Entrevista a Senior [1a part]: «Si no escriguera cançons, algú acabaria llastimat»

El pròxim 23 de març, Senior i el Cor Brutal celebrarà deu anys de trajectòria musical amb un concert especial al Teatre Principal de València. Ho farà acompanyat d’una nodrida colla de creador(e)s malalt(e)s de la síndrome Lomax, participants en l’enregistrament del seu darrer disc, Valenciana Vol. 1.

Amb motiu d’aquesta ocasió tan especial, hem tingut una llarga conversa amb Miquel Àngel Landete, alma mater del projecte, per a que ens parle del procés creatiu que segueixen les seues cançons i ens done la seua visió sobre el “moment clau” que estem travessant al País Valencià a nivell cultural, social, polític, etc.

L’entrevista va tindre lloc al mateix Teatre Principal, durant el rodatge del clip de Barret Films. Està editada en dos parts. Ací vos servim la primera, centrada en l’activitat creativa de Landete.

Entrevista a Senior

Moment del rodatge

-“10 anys d’amor per les cançons”. Eixe és el subtítol del concert del 23 de març al Teatre Principal. Continua sent l’amor un dels motors principals de l’univers?

Jo crec que sí. M’agrada pensar que sí. Els altres motors són la guerra, la droga i la prostitució. Potser m’enganye a mi mateix pensant que l’amor està un graonet per damunt dels altres tres, però és que ara que tinc dos nanes el nihilisme s’ha acabat i toca fer actes constructius: projectar-se cap al futur, educar en la comprensió i la tolerància, intentar beure menys… Eixes coses.

-Per què escrius cançons?

Molt fàcil. Si no ho fera, algú acabaria llastimat.

-És necessari haver viscut moments de “renegror” per a dedicar-se creativament a la música?

No. Jo la renegror la vaig viure entre el 2000 i el 2005, aproximadament. Abans d’eixa època ja duia 12 anys escrivint cançons. Havia enregistrat dos CDs i un fum de maquetes. En anglès, això sí, però ja era creatiu. Des dels 17 anys que estic pegant la vara amb les meues cançonetes. La renegror, però, em va aprofitar per ser més conscient de mi mateix, per començar a intentar acceptar-me tal qual sóc i per treure fora de mi molta merda que tenia acumulada. Eixes tres coses van fer que em coneguera millor. I, en eixe sentit, la renegror -o, millor dit, eixir de la renegror- sí que em va ajudar a escriure millors cançons. Però ja portava camí rodat.

-T’ha tornat a visitar eixa ‘renegror’ en estos 10 anys de trajectòria?

La renegror sempre la tinc. Amagada, però la tinc. I quan, de tant en tant, aguaita el cap (o crida a la porta sense parar) m’agarre fort a la Bego i a les nanes, o als meus amics i xas! torna a desaparèixer. «Au, arrea, fins la propera», li dic. The beast inside, que diuen els ianquis. Depèn de com et dugues amb ella t’anirà millor o pitjor en la vida.

Entrevista a Senior

La “renegror” de Senior

-Les teues cançons tenen una forta composant visual: penses en imatges a l’hora d’escriure? O són les idees i les paraules les que prenen la davantera?

Depèn del cas, però diria que les idees solen estar en primer lloc. Hi ha vegades que una imatge o una frase solta (o un títol) són el motor que engega el procés de creació. Però la majoria de vegades hi ha una idea que vull contar i, a partir d’ella, pense com vull contar-la i analitze tots els paràmetres: com vestir-la musicalment, com narrar-la en paraules, el to de la narració, la intensitat, buscar-li un títol… Contextualitzar la idea, en definitiva. Una volta ho tinc, comence el procés d’escriure el disc -sí, escric disc a disc, moltes cançons a l’hora- intentant que siga el més diferent possible del que he fet al disc immediatament anterior.

-Quines són les influències extra musicals que han marcat el teu univers creatiu?

Ui, hi han a muntó. Supose que el cinema n’és una, i la literatura també. Però no massa, no cregues. Llig molt poc i vaig molt menys al cinema del que solia anar. Però, parlant de disciplines artístiques, la que més m’influeix és la música que fan els altres. Sóc molt d’analitzar obsessivament les cançons que m’enganxen. Puc estar dies i setmanes «vivint» dins d’una cançó, escoltant-la en bucle dins del meu cap fins treure-li tot el suc i aconseguir arribar a unes conclusions (no sé si massa certes, però meues, al cap i a la fi) de per què mola tant eixe tema. I després les intente aplicar a les meues creacions. Jo què sé, paranoies que em donen.

I per damunt de la música està també el dia a dia, la quotidianitat, el que fa, diu i pensa la gent del meu voltant: la Bego i les nanes (elles són el meu motor), la família, amics, veïns, conciutadans, companys de treball… Les relacions personals, això és una font inesgotable! I també els llocs que visite. Sempre que viatge fora de València intente avançar explícitament el procés d’escriptura per veure què es queda de les cançons dels llocs on he viscut. I dic “explícitament” perquè em fa l’efecte de que sempre estic component. Sempre, a totes hores. El radar el tinc en marxa les 24 hores del puto dia.

Entrevista a Senior

Senior amb l’equip de Barret Films

-De quina manera te va afectar la paternitat en la teua activitat creativa?

En moltes, i totes positives. Quan estàvem prenyats d’Ona, la major, jo estava així com un poc preocupat sobre com m’afectaria a la música que faig (ja saps, els pares sempre cagant-nos als pantalons) i una nit, fent-me uns roncola amb el meu bon amic Johnny Hickman (guitarrista de la banda ianqui Cracker) li ho vaig comentar i em va dir «no patisques, vas a roquejar encara millor» (you’ll rock even harder, en anglès sona més guai) i prompte vaig descobrir que tenia raó. El disc Gran el vaig escriure sencer en poc més de tres setmanes, amb Ona sempre al meu costat, quan tenia sols dos mesos de vida.

Això de ser escriptor de cançons i de sobte ser pare, implica dues novetats, una més romàntica i l’altra més prosaica. La primera és que tens una nova font d’inspiració. A tope, a totes hores. Mola mil. La segona, que a priori no mola tant, és que ja no tens tant de temps per només escriure. Vull dir que ja no pots passar-te, jo què sé, quatre hores d’un matí amb la guitarreta, sense que ningú et moleste, pegant-li voltes a un verset. Com això ja no ho tens, estàs com més atent, a totes hores, en tots llocs, per veure on pot estar el nou input que necessites per desencallar eixa cançó que no avança. I vas prenent notes en qualsevol lloc, de qualsevol manera, i quan trobes una mica més de temps -per mi és en les festes llargues: estiu, nadals, pasqües, falles- és quan vas ajuntant-ho tot i li dones forma. És un curro, no cregues.

-Al llibret de la reedició de les teues primeres maquetes fas servir el verb “brollar” per tal de sintetitzar el procés de composició dels temes. Ha anat calmant-se eixe procés en aquests anys? Quina ha sigut la seua evolució?

Sí, sí, clar. Aquell frenesí no es pot aguantar massa temps. En l’època de les maquetes estava eixint de la renegror i tenia tot el temps del món per a mi soletes: no treballava, vivia de l’atur, sol, sense fer plans… Recorde aquells mesos com un seguit d’aparèixer cançons. No sé d’on collons venien, però anaven apareixent, m’invadien, era molt guai, molt realitzant. Després he seguit tenint idees (toque fusta) però en gran mesura perquè estic tot el dia dalequetepego.

Entrevista a Senior

Miquel Àngel Landete

-Quan i com et vas adonar que la música que feien les bandes que “cosien els teus dies” també podia sonar bé en valencià?

Hi ha un moment clau. En plena renegror, un bon dia me’n vaig a dinar amb els amigatxos al Bocho (bar de la Plaça Xuquer). Fins eixe dia sols havia fet cançons en anglès. Abans de seure, Andrés em posa en el seu cotxe i em diu «oye esto». I li dóna al puto play i comença a sonar “Portaavions” (d’Antònia Font, del disc Taxi) i jo allí, bocabadat. Flipant. Però flipant molt, eh? I en eixe moment em vaig adonar que fins eixe dia no havia escrit cançons en valencià perquè mai havia tingut referents musicals que cantaren en la meua llengua i m’agradaren. I allí estava jo en el Honda Civic escoltant una mescla perfecta entre “The Flaming Lips” i “They Might Be Giants”. Vaig dinar en un núvol i en tornar a casa vaig començar a traduir de l’anglès al valencià les darreres composicions que havia escrit (el 50% de L’Experiència Gratificant està escrit originalment en anglès) i als pocs dies vaig escriure L’Animal, del tiró, directament en valencià. I així fins el dia de hui.

I, clar, adonar-me de que jo era capaç de crear en la meua llengua em va fer començar a buscar grups que cantaren en el meu idioma. I els vaig trobar. N’he trobat a molts. I alguns d’ells s’han convertit en bandes que adore al mateix nivell que qualsevol grup ianqui o escocès. Tinc els dies cosits per un fum d’artistes catalans, valencians i mallorquins. Li done les gràcies a Andrés dos voltes al mes.

En un moment de sobre-abundància creativa, què és el que fa que una cançó destaque i siga especial?

Ui, ja m’agradaria a mi saber-ho! Ni idea, tu. I quan més voltes li pegue, menys idea tinc. I això m’encanta! Lo que funciona en una cançó, per a una altra no val. Hi ha una serie de “truquets compositius” que he descobert que als artistes que m’agraden els funciona i aleshores intente que em funcionen a mi. Però fent això sols aconseguisc que la cançó m’agrade a mi (que ja és prou). Però, que destaque? Que siga especial? Per a mi eixes dos coses volen dir una realment important: que siga atemporal. I com es fa això? Si li ho preguntes a qualsevol que haja escrit una cançó que tu consideres atemporal et contestarà lo mateix: «ni puta idea». És la màgia de la música. La millor eina de comunicació sobre la faç de la terra. Imprevisible. Indomable. Meleta.

(CONTINUARÀ)

El concert Deu anys d’amor per les cançons tindrà lloc el 23 de març al Teatre Principal de València. Les entrades es poden adquirir al portal Entradas.com. Els preus oscil·len entre 15€ (segon pis), 18€ (primer pis) i 22€ (pati i llotjes principals), més despeses de gestió.

Entrevista a Senior

Fotos d’Armand Llàcer

Participa Participa

Bossa “Jo per tu, tu per mi”
Bossa estil tote bag d'edició limitada "Jo per tu, tu per mi" posada a la venda per finançar els III Premis Tresdeu a joves creadors/es valencianes. D...
Preu 4.80 €
Fanzín Foguera
Foguera és una proposta en paper que aborda en les seues 68 pàgines reflexions entorn a quatre temàtiques: Internet, cultura, precarietat i noves ideo...
Preu 7 €