Cinema i Televisió

Tres pel·lícules del Festival de Sitges amb una bona BSO que no veuràs als cinemes

Pau Berga | 25 Novembre 2013

Si David Lynch se n’anara de copes amb Wes Craven, tots dos idearien un passatge molt similar al que podem veure a Sitges al llarg dels deu dies que dura el festival de cinema fantàstic i de terror. Hom pot baixar cap a la platja i trobar-se zombis escatològics passejant carrets de bebé, així com un cap supurant prenent tranquil·lament una cervesa en un bar. El motiu de l’enrenou és la Zombie Walk: al llarg del primer dissabte del festival, maquilladors professionals fan de les seues al públic interessat, i es munta una revisió de la processó del corpus en mig del passeig marítim. Tot açò resumeix el Festival de Sitges: experiments fílmics de culte, actors extravagants, cinema de gènere i sobretot, un ambient familiar, allunyat del típic prototip de festival d’etiqueta.

Un d’estos actors que es prodiguen usualment pel festival és l’Elijah Wood, a qui no se li lleva la cara d’estrenyiment des que va deixar la trilogia dels anells. Malgrat l’encasellament en papers angoixants i claustrofòbics, hem de reconèixer que l’actor salva les seues actuacions quasi sempre amb eficiència. N’és un bon exemple l’ última Grand Piano, encarregada d’obrir el darrer Festival de Sitges amb una bona rebuda de públic. Va ser un fet paradigmàtic que aquesta producció encetés el festival, ja que s’hi van ajuntar diverses propostes fílmiques on la música n’és un element principal, quasi protagonista. Així doncs, parlarem de tres pel·lícules allunyades de l’estàndard, on la banda sonora hi té molt a dir, i que, curiosament, flirtegen amb gèneres extremadament dispars.

Grand piano, d’Eugenio Mira

L’Elijah Wood, en la pell d’un virtuós de l’instrument amb traumes escènics, s’asseu davant un piano de col·leccionista disposat a tocar una complicadíssima obra, però hi troba, a la partitura, una nota on clarament l’amenacen amb deixar-lo sense coll si falla una sola nota. Dotada d’una premissa original i una trama no tan ben desenvolupada, sobretot cap al final, Grand Piano és un blockbuster que no defrauda i entreté, que ja és bastant.

Eugenio Mira, com a director, fa una feina bastant bona a nivell formal, sempre protegit i arropat pel seu Mèdici de luxe Rodrigo Cortés. Destaquen sobretot les escenes d’orquestra, on els moviments de càmera empenten l’acció amb la mateixa progressió que la música, fins encerclar el protagonista en una presó psicològica bastant hitchockniana. També és interessant l’ús del color, amb un roig escarlata que es va intensificant conjuntament amb l’opressió del protagonista.

Upstream color, de Shane Carruth

Diuen d’Upstream color que és un film indie, és a dir, segons entenem nosaltres, un film amb poc de pressupost, recursos ben utilitzats i resultats estètics a la moda. Upstream color és tot això i més, un producte intel·ligent i arriscat que no sabem si s’estrenarà als nostres cines, així que toca escorcollar bé la xarxa.

Shane Carruth, a mode de Visnú fílmic (deu hindú creador de l’univers, de quatre braços i mil noms) s’encarrega de totes les facetes principals de la pel·lícula: és director, guionista, actor, director de fotografia, compositor de la banda sonora i proveïdor de les diverses substàncies psicotròpiques necessàries per tal de crear una bogeria argumental que difícilment podem reproduir ací. Només us direm de la trama que és arriscada, complexa, i se’ns presenta a mode de puzzle per tal d’anar construint-lo segons avança el metratge, a més d’ajuntar elements tan diversos com cucs, porcs, vibracions, drogues, robatoris, problemes de parella i visions en un cicle vital que, finalment, encaixa de manera sorprenent.

Carruth crea per al film una banda sonora de música experimental integrada en la història i peça clau per connectar l’argument; el seu tràiler en fa una xicoteta mostra:

The Battery, de Jeremy Gardner

Si Upstream color era un film indie, The Battery va més enllà i demostra que es pot fer una pel·lícula sorprenent amb només sis persones en l’equip tècnic i artístic, dues setmanes de rodatge i solament 6000 dòlars de pressupost. Bones idees, molt d’humor negre i un conjunt de cançons de folk americà que embasten les seqüències i doten de personalitat el metratge. Ah, i ambientada en una apocalipsi zombie.

Una producció d’aquestes característiques és possible si tenim un actor carismàtic, Jeremy Gardner, que dirigeix i manté una química genial amb el seu coprotagonista Adam Cronheim, a la vegada productor. Una mostra de la importància de la música en aquesta pel·lícula és la seua web, on podem sentir les cançons més representatives dels grups que hi han participat. Alta qualitat sonora per acabar de bastir un metratge vitaminat.





, , , , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.