Discos

Tot és ara d’Aspencat

Daniel Monfort | 23 setembre 2015

Novetat! Fes-te amb l’entrada per al Mil Graus Festival, presentació oficial de “Tot és ara” d’Aspencat.

Aspencat Disc CD Tot és ara
Tot és ara. El nou disc d’Aspencat. L’havíem esperat, com esperem notícies dels bons amics. Els amics que sabem que quan ens enviaran un senyal de vida no serà una banal emoticona d’una sevillana negra ballant. Que n’hi haurà per una estona.

Aspencat Tot és Ara Nou Disc Gratis 3La primera cançó que vam conèixer de Tot és ara era “Música naix de la ràbia”, que venia acompanyada del primer videoclip. Molta ràbia tenien acumulada Aspencat per haver composat un disc de cinquanta-un minuts i catorze temes, que ara transcorrerem.  Ja aleshores vam comprendre de què aniria el nou àlbum: algunes instrumentacions molt orquestrades, el reggae d’alt voltatge marca de la casa, ràbia en els texts i el llaüt, sempre el llaüt. Aspencat mai han fet del llaüt un tòtem, sempre l’han gestionat amb comptagotes, amb senderi, així com veníem d’una etiqueta “ska amb dolçaina” que es va tornar en un pèrfid efecte bumerang per a la música d’arrel jamaicana valenciana, mai estarem parlant del “reggae amb llaüt”. Però tampoc l’han aparcat mai i en Tot és ara apareix en moments clau. La recepta que constituix l’èxit d’un grup, i el fracàs d’un altre, és la mescla dels ingredients en bones dosis. I ensenyar d’on es ve, contra la hegemonia estilística del mainstream ensenyar la poteta, ací em pariren i ací estic. Dub Inc canten amb tot el pes de la tradició del cant del Magreb a l’esquena, Asian Dub Foundation porten el panjabi a l’ADN i de Calle 13 endevinem prompte que vénen de la urbs porto-riquenya. Doncs Aspencat vénen de la Marina Alta, de les rondalles i li manlleven el nom a un recepta culinària que vés per on porta albergínia (com la recepta que dóna nom als grecs Imam Baildi), hortalissa que hauria de ser considerada la bandera dels pobles del Mediterrani.

Si el precedent disc Essència tenia un so molt elèctric, dur com una plaça de formigó, Tot és ara juga amb la distinta duresa dels ritmes, com si a la plaça de formigó li haguérem posat un poc d’espai verd i una àrea de columpios. El segon tema és “Trenca els miralls”, amb el featuring de la rapera catalana Mai, i ja ens trobem amb el text més afilat del disc, el més carregat de metàfores amb eixa lírica que només el rap permet,  “Todas las rosas del rosal van con espinas, siguen todas en la misma tierra seca si nadie la riega”. “Vull brindar” torna amb el reggae més festiu que Aspencat també és capaç de fer, que havia passat de llarg a l’àlbum precedent. Fent repàs de tot el disc al final és l’únic tema en el que s’ix un poquet del discurs polític – i tampoc massa – per explicar-nos una història d’amor. Seguí de La Gossa Sorda fa la col·laboració quasi habitual amb Aspencat en una cançó que no pren molts riscos però segurament serà la més resultona del disc.

Aspencat Música naix de la ràbiaA “Sense por” els de Xaló entren, sense por precisament, en el dancehall i si m’apureu en el reggaeton, sense vergonya alguna de pronunciar eixos ritmes, els ritmes poca culpa tenen de qui els hi posa lletra.  Compten amb la col·laboració de Ander de Green Valley, grup basc de dancehall. No ens movem dels ritmes dels guetos de Kingston i arriba “Mantindre el foc”, que compta amb la col·laboració del grup de reggae sard Train to roots, que dins del reggae europeu no són uns qualsevol. Les col·laboracions també han de servir per a açò, per a col·locar-te en el mapa i en este cas està més que aconseguit, els de la Marina ja aspiren a tot (i ara). A estes alçades del disc ja som conscients que este disc ha estat un pas endavant rítmic.

Amb “Som moviment” torna la patxanga i per fer-ho Aspencat s’unixen al grup basc més patxanguer del moment, Esne Beltza, que si parlem de receptes per fer ballar la gent en saben prou, ells també van fer el primer reggaeton en èuscar. Entre línies es parla d’algoritmes, equacions i mínims comuns, per un tema que fa al·legoria de la lluita. De la primera escoltada el detector atenció temasso es dispara.

En “Trinxeres en la foscor” ens endinsem en un univers perfectament pop, ben acompanyat amb la veu de Remei. Com en altres passatges del disc les bases són molt orquestrades amb violins, més a prop de l’univers de les bandes sonores que del reggae. Respecte a la cançó precedent el canvi rítmic és abismal, les etiquetes salten pels aires. Després acudix l’instrumental “Interludi”, que no fa més que confirmar-nos el que dèiem de les musicacions orquestrades, esta seria una peça perfecta per fer un bonic muntatge vídeo-fotogràfic amb timelapses de llunes que ixen, sols que es ponen i núvols que caminen. Interludi que no de bades ens servix per introducció al moment àlgid del disc, “Seguim en peu”. Esta cançó continua en una línia entre el so de la casa i unes tonalitats pop com els cors femenins del final. Tema amb una llista inacabable de referents de l’esquerra, des de Miguel Hernandez fins a Guillem Agulló, que per la forma de construir-la pot recordar-nos a “El aguante” de Calle 13, verdaders referents actual si ens referim a la cançó urbana contestatària. Ací torna a haver un bon solo de llaüt, en un dels moments més reeixits del disc al combinar la melodia que s’hi presta i un text que apel·la a un lloc comú on tots els seguidors d’Aspencat ens hi trobarem, i açò és com la llimonà de paperet, sempre funciona. Estem davant la millor cançó del disc, la que li parla de tu a tu a les prèvies “L’herència” o “L’últim segon”. Respirem tranquils, Aspencat is in da house!

Aspencat Tot és Ara Nou Disc Gratis 2A “Alçar el vol” la tornada d’esta cançó recorda molt la de “Mirant el cel” del disc Inèdit, que analitzant-ho bé, entre alçar el vol, mirar el cel i la proximitat entre lletres, s’interpreta com un gest volgut, una picada d’ull entre discos. “S’atura el temps” potser no serà de les millors cançons del disc però té el mèrit de posar-nos en alerta del que s’aproxima, el voltatge va creixent, prova perfecta que els tracks no es situen aleatòriament en un disc i que els discos es fan per escoltar-los de principi a fi. La cirereta sobre el pastís és “La història és nostra”, un crit generacional per als que de Vinaròs a Guardamar han crescut als anys noranta i inicis dels dos mil, amb el ritme musical de la generació, el tecno. El darrer minut del disc, obra de Martin Plan B, és una discoteca, ruta destroy, pàrquing de grava, makina i dubstep. Tot un viatge el Tot és ara que s’acaba amb el sol ixent d’un diumenge de la ruta i “uns joves utòpics caminant al revés“.

Independentment del canvi polític que ha vingut i de la posició que prenga la música “combativa” al respecte, l’oient es troba en Tot és ara davant un flux quasi continu de lèxic de lluita: combat, punys, revolució, ràbia. Potser fins i tot en la més enrabiada de les revolucions hi hauria temps per a l’amor, la ironia, la festa, la desídia, la entelèquia absurda i l’avorriment. Si hi ha un però a donar a Tot és ara és precisament este, dintre de “tot” hi hauria un poc més. Un tot, això sí, que conté els ingredients per ser una bestialitat de directe i un disc ambiciós que és un pas endavant.





, , , , , , , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.