Folklore de cuixa, pit i mamella
Ixes de les entranyes del subsòl de València a la parada Xàtiva, i entre els raigs de sol d’esta primavera capriciosa, vas descobrint poc a poc eixe espai urbà quasi perfecte, d’arquitectura modernista, amb l’estació del nord i la plaça de bous. Un segle després, un poc com els va passar als egipcis que oblidaren fer piràmides, els valencians -no tots però sí uns quants- vam patir un cataclisme estètic mental i un gust sobtat per les columnes tortes i corbades de formigó, armat si pot ser. El cas és que allà, entre el cos taurí i la reixa del recinte ferroviari, una columna de publicitat municipal anuncia un anomenat “Festival de las naciones”. El subtítol resa: més internacional i més valencià que mai. Curiós que sóc en estes coses, m’apropo i observo la programació de dit festival cultural i musical. Innocent de mena, amb tal subtítol que mescla internacional i valencià, m’esperava no sé, uns africans jovenassos deixebles de Fela Kuti, pop etíop, uns gitanos dels Balcans, un colombià i un anglès trobant-se musicalment a les Açores, jamaicans de més de setanta tacos fent gires per Europa, tango argentí electrònic parit al bell mig d’Europa, jazz manouche fet per morenets, cubans de Miami i de Santiago tocant agermanats, DJ’s de Puerto Rico, acordionistes pèl-rojos irlandesos, bossa nova de Corea, gringos apassionats per les ranxeres i amb moltes hores d’escoltar als Sex Pistols i valencians fent cúmbies i una banda de música tocant cançons d’ací i d’allà. Tota esta llista extravagant de combinacions musicals impossibles li vénen al cap a un servidor quan es planteja un festival de les nacions (i no entrarem a definir què és i què no és nació).
Però les ingràvides columnes de formigó armat del vell Túria tenen el poder de lluitar contra el significat dels mots i un festival a priori destinat a fer conèixer un poquet més què fan els altres països del món i viceversa, sota la direcció artística de Maria Abradelo aquella que dirigia festivals de karaoke pels pobles quan Canal 9 tenia diners, esdevé ara un compendi d’artistes televisius dels xous espanyols i folklorisme caspós. Així tenim un finalista de La voz i altres concursants d’una sèrie de programes de televisió que l’erasmus de durada indeterminada m’ha estalviat de veure i dels que no en vull saber res. El festival més valencià que mai és d’un bilingüisme histèric a la pàgina web i sort en tenim que homenatgen merescudament a Nino Bravo perquè sinó no sé on hauria anat a parar la valenciania. L’espai que a la programació es destina a les altres nacions (recordem, més internacional que mai!) és per demostrar-nos que el clima benigne dels països del sud els permet anar ensenyant cuixa, pit i mamella mentre es balla. La mateixa mirada reduccionista i folklòrica amb la què ens mirem nosaltres mateixos aplicada a la resta de pobles del planeta.
D’articles com este, per dir com n’és de petarda la programació i la política cultural pública del Cap i Casal i del País Valencià se n’han fet a patades. No dic res original, fa anys que ens queixem de la caspa regnant però no podem desistir. Patim una nevada de caspa. Que arribe l’estiu!
Daniel Monfort col·labora a la revista Tres Deu. Escriu a El cadafal. Membre de la #AspraDiàspora, punxa música del Mediterrani i del Carib en una ràdio local d’Orléans, al programa Pachanga. Twitter @elcadafal.
