Discos

L’huracà Zoo que arriba del sud

Daniel Monfort | 3 Novembre 2014

zooHa arribat el dia.

Amb una sola cançó, amollada a la xarxa en ple mes de juny, Zoo va revolucionar-ho tot. Li vam comprar la samarreta, hem passejat tots el monet del zoo per festes de poble i nits d’orquestra. En moments d’autoconvenciment ens posàvem “Estiu” al Youtube i el món semblava més dòcil, amable i domèstic. Feia anys que amb una sola cançó un artista no ens mantenia enganxats d’esta manera, coses així no es veien des dels temps en què una cançó costava en baixar-se al Napster el temps de sopar. Les expectatives generades, una per cada samarreta del monet venuda, una per cada volta que s’ha compartit el clip, podien tornar-se-li en contra a Panxo. Ens decebria? Difícil esperar-se una decepció de la part d’un cantant que ha estat darrere d’alguns dels darrers temassos de la música nostrada, des de “Hui” d’Atupa, a “Parece mentira” de la Raiz, “Castissa i rància” d’Arrap i “Se’n va amb el vent” d’Obrint Pas i me’n deixe. Amb tal llista de referències, qui havia parlat de fe cega?

A Tresdeu hem tingut el privilegi d’escoltar “Tempestes vénen del sud” uns dies abans de la seua eixida, l’hem escoltat sense parar, pràcticament fins perdre el senderi. Quan un disc ens fa perdre el senderi en general sol ser bon senyal. Tot seguit us deixe unes impressions, entre parèntesis he afegit les paraules clau per descriure els ritmes, les influències i les bases electròniques  segons el company Eugeni Aguilar, expert en sàmplers i botonets diversos. Per si no havia quedat clar, una xalera de disc.

Després de la introducció  comença el merequetengue amb “Vull”, on Panxo ens canta amb més raó que un sant que “no tot en la vida és faena”. El ritme és electrònic i llatí, entre funk carioca i reggaeton, d’eixes cançons que es ballen pujant i baixant la cintura, cuixa contra cuixa, calor ambient, transpiració, acceleració cardíaca i trago de mojito. Tot seguit ve “Estiu”, més que coneguda a estes altures de la partida, però no cansa escoltar-la una volta més [bonrollisme]. Encadenar “Vull”, “Estiu” i la que ve després ja et deixa exhaust i convençut de per vida.

“Corbelles” és la cançó més Raiz del disc i no només pel fet de trobar-los fent una colabo. Arnau de la Gossa Sorda també apareix i demostra una vegada més la seua capacitat vocal com ja hem vist en el darrer àlbum dels pegolins. L’accent saforenc de Panxo, un dels més bells de tot el domini lingüístic català amb eixes a àtones que esdevenen mitges o,  escau perfecte a este reggae-rap amb denominació d’origen que no té res a envejar a les grans bandes de reggae llatí. Un altre tema ballable, alegre, amb referències sense parar a les revoltes d’Amèrica llatina i que de fet dóna nom al disc, tot evocant els aires del sud que algun dies ens trauran de la letargia [Juno Reactor, psytrance, BSO de Matrix ben futurista].

La darrera vegada que en una cançó vam escoltar allò de “Sants-València” va ser a Camals Mullats i no fa falta que us explique més, alguns encara n’estem bavejant. Doncs a “Imperfeccions” es repetix la història i salivem només de dimensionar-ne les conseqüències. Per gravar-la va haver-hi un aplec de cracks als estudis Atòmic de Da Sousa, Rodri d’At-Versaris, Toni de Los Chikos del Maiz i Martin Plan B. La crème, vaja. Rapejat amb aires funk i soul com els agrada a At Versaris, sobre un sample de Manfred Mann, a sobre hi vénen els versos de tres tios que no tenen pèls a la llengua. “València és més que ska i gralla. No xapen a les 3, violència és canalla” diuen At-Versaris, missatge directe als que Sénia enllà s’han quedat a la dolçaina de la Flama [guitarra estil Rage Against the Machine, ritmes clàssics hip hop].

A partir d’ací el disc entra en un punt d’inflexió del disc, menys festiu o ballable. “Carrer de l’amargura” utilitza un costumisme quasi estellesià i s’enumeren paisatges humans més que propers: la Mariola, les festes, l’orquestra, el sopar al carrer, la Ribera, Alacant per interior, oliveres, un iaio a la plaça i la precarietat laboral de la protagonista com el vehicle que va d’un lloc a un altre [electro pop, Wolfgang gartner, metalls en viu, moombathon]. Zoo Estiu Panxo

Fins ara sabíem que el disc tindria un “Estiu” però també hi ha un “Hivern”. En esta vida moderna tot és possible i podem trobar-nos un “Hivern” climàticament alterat i ballable, però Panxo ens ha deixat el rap més melòdic per a este tema, atmosfera d’estufa i poca llum, un tema més proper a l’estil del valencià Charly Efe [r’n’b i chillout valencià, percussions suaus, el baix portant el groove]. A “Aquesta vora” hi col·labora el madrileny Ray Mercurio de Dremen, en una cançó electrònica, que pot fer-nos pensar amb els Aspencat més durs i elèctrics, la qual cosa no és casual quan sabem que açò s’ha gestat als estudis de Da Sousa [electrorock].

A la indústria discogràfica li toca rebre a “Xuplasangs”, la resta de xuplasangs d’esta societat moderna també reben un poc. Tant per la manera d’abordar esta crítica, com pel fet de trobar-nos un rap acompanyat amb uns cors d’allò més clàssics, el paral·lelisme amb els porto-riquenys Calle 13 és més que palès. Per completar-ho a Panxo només li faltarà fer un clip destrossant a puntades la seua moto vora mar [ritmes glitch-hop]. “La nostra bota” aporta una interessant visió de com mitjançant un micròfon un raper aspira a canviar de xip a la societat, “Jo no vull poemes ni cançons a la derrota, jo vull canviar les condicions, que es mengen el marró, que senten al damunt la nostra bota”. Dit d’una altra manera, ja no volem aquelarres entre nosaltres per plorar junts que vam perdre fa anys, el futur és que tu, jo i aquells d’allà reflexionem sobre el què som i el que no som mentre ballem cuixa contra cuixa “Vull” [inici en dubstep, deadmau5, growls bass].

Tot es clou amb “Faena” que ja coneixíem via els Ràdio Macramé, anterior projecte de Panxo, que torna a ser un ritme ballable per tancar el cercle d’un disc que s’ha d’escoltar en ordre, del track 1 al 11. I en bucle.

Hi havia estos darrers temps com un pessimisme ambient sobre l’escena musical valenciana (entengue’s l’escena que es presenta al món com a valenciana), creat per una suposada excessiva dependència a grups que han plegat veles. No ens vam preocupar massa, teníem fe en el que vindria. Heus ací a Zoo arribant com un huracà en l’escena, l’alerta meteorològica de tempesta del darrer Estiu s’havia quedat curta. El tindrem a les clàssiques llistes de Cap d’Any però no ens enganyem, no és només flor d’un estiu. Amb un futur climàtic incert, amb tempestes tropicals cada volta més freqüents, tindrem una mar bullint al mes de gener i sonarà Zoo al xiringuito de la platja.





, , , , , , , , , , ,

2 Responses to L’huracà Zoo que arriba del sud

  1. Àngel Llopis Puig 12 Novembre 2014 at 12:45 #

    Epa! No ho haguera descrit jo millor,
    ja ho deia ja…una revolució de disc!

  2. pep 8 Gener 2015 at 20:08 #

    Doncs a mi no em semblen res de l`altre mon.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.