Entrevistes

«M’ompli quan els oients em diuen que els alegre les vesprades»

Cèlia Cerezo | 16 novembre 2017

Clara Laguarda és presentadora de Los 40 Principales València

Clara Laguarda té 34 anys i és defineix a ella mateixa com una persona introvertida però molt sociable. Pot presumir de ser la primera presentadora que parla en valencià a través de Los 40 Principales València (92.4 FM). També és actriu de doblatge, cantant, treballadora social i escriu a Levante-EMV. Entre les seues aficions estan el senderisme, el ioga i el cine.

– Treballes com a locutora de ràdio, també has fet d’actriu de doblatge. És la feina que sempre has volgut fer quan, per exemple, de xicoteta et preguntaven què volies ser de major? 

He fet d’actriu i seguisc fent-ho, sempre que em convoquen als estudis. En realitat de menuda vaig voler ser moltes coses: escriptora, periodista, biòloga… Volia anar-me’n a defendre els animals i la natura amb els de la GreenPeace! Però sí que és cert que sovint jugava a actuar, presentar i eixes coses. Mirant enrere, crec que era una xiqueta que es divertia amb coses per a les que resultava que tenia talent.

– Supose que en eixos records de la infància faries servir joguets i/o gravadores de l’època, conta’ns quins aparells feies servir i alguna anècdota de la infància i joventut…

Ui, sí! Ja ho crec! No recorde exactament la marca, però sí que utilitzava el reproductor de cassette que fèiem servir a casa per a carregar els jocs de l’ordinador Spectrum que teníem. Era horitzontal i tenia gravadora. Passava hores i hores gravant, quines pel·lícules que me muntava jo sola… De vegades, aconseguia convidats especials (els meus germans, cosins, i d’altres familiars) i els entrevistava en els meus programes inventats sobre la marxa. També aprofitava la gravadora del contestador extern del telèfon fixe o la de la mini-cadena. Jo també guarde encara alguns cassettes!

– A una entrevista publicada a Los40 dius que començares a la ràdio a l’any 2000, presentares un projecte de debat juvenil en Ràdio Sedaví i, junt amb uns quants companys emetíeu cada dissabte. Sobre quins temes debatíeu i què en traus d’eixa experiència?

Exacte, tenia 17 anys quan comencí en Sedaví Ràdio, estava en l’institut. Els temes eren d’allò més variat, de vegades ens atrevíem a parlar de política o de coses súper transcendentals com “que n’hi ha després de la mort”; però la majoria de les voltes eren qüestions lleugeres sobre la joventut i les nostres inquietuds d’aquell moment: com les relacions interpersonals, la baralla dels sexes, l’oci i el temps lliure, la música… Alguna volta començàvem el programa sense tindre un tema concret i fèiem un procés curiós  d’improvisació en directe. Ausades que no ens avorríem. M’ho passí molt bé en aquella època, coneguí a gent genial i comproví que això de la ràdio m’encisava i no se’m donava gens malament.

– Fou lo de Ràdio Sedaví determinant per a decidir dedicar-te a la ràdio?

Totalment. Després d’això em quedí amb ganes de més, i fou quan entrí en l’associació cultural de la ràdio del meu poble, Radio Sol Albal. Allí hi havia un gran grup de gent de totes les edats, alguns tenien moltes hores d’emissió a les seues esquenes, i quan m’escoltaren mamprengueren a dir-me que tenia molt bona veu. Això m’acabà de motivar per a seguir practicant esta activitat, que ja m’apassionava des de feia temps en realitat.

– Per què t’apassiona la ràdio?

És difícil d’explicar, és una de les coses més pures i boniques que he experimentat en ma vida, potser la que més, a nivell professional. La ràdio m’encanta escoltar-la, però fer-la és per a mi un privilegi. La ràdio és màgia. Amb només el sentit de l’oïda, es generen tot tipus de sensacions que inclouen a la resta dels sentits i estimulen la visualització i la imaginació. Les paraules o les melodies se les endú el vent, però apleguen a milers i milers d’ànimes instantàniament. Encara que siga més subtil, la ràdio acompanya d’una manera més intensa que altres mitjans de comunicació que precisen d’una atenció més plena. Crec que és perquè pot anar amb tu a qualsevol lloc, està amb tu faces el que faces, tant si fas una escolta activa com si no. Quan òbric el micro, expresse el que sóc i la meua creativitat i vocació comunicadora s’esplaien d’una manera especial. Compartir-ho amb qui vol rebre-ho és un honor, respecte molt a l’oient, i després de tants anys encara tinc les palometes en la panxa quan entre en directe. És meravellós.

– Sou apassionats de la ràdio a la família o tu en series com l’ “ovella negra”?

Cresquí escoltant la Cadena Ser totes les vesprades després de l’escola, perquè ma uela n’era seguidora. Ella treballava cosint i la tenia sempre posada, fins i tot quan se n’anava a dormir encenia un xicotet transistor que tenia al costat del llit. Recorde dormir-me tan a gust sentint “Hablar por hablar” les nits d’estiu que em quedava amb ella. Crec que alguna cosa haurà tingut a vore!

– Imaginem-nos a una Clara Laguarda xicoteta, o adolescent, quins programes de ràdio i locutors t’agradava escoltar?

De xicoteta era més de ràdios locals, com Ràdio L’Horta. Estava molt de moda això de cridar i dedicar cançons als amics. En l’adolescència, m’enganxí a programes com Fan Club, o Lo+40 de Los 40 Principales (que és com s’anomenaven en aquell moment). M’encantaven Fernando Acedo, Sira Fernández… Arribí a participar enviant cartes i em feia una il·lusió tremenda quan, per exemple, Mamen Moreno de 40 Mediterráneo em llegia per antena. Qui em diria a mi que, anys després, em convertiria en companya seua i que podria ensenyar-li les gravacions que vaig fer d’eixos moments.

– I a la Clara Laguarda d’ara, què t’agrada escoltar de la ràdio?

– Ho reconec, per això sóc prou clàssica. Encara que escolte la digital i alguns podcasts, seguisc preferint amb diferència l’analògica. Procure escoltar de tot, per pur gust i també per escodrinyar el que fan en altres llocs. Un professional ha d’estar sempre a l’aguait del que es cou per altres bandes i mai es deixa d’aprendre. Normalment busque ràdios musicals, de matí també una miqueta de ràdio convencional. Abans de treballar amb Los40, has passat per Radio Sol Albal, ACM Radio -on t’iniciares a nivell professional- Onda Uno i Mega Radio. En setembre de 2006, finalment, entres a formar part de Los40 València. Has fet cap altra feina en el món de la ràdio i l’audiovisual que no estiga indicada ací? Simultàniament amb la meua carrera radiofònica, des de l’any 2007 també m’he dedicat a la presentació d’esdeveniments, a la locució de publicitat i continguts multimèdia (en ràdio, tv, internet…), doblatge de pel·lícules, documentals, sèries i animacions, així com a cantar professionalment.

– Estigueres fins el 2009 a Los40, entre 2009 i 2015, què has fet a nivell professional?

Em dediquí plenament al món de la publicitat i el doblatge. Me muntí el meu propi estudi a casa i també comencí “a fer sala” més a sovint (que és com es diu a anar d’oient als estudis per a comprovar el que has aprés en la formació de doblatge) i a poc a poc m’anaren cridant més per a fer faenes. Ho compaginava amb els bolos que feia amb les orquestres amb les que col·laborava. A més de tot açò, entre l’any 2011 i 2013 també treballí de nou en Onda Uno i com a treballadora social en un Servici Municipal d’Atenció a la Dependència. En realitat no he parat mai de treballar, persistir i reciclar-me.

– Des del 2015 et veiem presentant el turning show d’ Els 40 en valencià, a una ràdio nacional en castellà com la de Prisa, com s’aconsegueix eixa franja de programació en valencià?

Resulta que havien de tornar a reprendre l’emissió de Los40 en la 94.2 FM (feia anys que feia de repetidor de la cadena) però no volien fer-ho de qualsevol manera. En una reunió entre el coordinador regional (Tony García) i el cap de creativitat (Clemente López), pensant en connectar d’una manera més còmplice amb els seguidors valencians, sorgí la idea d’emetre eixes dos hores en valencià per a afegir-li el valor d’emissió vertaderament autòctona. Des del principi pensaren en mi com a la persona idònia per a eixa tasca perquè, a banda de que ja coneixien com treballava, el valencià és la meua llengua materna. Així i tot, em demanaren que fera un parell de proves per a vore com sonaria. Donat que no s’havia fet mai els preocupava que sonara postís, però en la meua veu i manera de fer els sonà molt natural. Així que el projecte s’aprovà i col·laborí amb ells en el procés creatiu. Fou increïble viure la il·lusió de donar el pas. Estic molt agraïda de formar part d’este granet d’arena que ha fet història en Los40 de la terreta.

– Davant la poca presència de la nostra llengua en l’àmbit públic i mediàtic, el que tu fas a Los40 és un gran contrapés lingüístic. T’ha arribat força retorn per eixa tasca…

Sí, molt. Més i millor del que podríem pensar en un principi. Quan ho anunciàrem hi hagué molt de revol en les xarxes, la gent esperava molt de nosaltres -com és lògic davant de la trista absència del valencià en els mitjans i més després del trauma del tancament de Canal 9-. També hi hagué comentaris escèptics, minoritaris. Un fum de mitjans digitals i convencionals es feren ressò de la notícia i des d’aleshores la gent sempre ens escriu per a felicitar-nos o agrair el que fem. En general el feedback està sent positiu i l’audiència va en augment. El que més m’ompli és quan els oients em diuen que els alegre les vesprades, que els transmet bones vibracions. Em passa contínuament i em fa molt feliç.

– Escoltar-te cada vesprada, com a “valencians dels 40”, és aprendre valencià, dius expressions valencianes entre cançó i cançó. T’ho prens com un servei públic o una exigència professional?

És un plaer quan reproduïu etiquetes com la de #valenciansdels40, que és com anomene als meus seguidors amb afecte. Realment, les expressions típiques valencianes a les que fas referència me naixen del cor perquè –tot i que sóc bilingüe- sent i pense en valencià. Tot i això, reconec que de quan en quan reforce algunes perquè sé que una part dels nostres oients s’ho pren com a eina gratuïta per a practicar la llengua. #Els40envalencià és com un servici públic sense pretindre-ho, cosa que m’alegra i me motiva a perfeccionar-me i parar molta atenció al que dic i com ho dic. Però sobretot, em relaxe i ho disfrute, i pel que es veu això es nota i li fa l’ullet a qui es connecta. Si se m’escapa una espardenyà, sé riure’m de mi mateixa i au, endavant! El millor per al valencià és cuidar-lo tant com parlar-lo sense por.

 

– Assegures ser melòmana i força eclèctica, pel que fa als estils, no rebutges una balada, tot i que lo teu és més la música alternativa. En el moment d’ara, quina és la cançó o estil que diries “m’abellix escoltar-lo” i li ho posaria als meus oients?Everything now” d’Arcade Fire fa reviscolar. Ed Sheeran per a tocar la fibra. Barrejaria els artistes valencians –que hi ha molts, i molt bons com Bearoid, Tardor, Polock…- amb els internacionals. Més que un estil o cançó concreta, triaria música que em diga vertaderament quelcom, que em sacsege, independentment de les llengües. Pense que el més important és el que t’inspira el que sents i no tant la forma que té el producte en sí o en quina llengua està cantat. N’hi ha massa continguts prefabricats i buits en general i la música excessivament comercial –tot i que ens fa passar bons moments- quasi sempre se’n va a l’oblit quan deixa d’estilar-se, sense aportar-nos massa.
– Hi ha un canal a Youtube on tu i un company de doblatge heu pujat diversos videoclips de cançons Disney en valencià. Tu hi has posat veu i el projecte ha tingut força èxit entre els usuaris. Com sorgeix la idea de traduir les cançons de la infància de molts al valencià?

Ha sigut una iniciativa pròpia i altruïsta, duta a terme humilment i amb els mínims recursos que hem tingut. Clemente López i jo – a més de grans companys de ràdio- som companys de faristol als estudis de publicitat i doblatge. Fem bon equip i coincidim en moltes coses, així que se’ns ocorregué un dia qualsevol que – com que malauradament no existia- estaria bé provar a fer una adaptació al valencià de la cançó de Frozen. Ens sorprengué tant l’enorme acollida, que repetírem amb Aladdin i Vaiana. Desinteresadament també, Enric Lencina ens ha tirat una maneta amb la revisió lingüística. Tan sols és que trobem a faltar que es facen coses així a la nostra Comunitat i l’impuls artístic ens pot.

– El de Frozen fou un èxit sense cap mena de dubte…

Vaja! No em podia creure com anaven pujant les visualitzacions al Youtube per moments… com la bromera! I ahi seguix, in crescendo. A més, se’n troben vídeos dels fans de Frozen d’arreu del món en els que han inclòs la versió en valencià com si fora oficial, quan no ho és. És una passada llegir comentaris de gent en anglés preguntant quin idioma és eixe que sona tan bonic, i d’altres parlant de categoria del valencià i del nostre treball comparant-lo amb les versions reconegudes. Tot un orgull difondre tot això sense haver-s’ho plantejat!

 

– On i com t’has format com actriu de doblatge?
En . Durant tres anys vaig rebre classes teòriques i pràctiques de dicció, tècnica vocal, interpretació…

– Hi ha cap “referent o mestre” que t’haja marcat en la formació com a actriu?

Rafa Ordóñez, sense dubte. Director de l’estudi i dels cursos de AC Estudis, a La Fonteta de Sant Lluís en València, és com un referent del doblatge fet a València. El seu saber fer, la seua professionalitat i perfeccionisme no deixa indiferent a ningú. Estima profundament el doblatge i li dedica tot el seu temps i energia, com pocs ho fan.

– Hi haurà més vídeos Disney en valencià?

Per què no? De Disney o el que siga. Tímidament hem penjat alguna que altra coseta més, com el doblatge de l’escena més famosa de El Diario de Noa, en pla fandub. Segur que no podrem estar-nos quets i ens animarem a realitzar més projectes. Necessitem tindre més temps lliure, que en tenim poc, això sí.

– A mitjà termini, et planteges continuar en Los40?

Estic a punt de començar una nova temporada en Los40 el proper 4 de setembre i no puc estar més contenta. Entrar en esta emissora fou un somni acomplit per a mi i allí em sent com a casa, així que m’agradaria continuar tot el possible i seguir creixent en l’antena. De tota manera, ningú sap mai el que poden arribar a oferir-li, el que pot interessar més o el que pot arribar a passar. Sí que puc dir-te que en alguna altra ocasió he tingut ofertes de treball (no necessàriament de ràdios) que -amb tot l’agraïment per l’oferiment- he rebutjat. Quan t’arriba una bona oferta lògicament t’ho penses, però la ràdio me l’estime molt i sempre ha eixit guanyant. Veritablement, Los40 ha posat el llistó molt alt a la meua vida. Per altra banda, la vida pega moltes voltes i mai se sap.

– Què esperes de la futura ràdio pública, és a dir, quin model i quina presència musical t’agradaria que hi haguera, a diferència de l’antiga RTVV?

M’agradaria que normalitzara més encara l´ús de la música valenciana en companyia de la resta de continguts musicals de diferents procedències. És a dir, que siga prescriptora de la bona música de la nostra Comunitat estiga cantada en valencià, anglés o castellà indistintament; i que a més, sàpia incloure-la en la selecció més destacada de la música internacional amb traça, gràcia i naturalitat. Necessitem eixir del gueto en el que, sense voler o volent, s’ha convertit la música en valencià. Es veu com a un gènere en sí en el que val tot i açò de vegades va en contra de la la transcendència que podrien aconseguir els grups que més destaquen. Per a això cal obrir les mires, deixar els complexes per una banda i ser més exigents per altra, filtrar. M’agradaria que eixa idea es traslladara a la televisió també. És a dir, crec que cal no incidir tant en els continguts en valencià només perquè són en valencià, sinó aconseguir fer i tindre bons continguts en general –si són en altre idioma, traduir-los, subtitular-los i doblar-los sempre que es puga- i encertar més amb la producció i selecció dels mateixos, que la llengua siga només el codi comunicatiu conductor. En definitiva, espere contingut de qualitat, ben triat i realitzat. Serà menester una bona inversió i organització, no només de diners. Calen professionals experimentats, visionaris i, sobretot, fortament creatius.

– Treballar a un sector tan delicat e inestable com la comunicació i l’audiovisual, t’ha obligat a fer-te d’alguna pasta especial, vull dir, quina filosofia de vida tens en front d’un sector com en el que treballes?

Diria que definitivament la meua filosofia seria la resiliència. Com en molts oficis, entre unes coses i altres suporte alts nivells d’estrés i, malgrat que tinc les meues dificultats com qualsevol, sempre aconseguisc reposar-me i m’adapte molt bé a les situacions i als canvis. I si no, procure adaptar-me, no deixe d’intentar-ho mai. Sóc una persona molt constant i d’esperit positiu. Tinc una sensibilitat que em fa captar tot més intensament, però la gestione sempre al meu favor extraient la millor part de tot. Al remat, eixa emocionalitat és la meua major fortalesa. Si no guanye, aprenc.

– Hi ha cap cosa o meta que encara et quede per acomplir a nivell professional?

L’últim somni que se’m va acomplir va ser el d’escriure de manera professional. Col·labore amb una columneta d’opinió que ix els divendres en el diari Levante EMV, des de fa més d’un any i mig (torne en setembre també). En l’actualitat, faig ràdio, publicitat, doblatge, escric, i, sempre que puc, cante. Estaria bé, ja posats, ampliar l’experiència en l’àmbit televisiu. No descarte tampoc dur a terme projectes personals que tinc en stand by, com tindre la meua pròpia empresa. M’agraden els reptes però, d’una manera o d’una altra, seria ideal seguir així: treballant en el que m’agrada i per temps indefinit.





, , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.