Discos

‘Raval’ de ZOO cançó a cançó

Daniel Monfort | 10 Abril 2017

El 24 de març, es publicava Raval (Propaganda pel fet 2017), segon disc dels saforencs ZOO després del seu Tempestes vénen del sud. En la revista Urban que ix els divendres amb el diari Levante amb la qual des de Tresdeu col·laborem en la secció Freqüències vam treure una primera ressenya. La podeu llegir ací. Però creiem que val la pena passejar-se per cada cançó del disc, com si es tractés de perdre’s per cadascun dels carrerons del Raval de Gandia.

Pel que fa als aspectes tècnics el disc l’han enregistrat a la casa del Dasousa com l’àlbum precedent, amb produccions de gent que ja coneixien com Plan-B, Ainz Adams, 1101vs13 i Zette.

S’inicia el disc amb “Raval”, que ve a mode d’introducció. Zoo han estat parats, no tant de temps tampoc, el suficient per haver reflexionat sobre el que va ser el seu èxit i la gira de follia que va seguir al Tempestes. Torna el monet. Ja patíem per si s’havia escapat, però no ha eixit del barri, s’ha quedat pel raval. 

“El cap per avall” va ser la primera cançó que vam conèixer, amb un clip del company Pau Berga d’uns aires mafiosos mediterranis sensacionals. Alguns versos d’esta cançó són la prova que ZOO professen bon gust per la rima i per la paraula. Fa anys els salvapàtries de l’ortografia s’inquietaven, ai ai ai el rap que està ple de barbarismes, els xafa-guitarres et deien que en valencià no tenim un argot urbà com als guetos nord-americans, i els que voldrien que ens quedàrem fent eternament només llibrets de falla fanfarrons venien a dir-te que hahaha com has de fer rap en valencià, què diràs borinot? Nyàs coca, ací Arnau i Panxo ens claven un “de gaidó“, bellíssima expressió valenciana, d’eixes que les busques al diccionari català valencià balear per saber a quin poble la gasten i a quin no. L’escena rap, en totes les llengües, té lletraferits que s’hi refugien, Panxo i Arnau són els nostres millors representants en eixe club, amb el permís de Charly Efe. Repàs exhaustiu al paisatge de terra cremada d’on venim.

“Ventiladors” ens recorda molt al “Vull” del disc anterior, tot i que han canviat de persona en la conjugació del verb voler, del vull hem passat al volen. “Volien merda i tenen Raval” com a definició del disc, les expectatives, allò que el mercat, els mànagers, la crítica els deien que havien de fer, i han fet el que han volgut i els ha donat la sacratíssima gana. ZOO sempre han estat clarividents quan s’han posat a descriure la part de l’escena musical que no veiem, ara ventilen excrements pa tots. I este estiu que ve ballarem esta mandanga, i Julio Iglesias afegiria un “y lo sabes“. Rítmicament estem davant un dels temes més ballables, produït per Plan-B, tropical, electrolatino valencià i el que vulgueu. Els trenta darrers segons són apoteosi assegurada, en una penya, en una disco mòbil o en un concert en un bancal.El tema “Impresentables”, per si en dubtàvem, és per demostrar-nos que ZOO són normals, que d’acord, Panxo i companyia semblen  ser d’aquells que et pegaran la xapa sobre si sabem governar-nos i els jerseis de llana d’Evo Morales, però són igual d’impresentables que la resta de mortals, dels que estan fotuts un diumenge vesprada per culpa del futbol i pels que un dissabte migdia és sinònim de cervesa fresca al bar. En esta entrevista hem llegit que Panxo va escriure esta cançó pensant en Evaristo de La Polla, un personatge que, tot i estar molt distant musicalment del rap, ha marcat a més d’un grup de l’escena.

“La mestra” és un homenatge a la mestra de Barx Marifé Arroyo, pionera de l’educació en valencià a l’escola als anys setanta, de la que se’n va fer un llibre que porta el mateix títol, La Mestra de Víctor Labrado (Edicions Bromera, 2010). De primeres, amb estos elements citats, podria semblar un himne oficial del Feslloch. Inclòs fent himnes oficials ZOO tenen la gràcia de fer parèixer que no ho siguen del tot.

“Dilo en castellano” és la cançó de buidar el pap, la més pamfletària i directa, tot un disc així seria insuportable, una cançó sola és saludable. A més, paradoxes dels nous temps, tampoc és que proclamen la lluna, és la conseqüència natural de llegir cada dia els titulars de Las Províncias, perdre la paciència i escriure este tema. La metàfora té un límit, no pas la ironia per això: “dilo en castellano, suena màs verdad!“. César Strawberry de Def Con Dos hi col·labora, en un estil que s’apropa a la rapidesa i l’acidesa del seu grup. 

“Ara estem sols”, després de la descàrrega anterior, és pura reflexió interior. La lletra està inspirada pel poema Síndrome premenstrual de Maria Josep Escrivà que diu: “la meua pena i jo/jo amb la meua pena/som.” Panxo, a partir d’este vers, i sense parlar de menstruació, acaba dient que “calla el cap, perdedor penitent, i crida el cor contra els indiferents“. 

Amb “Rituales de santería” ens plantem en plena Sierra Maestra de Cuba, lloc insigne de la revolució, i qui diu Cuba diu ritme, són sinònims. Amb el tres cubà tocat per Jany Quiñones i la veu de la cantant d’allà Annie Garcés més una introducció cantada per Pablo el germà de Panxo i veu de La Raíz. Inevitable pensar amb Ile, la cantant i mig germana dels altres membres de Calle 13, que entona sons, boleros i bugalús mentre els seus germans rapegen i toquen botonets a la taula de mescles. El carrer 13 del Raval de Gandia. Influència també d’Orxata, que t’agafaven una cúmbia o una dansa del vetlatori i, el que deia dels botonets, el remataven amb un drum and bass passat de voltatge. Doncs ací succeeix més o menys el mateix però amb un son cubà. Punt àlgid del disc, sense cap dubte, però com la presentaran en directe?

La següent, “Presoners”, compta amb la col·laboració de les cantants de Mafalda, Vera i Bàrbara. Lletra amb referències a l’himne mític “54-46” dels Toots and The Maytals, que va versionar Fermin Muguruza, cita també d’un extracte de l’època del Fermin eta Dut, un Muguruza que perfectament hauria pogut cantar esta cançó furtant-li versos imaginats a Eduardo Galeano.

És difícil endevinar, així de primeres, quina serà la cançó que triomfarà entre l’heterogeneïtat del públic potencial de ZOO. “Correfoc” té molts números per ser-ho, té una tornada que farà encendre cors, ànimes i tendes de campanya en festivals, el “en la meua boca un correfoc, en la teua orella una verbena” és . Una balada amb tots els ingredients d’una balada, lenta, unes bases molt pop, un text amb els ingredients per a que cadascú se’l faça seu. Sense haver-hi el llaüt d’Aspencat hi ha un airet de les balades dels mariners, d’aquell “de Sant Francesc al cap de barberia en moto“, de “tu eres el govern que em governa“.

“Xafant fang”, com a bonus track, prové d’una de les escenes quotidianes que ZOO anaven publicant de tant en tant després de la publicació del Tempestes vénen del sud. De tots eixos temes, sempre curts, este és el que potser més destacava, amb una lletra costumista sobre com de matriarcal és la nostra societat i sense saber-ho. Va caure durant la curta polèmica, com totes estes polèmiques virals cavernícoles, de l’Anna Gabriel i l’educació en tribu. La primera versió plantejava que precisament la diputada de la CUP es multipliqués per milions i en esta nova versió ja no es multiplica.





, , , , , , , , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.