La consolidació d’Ambros Chapel

Coherència i elegància serien els adjectius que escolliria si haguera de definir el nou disc d’Ambros Chapel amb dues paraules. The Last Memories (7 Days Music, 2014), que és així com s’anomena el treball dels valencians, arriba després de l’aperitiu que deixaren en 2012 amb l’EP Electric Eye i una cançó que inclogueren en el disc tribut Bajo un cielo prehistórico – Tributo a The Church (Lunar Discos, 2014). En aquest nou projecte presentat a finals del 2014, Ambros Chapel ha trencat el fil musical que hi havia entre els seus llarga durada Rome (2009) i Constants are Changing (2011).

Així i valga la redundància, les constants de la banda han canviat, encara que siga sols un poc.  Ens trobem davant d’un disc on no hi ha cançons “relleno”, on cada tema té personalitat pròpia. Això sí, el grup continua sense eixir-se’n del tot dels paràmetres musicals dels huitanta i el seu post-punk que recorda a The Cure i, més encara, a The Church. Però en aquesta ocasió els Ambros han arriscat més que als anteriors discs i el resultat ha sigut grandiós. Han aprofundit en les cançons, han rascat més i han aconseguit un so més personal, particular. Ara són més ells i queda més justificada eixa coherència que els ha caracteritzat des dels seus inicis. De vegades, qui arrisca, guanya. En aquest sentit, un factor important ha sigut la producció força cuidada del disc enregistrat per Facundo Novo en Novoestudios i masteritzat per Mario G.Alberni en Kadifornia Mastering. Així que, podríem afirmar que aquest The Last Memories és un disc rodó i que suposa la veritable consolidació d’Ambros Chapel.

Per comprovar tot açò, sols cal escoltar la cançó d’apertura de The Last Memories anomenada “X”, una peça carregada de força seguida de la també potent “Cellophane”. Així mateix, destaquen la sinistra balada “I don’t” i les tornades clàssiques d’Ambros Chapel en “Black Dress”. Durant els cinquanta minuts de duració del disc, la banda aconsegueix envoltar-nos amb la seua atmosfera guiada pel cantant Pablo Casero,  una veu que no té res a envejar la de ningú.

Sols ens queda conèixer com serà la posada en escena d’aquest projecte. Esperem que el pròxim 6 de febrer a la sala Wah Wah Ambros Chapel complisquen amb les altes expectatives que ens ha despertat l’escolta del seu tercer treball.

Foto: Ana Sánchez