Música

En aquest país el rock’n’roll no ens farà rics…

Daniel Monfort | 4 Desembre 2014

El Corredor Polonés…però ens ho passarem bé. Açò ho cantaven els bascos Hertzainak als anys vuitanta, en plena efervescència del rock basc i en basc. En una setmana hem assistit a dos comiats més de grups de rock valencians – encara nois, encara – el dels ontinyentins El corredor polonès i el de Sant Gatxo. Tots dos han esgrimit les seues raons en blogs i Facebooks diversos, però en ambdós casos s’hi entreveu entre línies el mateix argumentari – ens ho hem passat bé – però estem farts.

En el comiat del Corredor Polonès el regust és ben amarg i parlen sense pèls a la llengua. “Un sector més preocupat a mantenir les castes actuals que no a innovar i potenciar nous estils. Tanmateix, tot i sortir nous grups, alguns d’ells interessants i d’altres seguint la casta amb noves caretes, l’statu quo mantingut ens ha vençut“. Darrere estes paraules hi ha ràbia, però tampoc no hi ha res que ja no van dir fa quatre anys en esta entrevista per exemple.

El Corredor molaven, clar. “Cigarrets” era la cançó que es prestava a escoltar-se en bucle i així ho vaig fer en una època de la meua vida. Si El Corredor Polonès hagués eixit d’una comarca de Catalunya Central i a l’Enderrock li hagués caigut en gràcia la història hauria estat diferent? L’embaràs d’Agniezska es va publicar el 2010. A Barcelona aleshores bullia l’escena del nou pop català, Manel ho petava, Mishima imposava una moda, els del shawarma feien anuncis de cervesa, els admirats freaks del Gent Normal ja existien i iCATfm encara no havia estat retallada. Suposo que “Cigarrets” es deuria escoltar alguna vegada quan el shuffle d’iCATFM es posava en ruta i l’Amàlia Garrigós en parlaria en el seu dia a Ràdio 9.  La culpa no és del ska, és massa fàcil culpar un ritme sincopat jamaicà. La culpa és de no tindre una estructura de res, de viure carregats de prejudicis i d’etiquetes, d’haver-nos creat nosaltres mateixos un gueto – on s’hi fan unes festes de puta mare-. Potser és, com diu Xavier Aliaga, que la crítica no se l’escolta ningú.

El símil futbolístic ens faria dir que el Corredor Polonès han estat un futboliste amb talent que l’entrenador ha ignorat – per una mescla de mala fe i desconeixement de les seues capacitats reals – i que quan ha pogut disputar els grans partits ho ha fet en una posició que no era la seua, jugant de central quan ell és un extrem. El públic se’l mirava fredament des de la graderia quan xuclava banqueta. I abans de canviar d’equip ha deixat el futbol. Anys més tard els de Panenka li faran un reportatge poètic rememorant aquell gol bell, culminant un contraatac amb un toc subtil al baló, i li faran una foto en un bar de poble.

Moltes de les coses que he dit prèviament per al Corredor Polonès són igual de vàlides per al cas de Sant Gatxo, que ho deixaran a finals d’any en un concert a sa casa. Reconeguts i apreciats dins de la menuda gran família d’açò que mal anomenem música en valencià, dissortadament han estat uns complets desconeguts Sènia amunt i al ipod del que viatja al seient del costat al tren entre Castelló i València. Ells han estat uns altres que porten remant riu amunt uns quants anys, contra el corrent de les majories acceptades i els gustos únics.Concert suspés a l'Octubre CCC de 121dB i Sant Gatxo. / Xopo WS

A més en el cas de Sant Gatxo em fot terriblement que el grup que va posar-li música al meu Erasmus particular se’n vage d’esta manera. M’ha entristit i no puc amagar la llàstima que em fa que no els hage anat millor. El seu “Intentant recordar” l’escoltava d’una manera quasi obsessiva, com un ritus, cada vesprada en tornar de classe i ara l’estic repetint quan torno a escriure d’ells. No va ser fins fa poc que vaig saber que parlava de la mort del pare dels germans Gaspar i Paco. El Si tanque els ulls va ser un punt d’inflexió en un moment clau per a l’escena valenciana, eixe disc encaixa perfectament en el que des d’ací i des d’altres mitjans volem, ser gent normal, en un país normal i que ens expliquen coses normals, amb l’optimisme eixe que gasta l’Eugeni Alemany. Hi deien allò de “disfressant la melangia en l’ànima ferida, refugiant-se cada dia en les pròpies mentides“, aplicable a tantes ocasions. I per exemple l’error ha estat creure’ns que érem normals.

Estic segur – tot i que fent de futurista mai em guanyaré la vida – que en uns anys els popis valencians del futur tractaran als de la Vila Joiosa com una raresa espacio-temporal i que pagaran fortunes per aconseguir els quatre discos. Segur que ells haurien preferit que este reconeixement els hagués vingut fa vuit anys. Si a algú li entren remordiments de descobrir-los tard o simplement, per edat, ha fet tard, els recomano llegir al company Javi que en parlà ací fa uns mesos fent-ne una radiografia més que encertada dels quatre discos d’esta banda que ja enyorem.

Corredor, Sant Gatxo, potser no hem estat sempre on hauríem haver d’estat i estes paraules arriben massa tard, gràcies. Ara nosaltres tenim el deure de “recordar que un mes de nuestras vidas nos amamos.”

 





,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.