Discos

Mishima torna a València

Hèctor Serra | 17 Abril 2013

Cada volta que Mishima torna a València, una onada de pessigolles remou els budells de l’ànima i la teua vida tranquil·la. Tornes a tremolar. Una plaenta sensació d’amor feliç t’envaeix. Ja els dies previs a la cita es converteixen en el camí més llarg. Alguna cosa em diu que sí, que tot torna a començar. Una part de tu és ordre -tot i que no et fas el llit- però també hi ha l’aventura. Mishima esdevé la forma d’un sentit, ja siga guspira, estel o carícia. Cert, clar i breu. I és que sota el temple Wah Wah, el proper dijous 18 d’abril la tarda esclatarà com una vella ferida. I, amb l’olor de la nit, els crits o els records no cridats i l’ombra feixuga de l’última ressaca. Qui n’ha begut. Serà, com en un moment que no surt mai a les cançons, quan ens direm: “Em deuria enamorar”, com abans. Però la veritat és que potser ningú ens espera. Potser perquè el que em van dir és que no existeix l’amor feliç.  

Però sí l’elegància. I en quantitats providencials. Els greus de David Carabén, l’emoció del desenfrenament en certs càntics, l’amesurada però variada posada en escena d’instruments -ara piano, ara vents, ara guitarres, ara cors-, la dissemblança estructural en tres minuts (cançons dins la cançó), la lírica esmolada, l’arranjament singular, el so Mishima. “Els vespres verds”, “Ull salvatge” o “Rilke”” esdevenen material d’encomiable pop, adreçat a aquells que no resolen les pulsions vitals en una visita al metge. Acudir a L’amor feliç (The Rest is Silence/Warner, 2012), sisè disc en la seua carrera, suposa un viatge pels bàlsams de la malenconia canalitzada, sense oblidar-se, lògicament, dels rampells i les angúnies que es desprenen de l’amor, la por o la mort. Bany de preciosisme, abisme, existencialisme, fatalisme, romanticisme i dolls d’esplín en imatges saturades d’èpica i vida mateixa. Dimensions volàtils i tel·lúriques sobrevolant un cançoner indefugible. Mishima no fallen i aquest àlbum torna a posar els pèls de punta.

Ara que tornen a València, hi ha una bona oportunitat per deixar-se endur. Per fugir d’aquesta soledat universal i refugiar el cor en una eternitat dislocada. Ni que siga en el que dura un concert.

Mishima en concert, Sala Wah Wah, València, 18 d’abril, 22:30

Hèctor Serra col·labora a la revista Tres deu, el digital cultural Núvol i el periòdic L’Accent, entre altres mitjans. És l’autor del bloc L’Extraradi.
Twitter: @llenyataire





, , , , , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.