. L’era del pànic, del terror. Columbine, National Rifle Association, McDonald’s.

Mall_Joe_HahnJoe Hahn, mesclador i DJ del grup Linkin Park, s’engresca en el seu primer llargmetratge que ve avalat per un currículum previ gens menyspreable com a director de vídeos musicals (System of a Down, Alkaline Trio, Linkin Park…). Bo i assentant la idea en la novel·la homònima d’Eric Bogosian i donant-li el paper protagonista a un prou creïble Cameron Monaghan -un jove assidu de la xicoteta pantalla ianqui (Malcolm in the Middle, Shameless…)- que mena els intervals més introspectius amb desimboltura interpretativa, la vareta de Hahn ressegueix les disfuncions i les dislocacions de l’exurbs estatunidenca per a completar una mena de radiografia del centre comercial i la societat del consum en aquesta gran Viena del rock alternatiu que és Califòrnia. Hahn trepitja amb contundència l’accelerador en aquesta ofrena al paisatge audiovisual més indie que, tot i no reeixir precisament com una obra mestra, almenys sí que pessigolleja la membrana i s’incrusta, a estones, a l’encèfal. La tipografia cridanera i colorista, un xic sensacionalista, emprada en els rètols de l’inici punk, remet, ni que siga d’esquitllentes, al còmic i a la sèrie B. I això no és accidental en una cinta d’explosions i dinamita en diferents perspectives.

Mall-movie-Cameron-Monaghan-2014

Com en els millors temes de Linkin Park, Mall també és barreja pura de vendaval, urpada, distorsió, ombra i melodia.

 





, , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.