Kiko Tur (Aspencat): «La gira ‘Tot és ara’ ha estat la més intensa i trepidant»
Aspencat fa paró pel que queda d’any. Tot és ara és el títol d’una gira “intensa”, com ha assegurat un dels líders de la banda a qui entrevistem a la Tresdeu: el cantant Kiko Tur. Tot és ara és també el títol del darrer treball del grup alacantí, publicat el 2015 pel segell Halley Records. Els Aspencat no han parat de fer quilòmetres en carretera durant estos 14 mesos. Catalunya, Galícia, Madrid, Braga (Portugal) són algunes de les destinacions durant l’any de gira. Ara, els de La Marina Alta demanen “hivernar” i enfundar els instruments fins l’any 2017. Quines anècdotes tenen? Quantes i quines experiències es guarden a la motxilla? Què els ha aportat el grup Aspencat?
CÈLIA CEREZO.- Tanqueu la gira Tot és ara i dijous 10 de novembre actueu a Madrid. Ja sabem que ho peteu quan toqueu als territoris catalanoparlants. Pels qui no sabem quin ambient es cou a Madrid respecte dels artistes de fora i en llengua no castellana, quin públic vos trobeu sempre que actueu a la capital?
KIKO TUR.- És un públic molt càlid, hospitalari, molt eufòric. La primera volta que anàrem a Madrid ens van sorprendre molt. No hi ha massa diferència entre el públic del País Valencià amb el de Madrid. Allí hi ha grups de parla catalana o eusquera que ocupen bastants cartells a Madrid. Forma part de la normalitat. Més enllà dels tòpics sobre la llengua o del nacionalisme, crec que hi ha una altra Madrid. El públic és format, universitari, de mentalitat oberta. Quan hem anat a la capital hem trobat un públic molt variat. La tònica general és molta gent de diverses províncies de l’Estat que, per una cosa o altra, estudien o fan vida a Madrid. Gent que ens ha pogut conèixer a festivals de caire estatal.
CC.- Heu estat també a Galícia, a festivals com A Candeloria, trobeu semblances entre l’escena alternativa gallega i la valenciana?
KT.- Sí, este any ho hem pogut apreciar. En el viatge de tornada d’eixe concert ho parlàrem. El públic galleg és molt valencià… o el públic valencià és molt galleg. És també molt càlid, es saben les lletres a la perfecció. Potser ens uneix allò de ser les nacions “perifèriques” de l’Estat espanyol. També hi ha una certa simpatia del públic galleg cap als grups valencians i, imagine també, que cap als catalans i els bascos.
CC.- Ara m’ha entrat la curiositat d’escoltar parlar un galleg parlant valencià amb accent galleg…
KT.- És curiós sí (riu) es saben les lletres i sobre què van. Estàs a més de 800 kilòmetres de ta casa, la seua llengua materna evidentment no és el català i veure’ls com ho donen tot… t’ompli.
CC.- A banda d’actuar als escenaris, una gira és l’excusa perfecta per visitar llocs i conèixer altres cultures, gastronomia… Per exemple, quan anàreu a Braga (Portugal), aprofitareu per visitar-la i conèixer la seua història i gastronomia?
KT.- Molts cops és complicat perquè anem sempre amb el temps molt just. Els pocs moments pugues tenir per fer turisme, o estàs descansant o no tens gaire temps. Sí que vam vore Braga però de matinada (riu), en tornar a l’hotel. Braga és una ciutat universitària, si no recorde malament, és la tercera ciutat del país en número d’habitants. És una ciutat viva, però al mateix temps molt més europea que no pas nosaltres. Em referisc a nivell d’horaris. A les 10 de la nit no hi ha ningú al carrer, a diferència de València. Sempre que podem, aprofitem per fer turisme, sobretot la gastronomia (riu), la tastem perquè és inevitable. Has de dinar, has de sopar… tenim la sort de poder degustar plats típics dels llocs on actuem. És un luxe, sí.
CC.- Amb quines paraules resumiries la gira Tot és Ara?
KT.- Ha sigut una gira dinàmica, trepidant, de molts quilòmetres, intensa, llarga, però a la vegada plena de satisfaccions. Hem conegut a moltíssima gent que ens ha enriquit moltíssim. Quan vas a llocs on no havies actuat, te’n adones que hi ha molta gent qui creu en la música combativa com a eina. És esperançador, perquè veus que hi ha gent que té ganes de canviar les coses.
CC.- Ara que has dit la paraula “combativa”. Farà cosa de dos anys, a una entrevista, vàreu afirmar que trobeu a faltar més grups combatius a Catalunya. Trobes que País Valencià és el camí al qual ens dirigim, menys grups combatius? O, vaja, que la normalització implique menys tarannà crític?
KT.- Va relacionat, però, la música al País Valencià i a Catalunya són dos situacions diferents. Al País Vlencià, pel fet de cantar valencià ja era un acte reivindicatiu i, ara, es veuen alguns pasos endavant cap a la normalitzacio. Malgrat que a Catalunya el català estiga millor i tinga més ús social, els grups combatius encara són molts necessaris. L’única batalla oberta no és la de la llengua, hi ha moltes més: la del patriarcat, masclisme, l’stablishment, bastir un sistema més equitatiu. Hi ha molts fronts oberts. Per molt que la batalla de la llengua es vaja guanyant poc a poc o que posem banderetes a pobles allà on hem actuat artistes de l’escena en valencià, encara queda molt per fer. La qüestió de fons és que sempre hi haja gent crítica i que es queixe.
CC.- Alguna anècdota de gira?
KT.- Tenim alguna anècdota, alguna que altra ensopegada i bac dalt dels escenaris (riu). Si no m’equivoque, portem al voltant de 100 concerts des de setembre de 2015 i sempre hi ha dia que t’esvares… No diré noms de la persona en qüestió o sinó, em pegarà canya… (riu).
CC.- I quina música escolteu a la furgoneta?
KT.- Sempre escoltem des de grups del “circuit” fins a d’internacionals, cosa que sempre ens ha agradat, la música mestissa, de tots els estils i països.
CC.- Però teniu algun TOP 5?
KT.- (riu) No podria dir-te una llista de top 5, hi ha gustos molts variats. Hi ha membres que els agrada més el rap, o d’altres el metall. És difícil dir-te una llista. A mi personalment m’agrada molt el reggae, el dancehall, el dubstep… possiblement em quedaria amb diversos grups. Ens han inspirat molt els alemanys Seeed, els francesos Dub Incorporation, Alborosie o, evidentment, els fills de Marley, el Damian Marley sobretot. Mellow Mood són un grup emergent de reggae que m’agraden molt. De fet tocaran al Festivern d’enguany. Són dos bessons qui ara mateix, possiblement, fan el reggae més elegant que hi ha a Europa.
CC.- Heu llegit/escoltat alguna crítica negativa sobre vostre disc Tot és Ara?
KT.- Haters n’hi ha molts. Tota banda en té i quan més gran eres, els haters van a proporció. Les crítiques, moltes voltes poc constructives, es troben sobretot a les xarxes socials, que són sovint molt gratuïtes. Acceptar-les forma part de la maduresa d’un grup. Hem de prendre nota d’elles també, perquè moltes voltes la gent té una opinió encertada.
CC.- Teniu pensat d’assistir de públic a l’entrega dels Premis Ovidi Montllor el proper 13 de novembre?
KT.- Estàvem valorant qui podia anar en representació del grup perquè jo, per exemple, no puc anar-hi. Però, de segur, anirà algú del grup.
CC.- Heu assegurat també en anteriors entrevistes que a Aspencat vos queda almenys un disc, com a mínim. Això, a data de hui, continua igual? Teniu o heu parlat ja d’idees, projectes o temes?
KT.- No podem avançar res perquè no hi ha res, en certa manera. Ara acabarem la gira, assavorirem el descans i les vacances. El febrer-març ens tornarem a posar a la carretera. Sí que hi ha ganes de fer coses noves, però, de moment, este hivern servirà per a descansar.
CC.- És moment d’hivernar…
KT.- En certa manera sí. Portem una gira de 14 mesos sense parar. Vam començar el setembre de 2015 i acabarem el novembre de 2016… això es mereix uns mesos d’apagar telèfons i descansar.
CC.- Ara que és notícia la victòria de Trump a les presidencials dels EUA, soleu parlar de política (internacional, estatal…) entre vosaltres?
KT.- Sí, evidentment. A la furgo els debats polítics són la tònica general…
CC.- … I creus que serà tema de debat de camí a Madrid?
KT.- Ja ho ha sigut este matí, de fet (riu). Serà eixe i molts altres. El que fem molts cops és posar-nos en context a la furgo sobre els conflictes o temes que puguen haver-hi al lloc on tocarem. Així tots som conscients de què passa allà on toquem.
CC.- Què vos ha aportat Aspencat? I no em referisc a nivell musical, sinó que em referisc als inputs socials o projectes paral·lels.
KT.- La música ens ha permés conèixer a molta gent i formar part d’actes organitzats per molts moviments i col·lectius. A Barcelona recorde un concert solidari al Port de Barcelona, quan la flotilla solidària de Dones Rumb a Gaza, marxaven per trencar el bloqueig. Vam anar a fer un acústic per donar suport i les vam conèixer personalment, va ser un orgull i molt emotiu. Conèixer dones que creuen que l’única manera de canviar les coses és entrant a l’acció. Sí que tenim idea de fer projectes com a grup, com Aspencat, però clar, no t’ho puc avançar (riu). Tenim idea de treballar amb determinats col·lectius i fer alguna cosa potent, però sempre des de la participació i ser uns més, no pretenem abanderar res.
CC.- Per acabar, m’agradaria que tractares de completar esta frase: Per a tu, la música és…
KT.- …una forma de vida. Igual sona molt profund el que diré. Per a mi és de les poques coses del món que poden unir a la humanitat. Malauradament, i pel que dèiem sobre els EUA. Tant Clinton com Trump no han estat dos candidats bons. La tònica general en el món actualment és la caricaturització de la democràcia per desprestigiar-la, i llavors, veig que la música és de les úniques coses en el món que són capaces d’aglutinar a la humanitat. Vivim en un món molt polaritzat, tots estem polaritzats: o eres del Barça o del Madrid, o eres d’un color o d’altre. Ixen nous partits polítics, però de nou, tot continua dividit en dos blocs, o estan els partits del règim i els que no ho són. Per això em sembla que té un poder d’unió molt gran, malgrat que nosaltres, en certa manera, també fem música política i polaritzada. Per a mi un dels referents clars fou Nelson Mandela, surt de la presó i decideix donar-se la mà amb el seu enemic i construir un nou país junts. Són moments històrics als quals la música també arriba a posar banda sonora.
