Com desbanquem la Generació Tap?

Conversem amb Ángela Martínez (València, 1992) graduada en Filologia hispànica per la UV i des de fa poc doctora per la mateixa universitat amb la tesi: “Si nos permiten hablar. Repensando la narrativa contemporánea desde la condición de clase“. Martínez avisa del perill de fer un doctorat sense l’ajuda econòmica. “Si vens de família obrera has de renunciar al mite o a la idealització del doctorat”. De fet, al llarg de la seua tesi estudia la classe obrera i la seua relació en el camp cultural i utilitza el seu lloc social d’origen com un escenari des del qual moure’s dins de la institució acadèmica i es pregunta: quants poetes procedents dels sectors marginalitzats d’allò rural coneixem? Superen en nombre a aquells que venen de famílies de classe mitjana/alta? Quantes novel·listes kellys podríem esmentar? Seguint la mateixa línia afirma que quedar-se a la universitat és complicat per la situació de precarietat que comporta i proposa que un vegada aquells provinents de la classe obrera arriben a una institució com la universitat la manera d’estar-hi hauria de ser de “forma conflictiva i cridant l’atenció sobre tot allò que ens limita i ens deixa fora”.

Parlem també amb Carles Caselles (Pego, 1989) frontman del grup valencià Smoking Souls i d’altres projectes en solitari. Caselles que porta dedicant-se al món de la música exclusivament durant 10 anys alerta que només des de en fa tres, amb uns quants discs editats i unes gires ben extenses, que la subsitència econòmica és possible. També és conscient que si això deixa de rutllar haurà de tornar a la seua feina d’abans, al camp.

Des de fa uns anys la qüestió generacional va començar ha irrompre tímidament en el centre del debat i no ha estat fins fa poc que ha agafat una certa volada i ha començat a marcar l’agenda en el nostre entorn. Mentre els joves provinents de classe treballadora que vam acabar la universitat els anys desastrosos post-crisi-2008 ens forçàvem a acceptar pràctiques vergonyoses, la nostra salut mental anava esquerdant-se cada vegada més i ens autoimposaven el relat del fracàs personal. Acusàvem el sistema (així en general) però molts continuàvem culpabilitzant-nos de la nostra situació precària com si es tractara d’una qüestió personal tot i els milers d’eslògans i vinyetes de precariado que denunciaven la situació. Ens ha calgut perspectiva per intentar desmarcar-se del relat de la meritocràcia i hem hagut d’assenyalar un gruix de la població que continua taponant l’accés a llocs de treball i que impedeix que siguen els joves qui tinguen la possibilitat d’imaginar nous futurs davant d’una situació de canibalisme capitalista que en bona manera aquesta gent ha propiciat. Se n’ha parlat molt extensament, de la generació Tap o generació Transició, que ha estat una generació marcada per un creixement econòmic sense precedents a casa nostra: tot estava per construir i els fonts europeus queien del cel. Les veus més crítiques afirmen que aquesta generació tap que ara ronda els 55 i 77 anys -jubilats amb pensions altes i els que encara treballen s’han blindat perquè la precarietat no els afecte- han arruïnat fills i néts. Però és molt trampós parlar de generacions i no de classes socials perquè molta gent que forma part d’aquesta generació tap s’ha quedat a l’atur en la crisi dels 90, dels 2000…Des fa unes setmanes, també bufen vents nostàlgics que situen el passat com un refugi i el romantitzen sense tenir en compte les situacions d’aquells pares que tenien una casa i fills i que vivien-millor-que-nosaltres. Aquelles posicions que veuen el passat com un consol s’obliden de dues coses: de les condicions socials en què vivien aquells pares i de la classe social a la qual pertanyien perquè allò polític i allò social està plenament relacionat. Molts d’aquests pares no van tenir mai estabilitat, ni unifamiliar amb piscina i jardí, ni van experimentar el progrés històric com a sinònim d’ascensor social.

Per veure com viuen els joves aquesta situació, la interpreten i la batallen hem parlat amb joves valencians nascuts entre finals del vuitanta i principis dels noranta. Tant Ángela Martínez com Carles Caselles es dediquen a uns mons de difícil accés (a no ser que tingues un gran capital social) i de precarietat sostinguda.

Ángela Martínez: “El doctorat representa un període de trencament i reformulació de la teua identitat: et sents com una impostora de forma perpètua, amb la sensació d’ocupar un territori que et queda gran i això et paralitza o et porta en ocasions a autoboicotejar-te”

 
Quan es preguntada per la seua experiència com a estudiant de doctorat becada, Ángela Martínez respon: “és un període de trencament i reformulació de la teua identitat: et sents com una impostora de forma perpètua, amb la sensació d’ocupar un territori que et queda gran i això et paralitza o et porta en ocasions a autoboicotejar-te”. Explica que durant el període d’escriptura de la tesi ja no hi ha tants espais de possibilitat per a allò col·lectiu i magrat això se sent afortunada d’haver trobat un grup de companys amb qui poder fer com una mena de cartasi col·lectiva. Gestionar l’angoixa emocional és una de les parts més dures que comporta fer un doctorat perquè apareix el costat fosc de l’autogestió. “Quan un treball no es regeix per un horari laboral, sinó per un conjunt de metes i objectius corres el risc de convertir-te en el teu pitjor enemic i deixes que les obligacions envaeixen tot el teu temps”; i, alhora, explica que això indiscutiblement li va pasar factura dins del nucli familiar perquè deixa d’existir una divisió clara entre el que era temps de treball i tota la resta. Fa gairebé poc que ha acabat el doctorat i expressa que la seua situació “és un cràter on està amagada” i relata que quan se li va finalitzar el contracte laboral encara li quedava feina per acabar la tesi. Reivindica que la beca és de quatre anys i sembla que amb aquest temps pugues acabar d’escriure la tesi però no és així ja que tens moltes altres obligacions com preparar classes, fer conferències, articles…Ara a pocs mesos d’haver acabat la tesi ja no té atur i ha hagut de tornar a casa sa mare. Amb aquesta perspectiva laboral afirma que la seua opció és probable que siga la mateixa que ja van prendre molts altres: “asumir que l’escenari laboral en què he crescut els últims cinc anys no serà el meu lloc de destí”.`

Carles Caselles: “Tot queda relegat a coexistir amb grans projectes artístics finançats per multinacionals que venen l’èxit immediat i destrossen la nostra escena local. Suport a l’escena local ja”

 
En els mateixos termes s’explica el músic Carles Caselles qui porta dedicant-se professionalment i exclusivament a la música des fa una dècada i qui avisa que és conscient que tard o prompte podria tornar a la feina del camp que era la feina que feia abans. Preguntat per quins factors creu que han afavorit la seua situació professional respon que ha estat la dedicació absoluta, la inversió emocional i econòmica i la voluntat de fer les coses ben fetes. Afegeix que el seu grup, Smoking Souls, va omplir un espai i va entrar de ple en el primer relleu de l’escena musical valenciana amb tota la responsabilitat que comporta això en l’àmbit professional.

En ambós casos cap la possibilitat que la feina de destí no siga la mateixa a la qual s’han estat dedicant durant tant de temps i això respon a la precarització del món cultural i del món acadèmic i a la dificultat de mantindre-s’hi si les condicions materials o els llocs socials d’origen no acompanyen.

De fet, la tesi d’Ángela Martínez versa i reflexiona sobre el que ens atravessa a una gran part de nosaltres. Per a ella dedicar-se a estudiar els comportaments, les limitacions i la cultura de la seua pròpia classe social era una forma de portar l’orgull de classe per a reconvertir-lo, al seu torn, sota els codis del seu nou lloc de treball. Amb aquesta tesi buscava una manera de codificar teòricament el que ja coneixia vivencialment però tanmateix hi ha llenguatges que no poden traduir-se i experiències que no poden encaixar en determinats espais perquè són propis d’una classe i per tant no és fàcil llegir-los amb els codis d’una altra. I amb això Martínez subratlla: “el doctorat ha estat una plataforma per a repensar totes les contradiccions que habite com a filla de la classe obrera en el interior de la Universitat”. Avisa també que creure’s el relat de la meritocràcia sempre ens juga a la contra perquè passa per alt la quantitat de condicions materials que ens determinen. I aquesta idea la porta a negar de forma rotunda una lectura que de tant en tant ens intenten colar. Afirma que és important no caure en el discurs del sistema que manté que la frontera de classe ha desaparegut perquè algunes persones procedents de barris obrers hagen aconseguit arribar a llocs poc freqüents. I Martínez puntualitza que és més important veure en quines condicions han arribat i el nombre total de persones que ho ha fet.

Des de la contradicció també s’expressa Carles Caselles que denuncia la immediatesa i el món digital que en moltes ocasions no donen oportunitat a la qualitat musical sinó a la imatge publicitària. “Tot queda relegat a coexistir amb grans projectes artístics finançats per multinacionals que venen l’èxit immediat i destrossen la nostra escena local que tan important és per començar a crear els fonaments d’un projecte talentós i amb futur”. El músic es mostra contundent: suport a l’escena local. Eixes és el camí i el més sostenible també”.

Ángela Martínez: “No crec que siga necessari negar-li el carnet d’obrer a ningú sinó, més aviat, seria necessari ampliar la categoria i deixar-la que convisca amb tota la diversitat del present (moviment feminista i LGTBI…) o millor dit eixa etiqueta només li l’hem de traure als feixistes, per a que no la facen servir en un sentit criminal i violent”

 
Com aquells mems que s’extenen per les xarxes i denuncien allò de que jo-també-seria-creatiu/emprenendor-si-els-meus-pares-foren-rics; sembla que no tot és emprendre i crear projectes sinó també és important saber des de quines condicions es creen. La qüestió de classe és un tema important i que s’ha de batallar a l’hora de defendre les nostres posicions i els nostres projectes. Tanmateix en molts àmbits la lectura que es fa es reduccionista i només convida a posicions polaritzades. “No em satisfà discutir sobre per què crec que jo també soc classe obrera encara que no netege habitacions com ma mare perquè he heretat d’ella l’orgull de classe, la limitació cultural, els costums del barri…” reivindica Ángela Martínez, qui agafant com a exemple escriptors contemporanis com Anna Pacheco diu que construeixen una narrativa que reconeix la transformació laboral important en relació als pares i ara els fills dels obrers podem ocupar un lloc que permet produir discurs públic i és des d’ahí d’on podem seguir mantenint viva una defensa d’allò obrer que no té perquè ajustar-se als patrons fabrils, però sí que segueix tenint una sèrie de referents similars. I afegeix: “no crec que siga necessari negar-li el carnet d’obrer a ningú sinó més aviat seria necessari ampliar la categoria i deixar-la que convisca amb tota la diversitat del present (moviment feminista i LGTBI…) o millor dit eixa etiqueta només li l’hem de traure als feixistes, per a que no la facen servir en un sentit criminal i violent”, puntualitza Martínez.

La reflexió, el debat, la dedicació i la consciència hi són. La precarietat també. Politizar el conflicte és un camí inicial.

 

 

Foto de portada: freepik

 

Participa Participa

Dessuadora A Tornallom
Dessuadora d'edició limitada "A Tornallom" posada a la venda per finançar els III Premis Tresdeu a joves creadors/es valencianes. Dissenyat per Bram S...
Preu 24 €
Bossa “Jo per tu, tu per mi”
Bossa estil tote bag d'edició limitada "Jo per tu, tu per mi" posada a la venda per finançar els III Premis Tresdeu a joves creadors/es valencianes. D...
Preu 4.80 €
Fanzín Foguera
Foguera és una proposta en paper que aborda en les seues 68 pàgines reflexions entorn a quatre temàtiques: Internet, cultura, precarietat i noves ideo...
Preu 7 €