Notícies

[Opinió] Tenda, el grup nascut al Festivern que hauria d’estar al d’enguany

Redacció | 31 Octubre 2019

Text d’Amàlia Garrigós i Sénia Mulayali // Fotos de Juan Magraner

Tenda

Amàlia Garrigós

El cantautor Tomàs de los Santos escrivia en Twitter «He vist el futur del rock. Es diuen Tenda. Són valencians». I ho subscric. En vaig ser testimoni dissabte 26 d’octubre en l’emblemàtica sala 16 Toneladas de València on quatre joves de 19 anys presentaven en societat el seu primer disc homònim d’onze cançons originals.

La banda formada per Martín Tarrasó (veu principal i guitarra rítmica), Claudi Penalba (guitarra solista i veus), Guillem Magraner (bateria i veus) i Evarist Caselles (baix i veus), ho donaven tot amb una actitud d’entrega i exigència màxima. El fet de tindre a un del millors enginyers de so, Vicente Sabater, sonoritzant-los, tant en el directe com en el treball discogràfic, demostra com de rigorosos són aquests xicots universitaris que tenen les neurones farcides d’inquietuds.

Un concert de Tenda és com una melé. Un combat cos a cos, amb els instruments a la mà i amb la música com a bandera, on la banda ho dona tot a favor del públic amb un amor brutal entre ells. Mirant-los damunt l’escenari, mentre es preparen per a la fita o bé observant com s’expressen durant la conversa per a aquest article veiem que aquests joves responen a les noves masculinitats del segle XXI en què el seu món emocional està molt més habilitat que el model del supermascle.

Joves amb menys rigideses i més desimboltura emocional. Xics del present, romàntics, comunicatius, emocionals i entregats. Tenda és l’espill d’eixe home nou que sap integrar el seu costat masculí al femení. Per això, mentre fan música i es deixen fluir per la màgia, mostren el seu amor fent-se besades i interactuant constantment amb gestos de complicitat i de passió pel que estan fent en eixe instant.

Festivern 2016, naix Tenda

Tot va nàixer dins d’una tenda de campanya en la nit de cap d’any del 2016 durant el Festivern. Evarist i Claudi ja portaven temps alimentant-se de la nissaga musical valenciana que va tombar fronteres lingüístiques en els 90 i primera dècada del 2000… La Raíz, Obrint Pas, La Gossa Sorda, Aspencat.

Anaren al festival, a Tavernes de la Valldigna, l’ultim dia de l’any i quan estaven al càmping van veure que als xics del costat, Guillem i Martín (companys d’Evarist a l’institut Lluís Vives de València) se’ls va trencar la tenda i Claudi els va convidar a fer nit dins de la seua. La química fou tal que tindrien tenda per a anys perquè el primer dia del 2017 van decidir formar un grup amb el nom i el símbol d’eixa xicoteta casa portàtil. Des d’aleshores han estat tocant en concerts menuts i en festivals com el Feslloc del 2019 o per al públic del Projecte Castor. El disc l’han fet en un període de dos anys que els ha permés madurar com a músics per a aprendre a fer arranjaments al punt màxim de les seues capacitats actuals i ara estan en un procés de creixement imparable.

La principal font d’on beuen és la dels inventors del pop-rock, els Beatles. A partir d’eixa base cadascun dels integrants té les seues pròpies influències que amollen durant el procés creatiu en un dels locals d’assaig d’Alboraia (Horta Nord). Entre les influències que els nodreixen estan els ja clàssics U2, Red Hot Chili Peppers, Arctic Monkeys o Cage the Elephant.

Tenda

Foto: Juan Magraner

Generació Z

Són l’anomenada generació Z, els nascuts ja amb el paradigma digital. Però com que han vist sempre a casa vinils i cassets ara reivindiquen també el consum tradicional de música a través de l’objecte, del CD. Afirmen que per a ells és com obrir un llibre i poder tocar i olorar les seues pàgines. A les seues cases, d’una o altra manera s’ha mamat la música.

El pare de Martin era el cantant i guitarrista de la banda de pop rock llatí, Girasoules; Guillem és el percussionista de la Unió Musical Santa Cecília de Castellar-Oliveral; Claudi ha vist tota la seua vida a son pare, Borja Penalba, actuant amunt i avall i recorda els trajectes a l’escola amb sa mare quan li posava les cassetes d’El Canto del Loco i el disc del Club Super 3 i com ella li va ensenyar a tocar les primeres notes d’una guitarra. Claudi li va passar les nocions bàsiques a Evarist que tocava l’ukulele i ara està fent el mateix amb Guillem. Els de Tenda s’ajuden i comparteixen els seus coneixements musicals.

Tenda, el disc

Hi ha cançons que naixen i creixen soles ràpidament i altres que demanen discussió i assaig, prova i error. Les onze cançons són singles amb la seua pròpia personalitat. No hi ha una que destaque per damunt de les altres. Ells no han fet un àlbum amb dos o tres himnes i prou. Totes elles s’han creat a consciència. Les cançons estan vives i a vegades quan pensen que estan acabades necessiten pegar-li més voltes. És el cas de “Malalt de ciutat” que era d’una forma en el disc i després de fer un directe la van transformar. Lletres que van a la recerca de nous camins amb nous pensaments. Com en “Síndrome d’Estocolm” o “Soma” on tracten el concepte del món feliç d’Aldous Huxley comparant-lo amb l’ús de les xarxes socials de hui en dia.

El missatge que es trasllada en tot el disc és que cal tirar cap endavant, confiar en un mateix i seguir caminant. Un lema que s’explicita en la balada del disc “Hey Baby”, cantada per Claudi on el públic s’agafa de les mans amb un esperit de fraternitat. El de Tenda no és un optimisme ingenu i vanitós. Ells saben que en la vida hi ha dolors i tristeses, però han decidit llançar-se al buit i els quatre estan junts en això. Han aprés a estar connectats al màxim del que poden fer.

Al públic li agrada rebre tota eixa energia, la saba nova d’eixes dos guitarres, baix i bateria. Quatre baules d’una màquina de química musical que tenen tot el futur al seu abast. Tenda va nàixer fa tres anys al càmping del Festivern i seria bonic que presentaren el seu primer potent àlbum al lloc on es va sembrar aquella llavor però ara ja com a músics damunt l’escenari.

Tenda és passió

Sénia Mulayali Tenda

Sénia Mulayali

Fins ací Amàlia ens contava el seu testimoni sobre la presentació del primer disc de TENDA junt amb l’entrevista que els havia fet poc abans d’aquesta.

En efecte, el futur del rock és valencià i són aquests quatre amics que creuen en ells i ens ho han fet sentir i viure, i veure.

Lawrence Durrell va dir que la música és l’amor buscant paraules i és certíssima eixa afirmació pel fet que la música és una de les grans passions humanes. I quina passió! Quina passió van mostrar i demostrar Martín, Claudi, Guillem i Evarist la nit passada de dissabte al 16 Toneladas. Aquestes quatre personetes van saber transmetre una energia positiva i apegalosa a totes les que allí hi érem; és més , van aconseguir que el públic taral·lejara les seues cançons i, sabent que no és un gènere musical que convide molt a ballar, a moure’ns amb ells.

Va ser un directe magnètic conduït amb una gran professionalitat tenint en compte les curtes edats dels seus membres, els quals desbordaven il·lusió i superació per i amb cada gota de suor. Van aconseguir emocionar tota la gentada allí present. Sobretot a totes aquelles persones que els havien ajudat, en certa manera, a arribar a aquell escenari on s’estaven deixant la pell per cada assistent al naixement d’eixe disc.

Tenda en viu

Perquè no és molt més diferent; acabaven de ser pares d’un disc amb unes lletres que, com ha dit Amàlia, no destaca una per sobre de l’altra. Totes i cadascuna d’estes cançons parlen per sí mateixes i transmeten un missatge ben clar i directe. Igual que cadascuna de les interpretacions dels quatre xicots que hi estaven dalt de l’escenari com si estigueren al menjador de sa casa. Amb això vull dir que la tranquil·litat aparent, la serenitat present als seus rostres i la maduresa d’uns xavals que segurament estarien com un flam eren grans indicadors de tota la feina ben feta des d’aquell Festivern del 2016.

Com cada cançó enviava un missatge, no menys anaven a ser ells. Martín Tarrasó (veu principal i guitarra rítmica) li assignaria el paper del conductor pel fet que buscava a la resta de companys per engrandir tot aquell concert que ens oferien des de la part més profunda del seu cor. Aparentment amb qui més compartia la conducció musical i vocal era amb Claudi Penalba (guitarra solista i veus), qui era la força que feia vibrar aquells taulells de fusta que hi tenien baix dels peus i la guitarra del qual semblava que eixiria pels aires en algun moment donat. Però va demostrar un control absolut sobre la mateixa i sobre els seus dits.

Parlant de vibracions he de dir que Guillem Magraner (bateria i veus) ho va aconseguir amb tota la sala. Guillem va iniciar el concert i ja va fer ressonar la seua bateria fins on va voler i més, el control personificat i el temperament de qui porta les regnes del seu camí. I per suposat, no podia faltar la part imprescindible del grup, aquella que interactua directament amb el públic, aquella que sabent que el públic ja s’ha rendit als peus de la banda, afegeix més sentiment i agraïment i no podia ser altre que Evarist Caselles (baix i veus).

TENDA; una banda amb futur, i que és el present.

Nietzsche va dir que la vida sense música seria un error; i Amàlia i jo diem que el Festivern sense TENDA també ho és.

Tenda

Foto: Juan Magraner





, , ,

Trackbacks/Pingbacks

  1. Ja tenim finalistes per als Premis Tresdeu 2019 Conscients | Tresdeu.com - 21 Novembre 2019

    […] Amàlia Garrigós. […]

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.