Notícies

La vertadera història del ‘manelasso’ veu la llum

Redacció | 24 Gener 2017

Maradona manelasso futbolConeixeu la història del Manelasso? Ens envia Artzain un relat farcit d’èpica i futbol, de com Manel aconseguí que el Canet signara la permanència en un partit final a casa del Puçol B, rival directe.

Allí fora estàvem mamant. Ciscus em preguntà:

—Ie Ovis, per què et diuen Manelasso?

Peguí un llarg glop i em vaig alçar. Mentre m’alçava li vaig dir:

—Espera que me l’òmpliga i ara t’ho conte.

Jo en tenia 17. Era juvenil de segon any. Les dos temporades anteriors havia estat jugant en l’Acero. La primera temporada m’agafà al meu moment més delicat. Jo disposava de la confiança necessària com per a no tirar-me pel balcó. Durant el transcurs de la lliga, m’adoní que el fet de perdre un baló m’enfonsava completament. Una cosa pareguda a la pitjor ressaca de cristal que et pugues imaginar. Així que li comencí a agafar por al baló, i la mateixa por, començà a cohibir-me. Però mira, resulta que era el jugador amb més visió de joc, amb millor primer toc i amb més intel·ligència de tota la lliga, així que em sobrava per a ser titular indiscutible. Com la meua crisi no podia permetre’s que li furtaren un baló, el 80% dels que m’arribaven, els jugava de primeres. De primeres i amb sentit. Atemorit i tot accelerava el joc. Algú diria:

—Que bo és el 6… —el millor, ací el tens.

Recorde que em baixava partits del Chelsea de Mourinho i em dedicava a observar a Makélélé. Si amb el baló no podia ser el millor, hauria de ser-ho sense ell. Així que em vaig convertir en un jugador extremadament tàctic. Córrer no corria una puta merda, però com sempre estava ben col·locat, ja corria ella cap a mi.

En la segona temporada que vaig estar en l’Acero vaig descobrir l’alcohol. Menut descobriment! Com tots els glops entraven per l’escaire, deixí al baló de costat. La temporada va transcórrer sense pena ni glòria, i, quan va acabar, vaig decidir que el pròxim any tornaria al Canet. Allí podria pegar-me foc tranquil·lament, i, a més, estava convençut de què em pujarien al primer equip. El primer equip del Canet havia ascendit eixe any a Primera Regional, així que pensí que jugar en Primera Regional sent juvenil de segon any no estava tan malament, que potser d’eixa forma em veuria algú.

Al temps de què ocorreguera, em vaig assabentar que eixa mateixa pretemporada, havia anat a l’Acero un ojeador del Llevant UE, a preguntar per mi i per dos jugadors més. Al ojeador l’informaren que jo m’havia tirat a la mala vida. Quan vaig ser conscient del fet, em volia morir, però com no podia, aní a comprar el botellot.

Al Canet tot anà segons el previst. Per Nadal ja formava part del primer equip. Així que els dissabtes per la vesprada jugava amb el major, per la nit em pegava foc, i els diumenges amb tota la ressaca anava a jugar amb el juvenil. Pa’ havernos matao. Hi havia diumenges, que al tornar a casa després del partit, m’havia de tombar en un banquet a mig camí perquè sentia que m’anava a desplomar. Dame una ani, dame una ma, dame una la, dame una es!

Havíem agafat una dinàmica molt negativa. Parle del primer equip, amb el juvenil sols anava als partits, i, sovint no sabia ni contra qui jugàvem. Bo, que no li guanyàvem a ningú, i a mesura que passaven les jornades, més ens colàvem al pou. Total, que arribàrem a l’última jornada empatats a punts amb el tercer per la cua. El Puçol “B”. I, efectivament, l’última jornada jugàvem contra el Puçol “B”. Allí en Puçol. Qui perdia descendia, però, com en casa els havíem guanyat, a nosaltres un empat ens salvava. Conjura rere conjura, aplega el dia del partit. Era diumenge. Dinàrem tots junts i anàrem cap a Puçol. Recorde que de camí portava als auriculars “Bake faltsuari gerra“, d’Oliba Gorriak. Sempre escoltava eixa cançó de camí al camp. Arribàrem i entràrem al vestuari. Polacius, l’entrenador, donà, per enèsima volta, el seu dicurs motivador hollywoodià. Esta vegada ens va enaltir un per un. Recorde perfectament el que em va dir a mi:

—Ovis… Tu Ovis… eres la persona mas humilde que he conocido en mi vida. Yo te quiero en mi equipo siempre.

En aquell moment, realment, haguera preferit altra cosa. Al meu ego, allò no li va fer moltes cosquerelles. Clar, com vols que s’exalte la humilitat de si mateixa? Després del discurs, Polacius va dir l’onze. Jo era suplent.

Com era el mític partit regional per la permanència, el camp es va omplir. L’àrbitre xiulà i començà el drama. La primera part va acabar amb 0-0. En la segona ens avançàrem, 0-1. A l’estona ens empataren, 1-1. La cosa no pintava molt bé, però ens tornàrem a posar per davant, 1-2. A l’instant de marcar l’1-2, Polacius em va traure a escalfar.

—Guarro! —em cridà algun blavero puçolenc mentre corria la banda.

La cresta que portava era molt temptativa. Durant eixa temporada, ja m’havien dit de tot, però sens dubte, el premi al millor insult se l’emportava l’il·luminat de Faura. Quan em disposava a traure un corner, aquella ment majestuosa, a l’observar que jo portava barba, em cridà:

—Compra’t diners pa’ cuchilles!

En fi… Mentre escafava, el Puçol s’arrimava cada volta més. En una d’eixes, va empatar, 2-2. La gent començà a apretar i aquells se’n vingueren amunt. Quedaria un quart d’hora de partit. Jo continuava pegant carreretes per la banda, quan, el Puçol penjà un baló i… no m’ho podia creure… 3-2. Ens havien remuntat. Mare de Déu… Estàvem en Segona. A l’instant del gol, Polacius em va cridar. Aní cap a la banqueta. Les cares allí eren un poema. Em posí la samarreta. Anàvem de negre aquell dia. Jo portava el 8. Polacius em donà unes indicacions que no recorde i es va fer el canvi. Restaven deu minuts. Toquí un baló en curt, tallí un altre, i vaig fer un passe en llarg que el company no va poder controlar. Al quart baló que toquí em feren falta. Mirí el marcador. Estàvem en el 90. La posició no arribava als tres quarts i estava un poc escorada. Com jo sempre havia sigut llançador, però al primer equip les llançava un altre, no m’agradava entrar al remat, així que el que feia era entrar pel primer pal a esperar una caiguda o algun rebot. Portava tota la temporada entrant pel primer pal, en tota la temporada no havia rascat ni mitja, però aquell dia torní a entrar pel primer pal. L’àrbitre xiulà, el baló anà bombejat al segon pal, jo entrí a la caiguda, i, quasi des de línia de fons, algú la va cabotejar cap a l’àrea xicoteta. De sobte allí la tenia! Als morros! Mua! Li besí la boca al gol amb l’interior i anà cap a dins. 3-3! Guau! Comencí a girar el cap cap als costats buscant un linier que m’acceptara la posició, però xic, en Primera Regional no hi ha liniers. M’adoní i aní a abraçar-me amb els meus companys. Les males llengües conten que estava en fora de joc. La veritat és que mai ho sabrem, en tot cas, els del Puçol no ho protestaren. El joc es va tornar a iniciar, però a l’instant:

—π, π, π! —xiulà l’àrbitre.

Estàvem salvats! Començàrem a abraçar-nos els uns als altres completament emocionats. Polacius plorava i tot. El mantejàrem i entràrem als vestuaris. Jo, abans d’entrar, em tirí mà al cul, en efecte, allí estava, em vaig traure la flor, i després, em quedí observant-la.

Hi ha situacions en la vida on és més fàcil sentir la mà de Déu. Xicotets miracles. Sens dubte, allò va ser un. Si m’haguera pogut comunicar amb Ell, m’haguera dit alguna cosa així, com:

—Mai jugaràs en Primera, ni tan sols viuràs del futbol. T’he condemnat a ser Artzain, i, per les molèsties, et regale este golet, que d’ara en davant, duràs per nom.

Quan arribí a Canet, aní a casa dels meus iaios.

—Que? —em preguntà ma güelo des del sofà amb poques esperances.
—Ens hem salvat, güelo! He colat el 3-3 en l’últim minut!
—Calla!?

Vaig estar una estona contant-li-ho i després pugí cap a casa. Quan arribí, vaig iniciar l’ordinador, obriguí el Tuenti i posí al meu estat: “Manelasso!”. Era la meua versió de l’Iniestazo. A partir d’eixe moment, començaren a anomenar-me Manelasso. A mi se’m feia estrany. Jo creia que no ho pillaven.

Manelasso és el gol, no jo.

Res, res. Manelasso cap ací, Manelasso cap allà. La gent no ho sap, però en realitat, me llaman Gol.

Torní amb el got ple i li vaig contar la historieta a Ciscus. Quan acabí ja el portava buit altra volta.

—Jo, Ciscus, en Puçol no puc entrar… Persona non grata sóc…
Ciscus es reia. En eixe moment, Adolfus passà per allí enfront.
—Mira, Adolfus va presenciar El Manelasso —seguidament vaig cridar—, Adolfus!
Adolfus es va girar.
—Vine!
Adolfus vingué.
—Ie Adolfus, tu com reaccionares al Manelasso?
—Uff! Vinga el bot!
—Tu imaginat que la falle… D’eixes se fallen, eh!
—Salte al camp i te mate.





, , ,

2 Responses to La vertadera història del ‘manelasso’ veu la llum

  1. Albert 24 Gener 2017 at 17:25 #

    BRUTAL!!!

  2. PPPPPP 25 Gener 2017 at 18:18 #

    beeeee el manelasso! jajaj tot un mite en el canet

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.