Els prínceps del Riu Sec – Dry River

Dry-River-Quien-tenga-algo-que-decirDels castellonencs Dry River ja en vaig parlar uns mesos després del seu debut discogràfic, “El circo de la tierra”. Ara, dos anys més tard tornen a la batalla amb “Quien tenga algo que decir… que calle para siempre”. Este país és molt menut, ja no pels campanars de Llach, sinó perquè un dia qualsevol, al traspassar la trentena, un dels bons amics del poble fa un disc de rock’n’roll de categoria. A damunt uns quants músics de la Unió Musical de Vilafranca hi aporten els vents. Vaja, que estic parlant a un nivell de xovinisme màxim (normal visc a França). Amiguisme de la crítica? Segur, ens devem mútuament uns quants pernils i llonganisses seques…

De “Quien tenga algo que decir…que calle para siempre” veient la portada i el primer clip podríem creure que és una espècie d’òpera prima rock al voltant del matrimoni. No, tranquils. La ironia i la burla del mort i de qui el vetlla hi són presents (apareixen els Monthy Python pel mig), tot embellit de melodies elèctriques i el xorro de veu d’Àngel, excel·lent i ni feta a posta per a un rock que no descuida el cant vocal.

Queen, Queen, Queen. El nom del grup anglès se’ns repetix contínuament com el regust d’un vi de guarda quan escoltem Dry River. El “Bicycle race” de Freddy&Cia  i els magnífics moments de deliris instrumentals apareixen ací a “Cuanto vales tu?”. I de fet fins i tot s’atreveixen amb un passatge reggae, es nota que els Dry River estan entrenats en mil batalles de les orquestres de les festes, on en una mateixa nit toquen salsa, ranxeres, Vicio, Dolores se llama Lola i Metallica. Estes pinzellades rítmiques que ens transporten al jazz, al blues i altres estils apareixen a altres moments del disc, demostrant un domini de tots els pals. A “Rosas y gaviotas” el bipartidisme rep tretze minuts de martellades metàl·liques a base de riffs i encara més canvis de ritme marca Queen. Només els falta que Pablemos els agafe la cançó per als mítings de campanya!

Hi ha un barroquisme durant tot del disc, barroquisme que és propi a un grup que té moltes hores d’escolta de Queen i Dream Theater (en done fe). Vivim una època que defuig el barroquisme instrumental, els discos com més despullats millor, el gafapastisme impera com un anticicló de les Açores, els discos cool es fan per ser escoltats sota una manta elèctrica. Els hevys, els de la xupa de cuir de cada poble, han aguantat estoics el pas del temps i continuen fidels a un estil, les modes no van amb ells. Grups com Dry River aporten un aire fresc a l’escena, sense caure en els estereotips de la mitologia nòrdica, no estan ací per agradar només al gueto. Més que res perquè abans de tot Dry River s’agraden a ells mateixos, exerceixen la llibertat de fer, dir i tocar el que volen.

Participa Participa

Bossa “Jo per tu, tu per mi”
Bossa estil tote bag d'edició limitada "Jo per tu, tu per mi" posada a la venda per finançar els III Premis Tresdeu a joves creadors/es valencianes. D...
Preu 4.80 €
Fanzín Foguera
Foguera és una proposta en paper que aborda en les seues 68 pàgines reflexions entorn a quatre temàtiques: Internet, cultura, precarietat i noves ideo...
Preu 7 €