Música

Primavera musical (part II) – Viñarock 2014

Mar Vidal | 15 Maig 2014

replegandoEl cansament ja ha deixat marca als nostres ulls en forma de ulleres, de rojor a la pell i de tristesa al cor. L’última nit del festival té un color diferent, la sensació de final és latent en tots. En un intent d’allargar la nit que inevitablement acabarà amb l’eixida del sol i la recollida de les tendes, la xarreta s’eternitza al càmping amb les darreres rialles.

Veus com tot el món arreplega seriós, capficat, i no saps molt bé què sentir ni com dir adéu. Guardes els últims trastos al cotxe i amb una abraçada massa curta dius fins a la pròxima, assegurant que parlareu només arribar a casa i pensant ja en la propera quedada.

Aquesta agredolça situació és culpa de la música i de les anècdotes enjogassades que enregistra a la memòria, que fa que esdeveniments com el Viñarock siguen cita imprescindible, preàmbul de les vacances d’estiu, parèntesis a la recta final del curs. Altra parada del nou turisme low-cost per a joves.

Tornem a agafar la carretera sense poder evitar pegar cabotaes entre cadires de platja i neveres buides. El Daewoo blau torna a rodar cap a la ciutat i ningú sembla voler arribar. J. Saluda als cotxes que passen al nostre costat, sempre amb un somriure als llavis, fent prometre a desconegudes que tornaran a trobar-se l’any que ve.

Lluitant contra la somnolència compartim experiències. Les anècdotes són curioses quan vius uns dies amb milers de persones! Tots coincidim en què aquest festival, també ha sigut una brutalitat. Ens queixem de les cues que n’hi havia per tot arreu, de l’odissea que era fer les teues necessitats, de les 24h de rave, o dels personatges que ens vam trobar durant l’estada. Com aquell punki que caminava cabrejat pel càmping buscant una eixida, quan ja el camí entre les tendes era inexistent i cridava indignat que volia eixir d’allí. Somriem; no sé què passa en aquests viatges que tot es viu d’una manera especialment riallera.

És difícil trobar un moment musical amb el què quedar-se. 10338256_568483339917586_8825810656289822385_nEncara que més o menys tots coincidim en les actuacions estrella: Alborosie, Green Valley i Irie Révoltés a l’escenari de reggea; Violadores del Verso o Cookin’ Soul al del rap; Talco i Boikot per als més rockers; Canteca de Macao o The Locos per ballar un ratet; La Raíz per a tots amb un impressionant directe – el més numerós que había vist mai – i Trashtucada i el seu himne oficial del viatge “De Festi? Vale”. De camí als concerts ens perdíem a sovint i encara que quedavem en trobar-nos al skate,  la caminata es complicava i ens hem quedat sense veure moltes més actuacions però en general la sensació és bona, es destaca la varietat de grups d’aquesta edició gràcies a l’escenari de rap i reggae i la dada curiosa de l’augment de públic femení. Personalment, em queixe un poc de la qualitat de so i dels escorcolls de seguretat – un poc inútils – a l’entrada de cada concert.

A més a més, per als paisans de la terreta, la cita obligatòria era amb La Gossa Sorda. Després d’un període de silenci, la incògnita era general i la curiositat feia amuntegar a la gent a les portes, que per calfar l’ambient entonava La manta al coll. El concert va ser com retrocedir en el temps. Exactament igual, un so fidel als discos, les cançons de sempre: el Batiste Ceba, Tres Pego, Quina Calitja i el t’estime t’estimo t’estim. Sensació estranya, com de tornar a tindre 15 anys i emocionar-te amb La Guàrdia – embriagats encara de lluna sexe i marihuana. Potser esperàvem alguna novetat, una pista de la nova Gossa, però sembla que ajornen l’estrena així que haurem d’esperar per jutjar. Del què no hi ha dubte és que La Gossa no necessita publicitat, el grup ha complit les expectatives del públic.

Les anècdotes per contar se’ns amuntonen però ja arribem a la ciutat i les besaes d’adéu es repeteixen; la rutina està només a uns kilòmetres de distància. La tornada a casa comporta la soledat, l’absència dels companys de travessia, la monotonia de la real vida i només queda el record; les fotos de facebook i els grups de whatsapp – la (festí)família creix -.

Però no ens posem tristos, que com diu l’himne, cuando llegue abril nos volveremos a ver, no importa si es aquí, ni cabezas de cartel…

Ens veiem pels escenaris!





, , , , , , , , , , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.