David Ruiz (La M.O.D.A): “El nou disc té obscuritat i llum com la vida mateixa”
David Ruiz, veu, guitarra i banjo de La M.O.D.A.
Mai hem volgut parèixer-nos a ningú, ni al primer disc ni a cap altre treball
Des de Burgos, La M.O.D.A (La Maravillosa orquesta del alcohol) sonarà aquesta nit a la Sala Noise de València a les 20:30h i a la Sala Stereo d’Alacant demà 27 de novembre a les 22h. Els propers mesos actuaran a ciutats com Edimburg, Dublín, Madrid, Londres, Groningen, Rotterdam i Apeldoorn. Després de l’èxit amb ¿Quién nos va a salvar? (2013) amb 95 concerts de gira, de revolucionar el BBK Live i de crear temes també exitosos com ‘Nómadas’, ara ja giren amb el nou disc La Primavera del invierno (2015) un treball, diuen, sobre la dualitat de la vida. La M.O.D.A són eclèctics i destaquen per la seua varietat sonora i, lluny d’encotillar-se en un estil, es defineixen com un “original sextet que mescla música acústica i instruments com l’acordió, el banjo, mandolina i saxòfon”. Amb més força rítmica de country i blues i influències dels clàssics com Bruce Springsteen o Johnny Cash, flirtegen amb sons propers al rock alternatiu i a l’acústica. D’aquest amalgama sonor sobreïx la veu rascada de David Ruiz, a qui entrevistem perquè ens parle del nou disc que, si ja t’has animat a comprar les entrades per veure’ls en directe, el faran sonar aquesta nit a la capital del Túria.
Mentre estàveu de gira amb Quién nos va a salvar? (2013) vàreu composar a la vegada el nou treball La Primavera del invierno, no?
Sí, natural i durant la gira del primer disc. En la segona part de la gira començaren a sorgir els temes i la necessitat d’expressar coses. Fou un poc una bogeria compaginar la creació musical amb la gira però al final si necessites expressar-ho ho has de fer. Crec que hem aconseguit el so i la idea de disc que teníem en ment, tot i que hem de ser conscients que ens queda molt a aprendre en quant a tècnica i so.
I heu volgut evitar parèixer-vos a ningú i les etiquetes.
Mai hem volgut parèixer-nos a ningú, ni al primer disc ni a cap altre treball. El que no volíem era repetir-nos, però tampoc volíem canviar totalment la identitat, és complicat eixe equilibri, inclús contradictori. Si obris finestres i portes pots explorar musicalment, però sempre estaràs dins del teu territori. De cara a este últim disc hem escoltat, sí que és cert, més música que mai, grups com The war on drugs o The National, però en eixe sentit ens hem obert a més música de guitarres o bateries, tot i que seguim escoltant els clàssics. El que sí que hem tractat és de no tenir referències, sonar originals. Hem volgut que sonara tal qual els nostres propis instruments sonen, perquè la intensitat ens la dóna l’acordió, el saxo o el banjo.
No vos agrada?
No és tant per dir que no ens agrada, és inevitable, el que sí ens agrada és despistar, per això hem tingut col·laboracions tan dispars com amb Berri Txarrak i amb Quique González o Maria Rodés, que d’entrada no tenen res a veure entre si. Per això ens agraden tant de col·laboracions perquè escollim a gent que aparentment no pega res amb nosaltres.
Amb ‘Flores del mal’, ve de l’obra poètica de Charles Baudelaire?
Sí. Citem moltes vegades a músics o algú que ens inspira. Tampoc pretenem anar de llestos amb temes com ‘Flores del mal’. Al final, la literatura, la música i el cinema forma part del nostre dia a dia i està present en les nostres cançons.
És un disc de contrastos?
El disc té obscuritat i llum com la vida mateixa, al final el que hem intentat que estiga present és la llum i l’esperança. En la introducció fem una referència tal volta més optimista. Crec que nosaltres tenim una mescla interessant que és que tenim instruments amables amb música que entra fàcil i la pots escoltar fàcilment amb lletres més obscures. Eixa mescla entre llum i obscuritat ens agrada molt. N’hi ha una dualitat més que contrastos, entre la metàfora d’hivern i primavera, en les lletres, hi ha una part més introspectiva o individual i la part més social com ‘Los Lobos’ o como ‘Hay un fuego’, on comptem amb la veu de Maria Rodés. També he de ir que tampoc ens agrada repetir-nos, jo crec que els grups ens hem de veure obligats a prendre algun risc, a eixir-nos-en de la nostra zona de confort i explorar nous sons.
Si no m’equivoque, David, el grup naix arran d’un viatge que vas fer a Dublín, què vas veure o sentir que fóra el detonant per fer el grup?
Tot. L’experiència en si, el viatge, conèixer gent, els concerts que es feien a bars. Quan torní a Burgos vaig decidir que estaria bé montar un grup amb instruments acústics que no necessitaren d’un amplificador.
La música t’escull a tu o tu esculls la música?
Jo crec que t’escull, sense saber per què et crida l’atenció. En el meu cas jo crec que em va escollir a mi.
