La música en valencià s’ha quedat atrapada
Hi ha una frase que no deixa de ressonar-me: “Tota crisi és en part una crisi narrativa”. I crec que això és exactament el que li està passant a la música en valencià.
Els últims anys, l’estètica de l’escena pareix haver trobat una zona de confort. Fa temps que la sensació és d’estancament: plans de càmera similars, estètiques semblants, narratives que es repeteixen. Necessitem recuperar autenticitat i frescor.
M’intente explicar: trobe que ningú s’esperava un canvi polític en 2023. Diria que molta gent no va anar ni a votar per la confiança que tenia del fet que el Botànic continuaria, “les coses s’estaven fent bé”. Això ha sigut un xoc que ens ha desorientat: grups que ho deixen veient que el futur s’ennegreix, projectes nous -amb pressa- que no acaben de trobar al seu públic, espais cada vegada més reduïts per a la música en valencià tant a les xarxes com als mitjans, i sobretot, als escenaris.
I entre la deriva reaccionària i la teoria del realisme capitalista que diu que no hi ha alternativa, ens hem quedat atrapats. No som capaços de projectar futurs millors i acabem tornant al passat i a la nostàlgia, que són més confortables davant de tanta incertesa.
Estem funcionant en mode automàtic. Cada projecte per la seua banda, cada artista lluitant en solitari per tirar endavant. Tan ocupats sobrevivint que acabem fent el mateix perquè no tenim on contrastar, on debatre, on imaginar junts.
És per això que necessitem aconseguir:
- Temps i espai per trobar-nos i pensar junts
- Trencar l’individualisme i crear xarxes de suport reals
- Permetre’ns experimentar sense por de fallar
- Imaginar col·lectivament què volem ser
- Socialitzar els processos creatius, no només els resultats
Pense que la música en valencià no té un problema de talent. Té un problema de narrativa. I les narratives es construeixen juntes i amb la mirada posada en futurs que ens facen il·lusió.
