Entrevistes

Entrevista a Víctor Lenore: “Els hipsters són un reflex de la cultura capitalista”

Redacció | 10 novembre 2014

“Els hípsters són concebuts com a subcultures rebels, quan en realitat són un reflex de la cultura capitalista dominant”

Víctor_Lenore_6

Es creuen contracorrents, però pertanyen a la “casta” cultural. Visten roba alternativa, encara que es deixen guiar pel mercat i el consum. Se senten especials i superiors, però al remat destaquen per la seua homogeneïtat. Així descriu i critica Víctor Lenore les subcultures modernes en el seu llibre Indies, hipsters i gafapastas. Crónica de una dominació, cultural, presentat aquest dimarts al Centre Cultural La Nau. Periodista i escriptor, Lenore sap bé de què parla quan descriu un hípster. Ell també en va ser un fins que va renegar de certes actituds, les quals detalla en la seua recent publicació, on desemmascara a més els valors que s’amaguen darrere d’aquestes estètiques tan controvertides.

Quina és la idea central que trobarem en aquestes pàgines?
Volia aclarir la confusió o diferència cognitiva entre el que creiem que és la cultura indie o el hipsterisme i el que de veres significa. Es conceben com a subcultures rebels, quan en realitat són un reflex de la cultura capitalista dominant i dels valors imposats pel mercat. Exemples d’això els podem veure en el fet que la publicitat usa aquest tipus de música indie, o que fins i tot la reina Letizia ha declarat recentment que escolta grups com Los Planetas o Supersubmarina.

A què es refereix amb “dominació cultural”?
Em referisc a una dominació en sentit polític. Sembla que, en adherir-nos a aquesta estètica, es dissolguen els pensaments polítics. És rar que hi haja conflictes sindicals en una editorial moderna o en una revista de música indie. Al remat per dominació cultural entenem una mescla de venda de nous productes culturals que creen hegemonia i prestigi social. Des dels mitjans de comunicació se’ls dóna molt d’espai. Obris un periòdic i trobes pàgines dedicades a artistes indies, a pesar de les seues escasses vendes. A més, es produeix un procés geogràfic molt curiós anomenat gentrificació, que consisteix en la transformació de barris que es converteixen en cools, on apareixen tendes modernes i pugen els preus dels pisos fins que els veïns antics no els poden pagar. És aleshores quan aquest barri queda per als hípsters, que sí que tenen el nivell adquisitiu per a pagar eixos preus. A València diverses persones ja m’han anomenat el barri de Russafa com a exemple d’això. La prova d’aquest procés de gentrificació és que vas a un barri hípster de qualsevol part del món i tots són iguals, siga Berlín, Londres, Nova York o Madrid. I quan algú els qüestiona sembla que s’estiga qüestionant la modernitat i el progrés perquè associem eixa estètica anglosaxona amb l’avanç.

Victor_Lenore_2

Com seria un dia perfecte per a un híspter?
Anar a un festival com el Primavera Sound i fer la reserva en un hotel de quatre estrelles al costat del recinte. O passar un dia veient exposicions com les de l’artista gràfic Obey o del fotògraf pornopunk Terry Richardson. No sense abans passar per una d’eixes llibreries que s’han transformat en els últims anys on et venen cupcakes i cafés mentre escoltes música instrumental.

Pareix que el primer pas per a ser un hípster siga la negació: “Jo no sóc hípster”.
Un concepte molt important per a entendre per què ho neguen és el concepte de massa. No hi ha res que odie més un hípster que li diguen massa. Ells sí que es permeten anomenar tothom cani, xoni, bakala o perroflauta, però ells mai no seran res col·lectiu. Els tres –indies, hípsters i gafapastes– coincideixen en eixa actitud de sentir-se especials pels seus gustos culturals i neguen ser massa.

Però vosté va ser un d’ells durant molts anys. En quin moment va posar punt i final al hipsterisme i què és el que el va motivar a ser-ho?
És una estètica a mesura de la meua classe social. Vaig estar a la universitat durant els anys noranta i va ser ací on va començar a desenvolupar-se. Buscava rebel·lia, identificació, diferenciar-me de la generació anterior. A poc a poc vaig madurar, em vaig fer major. Vaig veure coses que no m’agradaven, com ara el rebuig a música com la de Manu Chao per motius racistes i classistes. Vaig veure en el meu entorn un llenguatge despectiu cap a allò diferent. Després vaig començar a escriure en La dinamo, una revista de tendències amb gent molt diversa, i ací em vaig adonar que la militància política estava molt estigmatitzada, si t’hi posaves semblaves un ingenu perquè el més intel·ligent era riure’t de tot, i això no m’agradava.

Victor_Lenore_5

Què porta a eixa necessitat de definir-se i de pertànyer a una classe distingida?
Amb la revolució conservadora de Felipe González, Margaret Thatcher o Ronald Reagan se separen classes socials, apareixen col·legis privats, assegurances privades, urbanitzacions tancades. Totes eixes coses són processos d’homogeneïtzació social i comença a haver-hi molt poca relació entre classes socials. El següent pas és sentir menys empatia per les classes baixes. L’esquerra vol la igualtat, però en els huitanta es canvia i es deixa de costat la igualtat per la igualtat d’oportunitats, que sona molt bé però és molt reaccionari. Davall d’aquest concepte en realitat es legitima abandonar els perdedors a la seua sort social. És un pas més que exemplifica els valors del capitalisme.

És el hípster qui obeeix el mercat o és el mercat el que satisfà el hípster?
El hípster obeeix el mercat. És més fàcil comprar una cultura que fabricar-la. O anar a una tenda moderna i comprar el que hi ha a l’aparador que plantejar-se quin tipus de cultura volem. Però sí que s’han donat exemples de vertaderes subcultures com la del rock radical basc amb La Polla Records, Eskorbuto o el punk anglés durant els anys de la Thatcher. Ells sí que van aglutinar una joventut rebel i contrària al sistema. No els agradava la cultura i la música que venien de la Movida madrilenya o la que s’escolta en els 40 Principals i van crear la seua pròpia música, en lloc de comprar i acceptar la que els venien. En definitiva, és més fàcil llegir i comprar música recomanada com a distinció que plantejar-se realment què volem, què ens agrada.

Orginalment publicat a InfoUniversitat. Totes les fotos de Miguel Lorenzo.





, , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.