Entrevistes

Lildami: «És important que el que tu estiguis cantant sigui real»

Redacció | 21 Juny 2019

Text: Júlia Solé/Clack / AMIC | Fotos: Pol Alfageme/Clack / AMIC

Lildami, nom artístic de Damià Rodríguez, és el raper català de moda. Després de penjar la seva música auto-produïda a Youtube durant anys i de passar pel Sona 9, aquest 2019 el també conegut com “imparabla boy” ha tret el seu primer disc d’estudi, ‘Flors mentre visqui’. Produït per Sr. Chen i amb el segell de Halley Records, és un disc ple de col·laboracions  de diferents artistes de l’escena musical catalana amb una proposta de rap transversal i, sobretot, en català. Aquest enginyer de 25 anys ha deixat la seva feina a la Seat per dedicar-se exclusivament a la música. I sembla que està realment “imparabla”. Lildami inaugurarà el Clotilde Fest, conjuntament amb Pavvla i Pupil·les, el proper divendres 21 de juny, a les 20.30 hores al Jardí del Palau Robert.

Aquest 2019 has tret el teu primer disc d’estudi. Com volies que sonés?

No teníem una fórmula del que volíem fer perquè va sortir tot súper espontani. Ens vam tancar a Tarragona a casa d’en Chen, el meu productor, i vam dir: “let it flow”. A veure què ens sortia. Si que teníem clar que hi havia l’essència d’en Chen i la meva i que això no es podia perdre… i a veure com ho barrejàvem, que encaixés bé. Però no teníem cap premissa de si volíem sonar d’una determinada manera; vam fer el que ens va sortir. De fet el millor del disc és que cada tema sona diferent; no hi ha un so general sinó que és el que ens venia de gust a cada moment.

Les teves lletres s’allunyen dels temes que clàssicament ha tractat el rap.

Sí, suposo que sí. Jo crec que el que és important -ja no en el rap, sinó en qualsevol tipus de música- és que el que tu estiguis cantant sigui real. A mi m’agrada escoltar música violenta però si jo haig de fer música… seria lleig que si jo no he viscut aquest tipus de vida intentés imitar-la, parlar d’una cosa que no em pertoca. Llavors, jo crec que simplement se n’allunya perquè la meva vida està allunyada dels cànons típics que hi ha en el gènere.

Sovint fas referències a la cultura i l’imaginari col·lectiu catalans. Diries que ets un raper costumista?

Bé, perquè hi ha inspiració de Manel, Els Amics de les Arts i tots aquests grups que és costumisme total… Però sí que a les cançons m’agrada molt fer servir referències que la gent pugui fer seves. Parlem de Detectiu Conan o, a l’últim disc de Plats Bruts… coses que la gent que escolta la meva música té molt assimilades. Crec que són referències que mola escoltar. A mi, per exemple, em molaria escoltar-ho en una cançó. I crec que el que és xulo d’això és que, si jo escolto rap només americà, és molt xungo que faci referència a Plats Bruts -seria la bomba  però és molt xungo (riu)-. En canvi el que és està bé és poder escoltar una cosa que s’assembli al rap americà però que et parli de tu a tu i que et faci referències que puguis entendre perfectament.

Ha quedat demostrat que es pot fer rap en català. En quin moment se’n va adonar, Lildami, que això era possible?

Jo ho vaig veure fa anys quan vaig conèixer la gent de Pawn Gang. Com que vaig conèixer la seva música va sorgir una amistat i a mi em van fer obrir els ulls i dir “però a veure, la música que jo escolto per què no s’està fent en català?”. I ells van ser els primers que van posar la pedra i van dir: “no, tio, aquí s’està fent trap -o rap- en català, que sona com americà però és d’aquí”. Clar que òbviament hi han molts raperos abans: la gent d’Homes Llúdriga, Senyor Oca… i tota aquesta gent que estaven fent rap en català molt abans. Però jo crec que el gènere de Pawn Gang, tal com es va donar, a tanta gent com va arribar i amb el canvi del trap i tot això… han sigut els que han posat de moda el rap en català.

No obstant, com tu mateix dius en alguna de les teves cançons, el teu català no és el de Pompeu Fabra. Això t’ha costat algunes crítiques.

Ja, sí, aviam… Jo crec que, per començar s’ha de diferenciar entre el català escrit i el parlat. El català escrit jo crec que, si has tingut una educació bàsica, saps escriure’l perfectament però, a l’hora de parlar-lo, és una altra cosa. Jo, per exemple, que m’he criat a l’àrea metropolitana de Barcelona, que viu entre el mestissatge entre la gent que va venir de fora de Catalunya a treballar i la gent catalana -per exemple el meu pare és de Còrdova, ma mare és de Catalunya- llavors això fa que, a l’hora de parlar-lo facis molts barbarismes però perquè és realment com es parla. Llavors jo, a l’hora de fer cançons, canto com realment parlo; no intento falsejar res. Però si que és cert que la gent té la pell molt fina.

En aquest disc tens una cançó anomenada ‘La dels Manel’ en la qual utilitzes la base de ‘El Mar’. Són un referent tot i ser lluny del teu gènere musical?

A mi m’agraden molt. Sóc bastant fan, la veritat, dels Manel. A veure, la cosa és: a Estats Units (tornem al de sempre), a l’hora de samplejar -o a l’hora de crear- s’agafen a la música clàssica americana, no? Beuen molt del jazz, del funky… tot això. Llavors, l’exercici que vam fer amb el Chen va ser: per què si estem fent-ho aquí hauríem d’agafar també els mateixos exemples que agafen ells? “Osti, anem a fer alguna cosa d’aquí, alguna cosa que ja forma part de la cultura clàssica catalana com els Manel”. I va sortir el tema.

De fet, el teu disc és ple de col·laboracions, i no només amb rapers.

Si, totalment. Bueno perquè, a part de que n’hi ha molts amb qui hi havia una amistat prèvia i va ser “hòstia tio, tinc l’oportunitat de fer el disc i, ja que cantes… molaria fer alguna cosa”, també hem volgut dotar el disc de personalitat en aquest sentit. Fer una cosa més transversal i que no fos rap només per raperos sinó que la gent que ve de fora del rap digués “ei, doncs això em pot agradar igual”. Perquè jo crec que això és un problema que ha tingut el rap sempre, o almenys el que s’ha fet aquí a Espanya durant molts anys, que ha sigut rap per raperos. Nosaltres hem volgut trencar això per fer una cosa més transversal per això tenim col·laboracions amb Oques Grasses, amb el Pau Lobo de la Senyora Tomasa, amb la Suu, amb el Kid Pi de 31 FAM, òbviament, per el rollo més rap, i després amb Dorian, que és indie pop… Amb coses que creguéssim que podia sortir una cosa guapa però que, a part, ens molés molt el que fan.

“Hem volgut dotar el disc de personalitat; fer una cosa més transversal i que no fos rap només per raperos”

Ja heu començat la gira i t’espera un estiu ple de concerts. Com heu plantejat els directes?

Doncs jo crec que seran brutals (riu). És lleig dir-ho, eh, però jo crec que estan molt bé! També perquè, per exemple, al rap nacional, a l’hora de fer concerts, si que n’hi ha alguns que fan uns concerts espectaculars, però normalment cutregen molt: no porten tècnic de llums, o les llums van acompassades amb la música o si el disc està ple d’efectes, doncs en el directe no tenen aquells efectes… Llavors, dalt de l’escenari som tres: jo, el Chen i la Mariona; els tres som com el grup i després tenim tècnic de so, tècnic de llums…  Llavors, el que vam fer, també gràcies al Chen -que té més experiència que jo- i a la Mariona, és intentar crear un espectacle ben assajat. Òbviament que tingui els seus moments punkis, perquè sinó no seria un concert meu, però provar de fer una cosa que estigui ben preparada i que la gent tingui ganes de repetir. No anar, apretar el play i cantar i ja està sinó fer una cosa que la gent pugui ballar, que pugui saltar, que pugui cantar… I no només estar allà drets movent les mans (que això és molt rapero).

Tens gairebé 27.000 seguidors a Instagram. Què en penses de les xarxes socials? Són el súmmum del “postureig” o una oportunitat de màrqueting?

Les dues coses. Clar és que, per una banda, a mi les xarxes socials, i el Youtube sobretot, m’han permès que el meu hobby es pogués convertir en la meva feina. Però també és cert que fan fàstic, sobretot perquè hi ha una mentalitat de la societat avui en dia… No dic res de nou, eh, però entres a l’Instagram i veus que tothom és feliç; veus xavals de vint anys que viatgen a llocs impressionants, que tothom s’ho està passant “de puta mare”… i potser jo també faig això, eh?Però veus això i el que crea a la gent és… frustració. Per això crec que és el súmmum del postureig i que és dolent però alhora, ostres, a mi em va bé, no ho negaré. Més que com a eina de postureig per mi és una eina de feina que em permet transmetre la meva música, poder arribar a més gent i, cada cop, intentar que la pilota es vagi fent més gran. Llavors, que la meva feina també ha de tenir una part de “postureig”… sí: haig de penjar fotos que estiguin bé, però perquè sóc més una marca. Ho entenc, o sigui que sí, ho accepto. Però com a persona, no sé…

Més d’una vegada has dit que no saps cantar. De fet, tens una cançó que diu es diu “No sé cantar”. Però cantes. Cal cantar bé per ser raper?

Vaig aprenent, vaig aprenent… “Estamos trabajando en ello” (riu). Jo crec que és molt relatiu; cal ser pintor per pintar un quadre? No sé… hauria d’haver estudiat alguna cosa relacionada amb la música per fer música? Però si després te’n vas a l’Àfrica i hi ha gent que no ha estudiat música en la seva vida però saben què és el que sona bé! Jo crec que, al final, l’art funciona més per impulsos i per intuïció que per una altra cosa. Llavors, òbviament, si saps cantar és molt més fàcil però, si no en saps, i justament amb el so que fem nosaltres, crec que pots fer coses. O sinó cantar, rapejar, fer percussions…

Però alguna cosa deus fer bé, no? Quina creus que és la clau del teu èxit?

No ho sé… és que no ho sé! (riu). Jo crec que la gent empatitza o fa seves les cançons; fem un tipus de música i parlem d’un tipus de cosa que molta gent s’hi sent representada. Són lletres que parlen de tu a tu i que cadascú pot fer seves. Jo crec que és això, però no ho sé… podria ser que sóc guapo, però dubto que sigui només per això (riu).





, , , , , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.