Entrevistes

GARABATTO: com el DJ de Gandia acomplí el seu somni americà

Cèlia Cerezo | 4 Abril 2017

Garabatto

La vida del Javi Falquet, un jove de Gandia, ha fet un gir de 180º en qüestió de mesos. De rodar per discoteques i festivals locals, el conegut com Garabatto ha passat a punxar per sales d’arreu dels Estats Units de la mà del segell discogràfic Panda Funk. Una nit està a Boston, l’altra actua a El Paso, Seattle o a Nova York i l’endemà, el mateix Martin Garrix ha inclòs un dels seus temes a la seua llista d’Spotify. El productor i DJ mexicà, Deorro, és qui està al darrere de la discogràfica Panda Funk i ha treballat per a artistes internacionals com Chris Brown i Elvis Crespo. Començà a tocar el piano amb huit anys i adquirí formació musical de conservatori. No obstant això, els coneixements en electrònica els ha adquirit de manera autodidàctica.

Per a Garabatto, 2017 deu ser el seu any. Ha acomplit el somni de qualsevol DJ. Ha estat més d’un parell de mesos a nord-Amèrica (gener-març) per a créixer com artista i viure experiències de pel·lícula. Amb el que portem d’any, ja ha publicat treballs amb la discogràfica Panda Funk, com «Ignite», i pròximament eixirà a la llum ‘Feelings’ junt amb la vocalista valenciana NEAD (Andrea de Cubas). Ara ja porta quasi un mes per terres valencianes -tornà el 10 de març- i està assaborint l’èxit i l’atenció mediàtica. Què ha portat al saforí Javi Falquet Moragues a triomfar en Amèrica com a «Garabatto»? Coneixem la història d’este jove de Gandia qui, amb pur talent, ha conquerit les oïdes dels artistes nacionals i internacionals de l’electrònica.

– Quan i què et motivà a ser DJ?

– Estava estudiant, feia música pel meu compte i me n’adoní que a Espanya hi havia prou gent jove que començava a dedicar-se a tot açò. Jo vaig pensar que podia fer el mateix. Realment, no és ser DJ, és ser productor. DJ és aquell que toca música i productor és compositor. La comparació amb la música clàssica seria que un director d’orquestra seria com el DJ i un compositor seria el productor. Llavors jo vull ser i sóc el compositor d’orquestra. Farà com dos anys vaig deixar els meus estudis universitaris i als meus pares no els va fer gens de gràcia, però vaig apostar al 100%.

– Recordes encara el primer tema que compongueres i féres?

– Sí. Va ser un remix a Madonna en una capella que vaig trobar per internet. Tot i ser il·legal, perquè remixar sense permís a altres artistes ho és, no volia traure el tema ni gratuït perquè jo pensava que em faria ric i famós penjant estes coses. La realitat és molt diferent. Allò que és gratuït arriba a molta més gent i més lluny.
– Quins han sigut i són els teus referents de la música i/o de la música electrònica?

Sense cap mena de dubte, Skrillex és un artista que em va obrir lment. El vaig conéixer quan no era absolutament ningú. En escoltar-lo vaig pensar que era molt bo i molt nou, que arribaria molt lluny. Ara està coronat com un dels millors del gènere. Skrillex, amb el seu estil de dubstep, va reinventar la música elecrònica. Gràcies a ell, sobre el 2012 varen sorgir molts artistes com Feed me, Porter Robinson i molts més. En este moment, en part, em vaig animar a entrar al món de l’electrònica.

– Quan passà de ser una afició (compondre, punxar, produir música) a un treball per a tu?

– Al principi pensava que era un ofici que només es podria permetre gent amb grans estudis (de gravació i producció). Fa poc aparegueren els DAW’s, programes per a editar música, que et permeten fer música professional des de casa. He de mencionar un tema delicat ara: si no fóra per la pirateria, jo no seria ningú ara, no m’ho haguera pogut permetre. Mozart, per exemple, va ser un artista molt gran de l’època, era talentós. En eixa època, quanta gent tenia accés a un piano, a una pluma i paper o a un instrument real? Molt poca. Per casualitat, amb Mozart es va unir el seu talent amb diners o oportunitats. Quanta gent pobra i amb talent s’haurà mort sense tindre les mateixes oportunitats? Imagina’t que cada nit, per exemple, una persona pobra amb talent botara un mur, entrara a una casa amb piano i el tocara. Això mateix pense de la pirateria, no és legal però, sense ella molta gent amb talent no tindria ocasió de desenvolupar-se com artista.

– Quins defectes o hàndicaps li trobes a la indústria electrònica o a la condició de ser DJ?

– Tot el món busca una feina que siga compatible amb les seues amistats i família, amb els horaris lliures de la resta de la gent (lliures els caps de setmana). L’horari del DJ sol funcionar a l’inrevés: com més festa tinga la resta de la gent, més feina tinc jo com a DJ. Però, per a mi treballar quan hi ha festa no ho sent com una feina, perquè m’agrada, és una sort i gaudisc amb allò que faig. El hàndicap més gran que trobe és que en cada país la indústria té diferents nivells d’evolució. Els EUA ens trauen com 10 anys d’avantatge, hi ha més sensibilització amb l’art.

Last back 2 back w/ @deorro in the secret @pandafunk ‘s party. Good times here and better to come. THANK YOU ?. ?: @edgarflorian

Una publicación compartida de GARABATTO ?? (@garabattomusic) el

– Quin dia i com te n’assabentes que marxes a Los Ángeles a treballar amb professionals com Deorro?

– Tota esta història és prou llarga. Fa com dos anys em vaig deixar els estudis. Arriba el dia que jo no sóc absolutament ningú en la indústria. No tinc música, no tinc contactes, els professionals no em coneixen encara, no tinc res. Si no tens contactes en esta indústria, difícil actuar com a DJ. Però a mi ningú m’ha donat una agenda de contactes, però si no els tens, llavors te’ls busques. Què vaig fer? El primer, fer tutorials a Youtube i gràcies a això diverses revistes d’Espanya van contactar amb mi. Això em va donar exposició i altres artistes de la indústria van començar a seguir-me i a saber qui era. Com que feia vídeos, Jandri (de EDM Spain) em digué d’anar amb ell als festivals per ajudar-lo amb la càmera i l’anglés, ja que ell no ho dominava massa bé i ho necessitava per a escriure els seus articles. En eixe moment me n’adoní que Jandri tenia molts contactes i el vaig convéncer de fer-se mànager meu i vam fer una empresa d’amics, Suprmode, des d’on crear una marca professional de música electrònica, disseny i producció musical. En eixe moment vaig tenir temps per a fer música. Gràcies a això, la gent de Panda Funk va contactar amb mi.

– Com?

– Vaig traure un tema, el mànager dels EUA va contactar amb mi per Facebook, em preguntà si tenia més música i si podria anar a Los Ángeles (California), que em pagaria el bitllet d’anada. Abans de conéixer-nos a Los Ángeles, vam quedar a un esdeveniment de la música electrònica, l’Amsterdam Dance Event, on la gent del sector (dissenyadors, DJ’s, cantants) es reuneix i fa negocis. Allà mateix vaig conéixer el meu mànager dels Estats Units, em va plantar el contracte i vaig firmar. A partir d’eixe moment, en qüestió d’un mes em va canviar la vida. Allà mateix en Los Ángles he conegut per primera vegada a Deorro. Ara, gràcies a totes estes coses conec realment com és la vida del DJ i puc dir que m’encanta.

– Com fou l’arribada als EUA, havies estat abans?

– No havia estat mai abans fora d’Europa. La filosofia de la gent i les ciutats són completament diferents. Hi ha moltes coses que m’agraden d’ací, dels EUA, però hi ha d’altres que no m’agraden, que les preferisc com estan a Espanya. La indústria als EUA està molt més avançada. Ací pots ficar molta varietat musical, trap seguit de dubstep, seguit de reggaetón, seguit de bachata, seguit de heavy metall i la gent, si la música és bona, t’ho balla tot, cosa que a Espanya és impensable. Als EUA hi ha molta varietat pel que fa a coses a visitar, però és una varietat molt dispersa, pots estar conduint dues hores per carretera que no trobaràs només que terra. A Espanya, en canvi, trobes moltes coses diferents en un país menut. Una cosa que m’ha cridat molt l’atenció és la seguretat al carrer, des que estic ací he conegut molts casos de gent que a estat assassinada -o detinguda- en ple carrer, cosa que a Espanya és impensable.

– Com és un dia «normal» als EUA com a Javi Falquet/Garabatto? 

– Estar de tour en un bus és comparable amb estar de càmping amb amics. El bus per dins és com una sala d’estar amb una taula, després una secció on estan els llits. Al final del bus hi ha una altra sala on està l’x-box. És com estar amb amics, però que, a sobre, són del gremi i pots parlar de les teues fricades, amb la diferència que cada nit te’n vas de festa a una discoteca diferent i que, mentre dorms, el bus es meneja, de manera que l’endemà, quan t’alces i obris la porta, et trobes coses totalment diferents. Et diuen “l’hotel de hui, si vols dutxar-te, està al final del carrer”, de sobte òbric la porta i veig que estic enmig d’una vall plena de neu. L’endemà estic en un desert, a l’altre en una ciutat gegant i després, en un poble. La veritat, és un poc desconcertant. De manera natural, tracte d’ubicar-me i saber on estic, però és impossible. Cada volta que òbric la porta tot està canviat de lloc (riu).
– Has tret un temeta amb la vocalista Charlee Muse per a Panda Funk, «Ignite», amb vora 26.000 reproduccions a Soundcloud, comenta com ha estat produir-lo? 

– Eixe tema realment el vaig fer fa dos anys. A tota la gent de la indústria a qui li’l vaig ensenyar, volia eixe tema. El tenia encara en resereva i fou un dels temes que als de Panda Funk més els va convéncer per dir-me que vinguera cap a Los Ángeles. Charliee Muse, ho dic sincerament i estem en 2017 (recorda-te’n d’allò que et diré), el dia de demà serà tant o més gran que artistes com Adele o Lady Gaga. I ho dic hui que Charlee Muse té 15 anys i és la persona amb més talent que conec de la indústria: compon des que té 8, domina la veu a la perfecció, toca el piano, la guitarra, l’ukelele. Estic segur al 100% que ho rebentarà tot d’ací a uns anyets.

– Et veiem punxar a les sales i discoteques nord-americanes com una autèntica estrella, quines sensacions recordes del teu primer bolo als EUA?

– Fou en Washington, a Seattle, cap al gener. Recorde estar prou nerviós, no sabia res d’allò que em trobaria ací (EUA) i quina música hauria de punxar que li poguera agradar al públic. Això va passar fins al moment que vaig prémer el play, que és quan ja sóc una altra persona (riu). Em deixe portar, s’ha d’aprendre a llegir el públic, entendre si el públic vibra amb la música que punxes i anar variant l’estil. És una missió d’exploració, vaja.

– Pots comentar alguna anècdota divertida durant la teua estança als EUA? 

– Bff moltes (riu) les tinc anotades… En tots els hotels hi ha aigua de cortesia, i en cada lloc és d’un sabor: pepinillo, maduixa… de tots els sabors menys a aigua, a neutre (riu). També una volta vam sopar en una pizzeria de poble amb l‘amo d’una de les discogràfiques més importants del món, flipava, no podia ni parlar. Ací cadascú dina i sopa quan té fam, no se solen reunir en família. I si quedes amb algú per sopar o dinar, no pots parlar quasi. És fer l’últim mos i alçar-se de la cadira, no hi ha eixe temps després del menjar per a parlar. Una altra qüestió és la diferència horària amb Espanya (9h), quan jo dorm, la meua família està desperta. També he de dir que, en treballar a la nit, he de dormir al matí i he arribat a literalment una setmana sense veure la llum del sol.

– En què i com es diferencia el panorama electrònic valencià i espanyol de l’estatunidenc?

– Els estatunidencs són gent més eclèctica i oberta a nous estils. Espanya és un país on l’objectiu de la majoria de la gent és aconseguir feina, mentre que als EUA pretenen dirigir el seu propi negoci i ser el seu propi cap, emprendre, arriscar en allò que realment creuen. En general, la vida als EUA és molt més passional.

– Què ha aprés d’esta experiència?

– He aprés com funciona el negoci des de dins i com és la feina de DJ de veritat. He descobert que la teua sessió com a DJ és el teu art. Has de connectar amb el públic però amb la música que tu vulgues. Ja no és una feina tan gelada de «posaràs música perquè la gent balle», sinó que és «posaràs música perquè la gent ha vingut a veure’t i valore la teua feina». Després de punxar música m’han arribat a dir: «ei no et coneixia i m’ha semblat molt bona la teua selecció musical» i buf… la sensació de gratitud és màxima.

– Quan tornes de les Amèriques, com creus que et rebran en territori espanyol? 

– Abans de vindre als EUA jo repartia USB’s amb la meua música. Cap d’ells em va fer cas. Ara, en treballar amb Panda Funk i Deorro, veig que gent a qui li vaig donar USB’s em felicita per temes que estaven precisament en eixe dispositiu. Vull pensar que tot açò és business i que, si no eres interessant per a fer créixer el seu producte, no es fixaran en el teu producte. Afortunadament, ara els festivals ja em criden a mi i no a l’inrevés.

– Què i qui més trobes a faltar de la terreta?

– Trobe a faltar a la família, als amics i a la meua xica, també la meua habitació plena dels meus trastos i caos que, a la fi, era el meu ordre. És una sensació feliç i trista perquè als EUA perquè ací m’ho he passat molt bé però també trobe a faltar el meu país, que és on està el meu passat.

– Amb la perspectiva que et dóna ser DJ i productor , de totes, quina ha estat l’experiència personal i professional què més t’ha fet madurar?

– Puc dir que allò que més m’ha fet madurar sempre és enfrontar-me amb la situació real d’estar amb els plats i punxar per a la gent.

– Si pogueres viatjar al passat, i amb unes quantes experiències a l’esquena, què li diries al Javi que començava en el món de l’electrònica?

– Per sort puc dir que estic content de mi mateixa, de tots els passos que he fet en el passat. M’agrada traure’m sol les castanyes del foc i, si res no funciona, que no siga perquè no ho he intentat. Si m’haguera de dir res, m’aconsellaria no fiar-me de ningú que em pinte el món de rosa, si fóra tot com m’ha dit sempre, jo estaria hui molts nivells amunt com a DJ i productor. Tot depén de la teua feina, si és bona, arribaràs lluny, no et cregues res de ningú -per molta confiança que li tingues- fins que no tingues un paper per a firmar davant. Entrar a una discogràfica no és triomfar, per a res. Entrar-hi és un prestigi però créixer com a artista són moltes coses més: és la teua imatge, la teua música, la continuïtat o el soroll que fas en premsa.

– Com tu, molts valencians han creuat l’Atlàntic per tractar de triomfar al país de les oportunitats, pots afirmar que has acomplit el teu propi «american dream»?

– Em trobe molt afortunat amb tot allò que m’està passant, però per a mi tot açò no és una medalla per a penjar-me, sinó que un graó més per a arribar a la medalla que realment vull aconseguir, i és formar part de la primera divisió de l’electrònica. Tot açò que m’ha passat és perquè l’agència de Deorro ha confiat amb mi, no per mi mateixa. La meta real seria que el meu producte fóra el resultat del triomf de molt de temps de treball.

– Quins consideres que et queden per acomplir?

– M’agradaria aparéixer en ràdio, és el mitjà que més visibilitat et dóna. També estar confirmat per als cartells dels grans festivals com Tomorrowland. Són metes que tota persona dins del gremi vol aconseguir. Però, paciència. És un camí que s’ha de seguir, si no faig dos passos endavant, almenys en faré un.





, , , ,

Trackbacks/Pingbacks

  1. Garabatto publica 'Feelings' ft. NEAD de la mà de Panda Funk » Tresdeu.com - 8 Abril 2017

    […] captant l’atenció dels més grans DJ’s i productors del sector. No et perdes l’entrevista que li férem fa uns mesos a la Tresdeu. En ella explica la seua història com a artista, des dels […]

  2. El balls d'esta actriu valenciana triomfen a Instagram – Tresdeu.com - 5 Juny 2017

    […] el seu marit, que era el seu professor de lluita. Esta és, sens dubte, una història més de valencians que tracten d’aconseguir el seu somni […]

  3. "Nadie se salva", la proposta valenciana per a Eurovisió | Tresdeu.com - 8 Gener 2019

    […] Javi Garabatto, comparteix autoria de la cançó amb la cantautora María Peláe i el músic i compositor Nil Moliner, ambdós amb ja experiència en aquest format. De les 10 cançons finalistes podem trobar obres compostes per artistes de renom. Entre els noms veiem India Martínez, Álex Ubago, Morat o Adrià Salas de La Pegatina. Salas ha compost “La venda” també interpretada per Miki. Podeu escoltar la demo de tots els “Eurotemazos” en aquest enllaç. Solament es podran escoltar sencers 48 hores abans de la gala en la web de RTVE. […]

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.