Discos

Motius per viure

Daniel Monfort | 8 Juny 2014

Com un pa rodó recent eixit del forn m’arriba via cibernètica el debut en llarga durada del Diluvi, “Motius“. En el seu precedent EP publicat fa dos anys, els castelluts El Diluvi es “limitaven” a fer el que havien fins aleshores en els directes, és a dir, versionar a l’Ovidi amb un quartet de cordes a mig camí de la rondalla. Un EP més que digne, que els va obrir unes quantes portes. Dos anys més tard arriba “Motius”, amb cançons de collita pròpia i que ve acompanyat d’un verkami ben balder.

Per deixar clares les intencions i la línia general del disc comencen amb “Amor tèxtil”, que és una rumba-vallenato jamaicana on l’acordió diatònic de Tòfol ja ens adverteix que alguna cosa ha canviat des de l’EP, com ja havíem intuït en les cançons soltes que havien publicat des d’aleshores. Amb un so que ens recordaria a La Carrau més festiva, els Gertrudis més folks i sens dubte a Joan Garriga en totes les seues mutacions.

L’Ovidi hi és present en este disc, inevitablement, amb dos versions i amb un text imagino jo que inèdit en música, “Als bons amics per peteneres”. Versionar l’excels “Crítica i autocrítica” de l’Ovidi després del que feren en el seu temps Inadaptats és complicat, ací el Diluvi ho fan amb un mig reggae per eixir-se’n decorosament, però continuo pensant que a esta cançó li para molt millor el rap. El “Va com va” l’encaren via una de les majors virtuts del Diluvi, eixa mescla de rumba amb la bandúrria, per després donar-li encara una volta més i rematar-ho amb teclats salseros. Fem un Alcoi-Gràcia-Cali en quatre minuts. El Gato Pérez i l’Ovidi segur que somriuen eixint a fumar a la porta del bar del cel on passen les nits, cubata en mà, cafè-licor per a un, rom amb cola per a l’altre. La música també està per que cadascú es cree les seues històries sobre els mites – qui diu mites diu pòsters – que cadascú té.El Diluvi

“Als bons amics per peteneres” està per recordar-nos que els castelluts (i un enfarinat d’Ibi infiltrat!) són uns folkis en l’ànima, i tot folki de bé té per casa algun disc de música cèltica. La “Crònica d’una mort anunciada” té la sorpresa de veure com Cesk Freixas s’esforça en pronunciar “tasses” a la manera de València, sobre la base d’un tango revingut a Castalla. “Dents de foc” és un reggae lent amb acordió i bandúrria, que és una manera molt mediterrània de fer reggae, des de Pomada i Aspencat fins als grecs Locomondo passant pels italians Folkabbestia. “La cúmbia de la presó de Tibi” compta amb la col·laboració de Diana d’Orxata, que açò de la cúmbia ho té ballat i cantat des de menuda. Poc té a veure amb la versió d’uns quants anys d’Urbàlia Rurana o uns quants altres enregistraments que existixen de la presó de Lleida, totes derivades de la mateixa cançó d’inspiració medieval. En esta cançó aprofiten per buidar el pap i disparar contra tot quisqui, Felip VI i la família inclosos. Ni fet aposta.

Situats a la cruïlla entre uns quants referents ben eclèctics entre ells, potser a algú me’l perdran. Hi haurà qui dirà que este ritme i mescla ja està molt vist, potser no li faltaran raons, però entre el folk ortodox i la patxanga hi ha un espai relativament poc ocupat. A més ningú havia dit que sempre s’ha d’estar innovant. I sabeu el millor de tot? Que açò s’ha gestat – en part – a la ciutat d’Alacant.





, , , , , , , , , , , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.