La isla mínima, cinema sense responsables

El discurs fílmic més generalitzat, tal com passa amb el discurs dels mitjans tradicionals, s’ha acostumat a ser unidireccional. Una gran part del cinema que es produeix actualment dirigeix les expectatives, empaties i identificacions de l’espectador inexorablement cap a les intencions de l’argument o el director, sense donar peu a la formació de lectures paral·leles. En poques paraules, sense posar deures a l’espectador. Açò no fa sinó devaluar el cinema a la seua funció més bàsica, aquella que s’ha anomenat al llarg de la història cinema d’atraccions. És a dir, el cinema com un element d’oci, sense més pretensió que l’entreteniment momentani i l’evasió.

El cinema és un art, però un art estrany, que no s’exhibeix sovint a museus sinó que es multiplica a les pantalles d’ordinador i es divideix en un immens mar de còpies, cadascuna amb qualitat desigual. Un art estrany, potser el més relacionat amb una indústria (després de la música) i un dels que més impactes socials aconsegueix crear. Aleshores, és una decisió dels agents de producció crear cinemes lleugers de consum? O som nosaltres, el mateix públic, els que demanem entreteniment i evasió per fer descansar la ment?

Potser el present del cinema no ha de passar per estar renyit amb l’entreteniment, sinó per dotar-lo de diferents capes discursives, i que cada espectador arribe al nivell de lectura i comprensió que desitja, mentre s’identifica als personatges, es deixa seduir pels escenaris i s’emociona amb els daltabaixos de la trama. Aquesta idea és la que s’amaga darrere de La isla mínima d’Alberto Rodríguez, la idea d’un cinema honest que no aporta solucions als problemes. Un cinema que suggereix i estableix les ferramentes per tal que l’espectador siga qui construeix significats. El joc intel·ligent que emparella perfectament l’oci amb l’obra d’art.

EL CINEMA PANTANÓS

La isla mínima és un film on la narrativa es contagia de l’entorn característic de les maresmes del Guadalquivir, localització on s’ha gravat la trama. Tal com és aquest paratge, de pantanós, humit i sensible als canvis estacionals, ho és la mà darrere de la càmera d’Alberto Rodríguez. La seua direcció se centra en allò que s’oculta, no en allò que es mostra. La posada en escena d’una trama detectivesca amb els elements clàssics del gènere – tortures i vexacions, culpables inesperats, girs dramàtics, suspens, protagonistes solitaris— no fa sinó presentar la metàfora de la situació social postfranquista, centrada en els rols dels dos policies protagonistes, magistralment interpretats per Raúl Arévalo i Javier Gutiérrez. La desolació del paissatge acompanya l’esdevenir de les dos mentalitats oposades a través del solatge que ha deixat els anys de dictadura: vides i mentalitats precàries i un subsòl d’excessos i barbaritats sota una superfície neta i relluïda.

L’encert està precisament en una trama encesa i activa mentre es va construint un mapa de pistes, dobles sentits i lectures ambigües. Eixa ambiguïtat ens persegueix cap a un final obert, sense responsables (explícits), només víctimes. Un missatge ben actual que, per exemple, coneixem molt bé els valencians.

L’ENTORN ÉS EL PROTAGONISTA

L’inici de La isla mínima és clarificador. Les imatges aèries de l’estuari del Guadalquivir, una estampa que es repetirà al llarg de tot el film, presenten un entorn quasi marcià, sempre des d’una perspectiva zenital, com si alguna mirada superior controlés el quefer d’uns personatges diminuts. En efecte, l’estètica del paratge expressa perfectament la narrativa del film, a través dels diferents leitmotiv naturals que es van succeint, com el laberíntic recorregut de camins i pantans o l’auguri mortuori que se li apareix al personatge de Javier Gutiérrez en forma d’ocells.

En conjunt, aquesta és una pel·lícula on cobra importància el mecanisme fotogràfic de la profunditat de camp, suficientment ampla per tal que l’entorn on se situa l’acció assumisca un rol completament protagonista. L’estètica que domina la pel·lícula es desmarca d’aquesta certa tendència actual que desenfoca els fons i aïlla els personatges. La riquesa que aconsegueix en el procés li dóna coherència a una trama centrada en els detalls i, sobretot, més llibertat a l’espectador per interpretar i descobrir. En altres paraules, una decisió lloable: no dirigir la mirada de l’espectador, tractar-lo com a ésser pensant.