Entrevistes

Entrevista: Pels dies bons de Pau Vallvé

Mònica Llop | 30 Setembre 2014

Fotografia de Cris Romagosa

“L’atracció, el vincle, la confiança, la il·lusió, l’ajuda”. En definitiva, mirar cap endavant és el que ha fet el músic i productor Pau Vallvé amb el seu darrer treball anomenat Pels dies bons. Hui el compositor ha llençat el primer avançament del seu nou disc, àlbum que estarà a la venda el proper 14 d’octubre. “Benvingut als Pirineus”, que és així com s’anomena el tema d’estrena, parla de l’aventura, de tornar a començar… En Tres Deu hem volgut aprofitar que el català actuarà el proper divendres al Trovam! per parlar una estona sobre el seu darrer llarga durada i recórrer la seua trajectòria. En aquesta entrevista podreu aproximar-se una mica més al treball de Pau Vallvé, productor de bandes com Inspira, Maria Coma o Nico Roig a través del seu propi segell Amniòtic Records.

– Com ha sigut l’aventura de ser un milhòmens en aquest àlbum?
Quasi sempre he treballat així, tinc un estudi i al final li agafe gust a treballar de forma autònoma. Però en aquest disc va ser el colmo. No he contat amb ningú perquè em masteritze, m’autoedite i em fabrique. La idea és no pensar en contractes i així ho faig tot com vull. Vaig fent una per una les còpies a mà. Evidentment açò té els seus inconvenients com per exemple que no hi podré fer moltes còpies o que no tindré alguns contactes per arribar a certs llocs. Però em feia molta il·lusió poder fer un disc propi i per mi mateix, sense pretensions. És un disc que a mi m’encanta  però que no té una pretensió tècnica ni espectacular, depèn més de l’actitud. És una cosa més bruta i més viscuda.

– Pel que s’escolta al teaser que recentment has penjat al teu web, l’LP serà una mica més mogut que De bosc (2012), o ens equivoquem?
Té moments més moguts que De Bosc, molt més explosius i tècnicament més ràpids però al mateix temps té moments molt més despullats, molt més crus. De Bosc era molt més envoltant, més lineal i en aquest LP quan hi ha guitarres són guitarres fortes, encara que també hi ha temes més íntims.

– Si De bosc era un disc que donava més presència a les lletres, Pels dies bons què serà?
De bosc ja va ser com un primer pas per dir-me a mi mateix que m’havia de currar les lletres perquè jo com a músic sempre cantava en anglès  i les lletres les tenia mig abandonades, era tot més musical. Amb l’anterior disc vaig voler pegar-li més voltes al tema i fer un cinquanta-cinquanta. Segurament Pels dies bons és un pas més encara. En aquest nou projecte vaig decidir fer primer les lletres i fins que no tingués les lletres em vaig dir a mi mateixa que no tocaria ni una nota i així va ser. Ara hi ha cançons que si no entens el que dic sembla una cançó més, aleshores per a mi les lletres ara han guanyat molt més pes.

– El Pau que parla als discos és el Pau real o és ficció?
Sempre escric sobre el que penso, em trobo o em preocupa. Cada disc és com un tom d’una història. El De Bosc el vaig fer en una etapa molt política molt del 15M i és un treball que parla molt de tots nosaltres. El d’ara parla d’haver abandonat la ciutat, venir al poble, deixar la parella. És un àlbum més romàntic que parla de la gent nova que vas coneixent, entre altres coses.

– Què ha suposat per a tu la música en tots aquests anys de trajectòria (des de 1998)?
La música està per davant de tot, davant de qualsevol cosa i de ningú. De vegades ha suposat una renúncia a moltes coses. Per una banda, és una afició i una il·lusió i, per l’altra, és un psicòleg, és un amic i un lloc on treure’t tota la merda. També és un lloc on viatjar, he conegut a molta gent a través de la música. Encara que també és una ruïna (riu).

– Com a productor, a quin músic destacaries en l’àmbit català?
Solc treballar amb molta gent i molts són bons però destacaria a la Maria Coma. Ella ho te tot al cap, cada tema, com produir i per això és molt fàcil treballar amb ella. També diria que Joan Colomo és altre bon músic.

I a escala valenciana?
A València he tingut contacte amb Senior i el Cor Brutal i els destacaria a ells. M’encanta el seu discurs polític i els seus temes. Landete em sembla un tio molt canyero que té les coses molt clares. De l’escena valenciana conec ben poc, però si a Catalunya ja costa, aquí imagino el que deu ser, així que tot el suport

– Per acabar, com era el Pau estudiant de Belles Arts?
Estava més trist, això segur. Em vaig tornar cantautor de merda. Tocava la bateria, feia metal. I l’amor ací m’ha dut. Ara estic bastant més feliç.

 

Foto de portada Cris Romagosa – Grafito gris





, , , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.