La Troba, la cúmbia i les bestioletes

Suposo que coneixeu aquella gran sensació d’estrès que li entra a un de saber que li faltaran mesos en esta vida per escoltar totes les bones músiques que es fan al món, llegir els bons llibres que s’han escrit en llengües vives, mortes i per morir, veure les grans pel·lícules que han marcat la història del setè art sense perdre de vista eixes pelis més llargues que es miren pirata per Internet – sèries en diuen. Estar al dia del futbol per poder soltar una paraula al cafè dels dilluns, tindre un dit damunt l’ocellet per repiular en continu, estar al dia de les actualitats d’ací i d’allà, saber-se noms de ministres i consellers tot guardant uns minutets per regar les tomateres del hort urbà! I tot açò si pot ser, treballant del que siga. Per què dic tot açò si he de xarrar de música? Doncs perquè amb este assetjament audiovisual continu, amb una barbaritat de megues de vídeos musicals – amateurs i professionals – que es carreguen cada segon al youtube, és molt més difícil seguir el fil d’un grup i encara diria més, és més complicat plantar-se tres anys després del darrer disc i dir-se: ah, l’esperàvem! No, actualment no tenim temps d’esperar res, ens arriben els discos en continu, cada setmana tenim nous discos candidats al millor disc de l’any o del segle i sincerament els melòmans fem el que modestament podem. Això sí, després no dubtem a gastar a tort i a dret, per sobre de les nostres possibilitats, adjectius com “esdeveniment històric” o “espectacular” per parlar del millor disc del segle setmanal.

I malgrat tot açò el nou disc de la Troba Kung-fu, almenys jo, l’esperava. Perquè el primer disc era pur aire fresc en el so mestís de Barcelona, que s’estava convertint progressivament en una caricatura d’ell mateix, però també va ser una bona entrada de vent per a la rumba catalana de tall més clàssic. El segon disc aprofundia en la internacionalització del so, amb més ranxera i més cúmbia tot parlant de places de Nova York. Així venia precedit Santalegria, el tercer disc del grup liderat per Joan Garriga, que ja de primeres té una presentació en la portada que ens recorda les portades dels famosos Studio One de Jamaica que els apassionats de les velles cançons reggae i rocksteady tant apreciem. Però el disc no va només de ska, ja sabeu allò de no només de ska viu l’homo sapiens.

La primera cançó que en vam conèixer de Santaalegria va ser “Rúmbia”, que només amb el nom ja és una declaració de principis, rumba+cúmbia. Joan Garriga, que amb Dusminguet va ser dels primers en fer cúmbies ben parides a este país, no podia faltar a la cita ara que hi ha una escena de cúmbia global, que els DJ’s alternatius de Londres fan ballar el personal amb este ritme i els grups indie colombians l’incorporen sense vergonya per la música amb la que es van enamorar en una festa els seus pares i avis. Rúmbia és la primera cançó del disc, la primera que vam conèixer i és el single sense cap dubte. Començant així tant fort és difícil que el disc ens mantingue en l’expectativa, i tret d’alguna cançó prescindible el disc manté una unitat i una coherència estilística i temàtica.

Seria simplista dir que a Santalegria hi ha només rumba i cúmbia. A “Como acordeon” i “La pregària” ens recorden molt els ritmes més lents de Dusminguet, quan mesclaven havanera, rumba, cha cha cha i cúmbia en cançons que esdevingueren himnes d’aquella escena mestissa de la Barcelona de finals dels 90 i inicis dels 2000. “La prima de riesgo” és una pura rumba que canta les belleses d’una dama com pràcticament el 90% de cançons rumberes però està vegada Garriga juga amb els mots per parlar-nos finalment d’eixa pèrfida cosina de la que tots en parlen. “La moreneta” és la cançó més política del disc i no fa referència a la verge de Montserrat – tampoc a la monja Forcades – sinó a una moreneta del barri que fa ballar a tota la Catalunya interior. És rar trobar esta cançó que gosa anomenar noms de polítics quan de fet la Troba mai havia estat dels de cantar les coses explícites. Segurament les circumstàncies de fartera inciten a dir les coses pel seu nom. “Potser” és la cançó més reggae del disc, junt amb “Be rebel“, hi canten en quatre llengües, i és la que més recorda el seu primer disc on flirtejaven molt més amb el dub i els sons jamaicans. “Mi vecina” deu ser l’homenatge de Garriga a la seua veïna dominicana, que està boja per la bachata i el merengue i per tant la Troba es permet tocar l’. “La balada bandolera” clou el disc amb una acceleració progressiva del ritme ben balcànica per així concloure un viatge musical que transcorre bàsicament entre el Vallès i el Carib.