Entrevistes

Carles Chiner de Gener: «Vivim tots pendents del like, del share, del clic i del play»

Joan Fuset | 23 Novembre 2018

Allà pel 2016, un disc anomenat Oh, germanes! (Mésdemil) posava d’acord crítica i públic. Es tractava del segon disc de Gener, que suposava un salt qualitatiu per a la banda. Dos anys després, a les acaballes de 2018 ens presenten el seu tercer disc Cante el cos elèctric (Riu sec). El quintet explora de nou la seua creativitat artística i tècnica. Busquen per racons inhòspits del subconscient però també agafen allò evident, el que tenim davant dels nassos. Un disc conceptual, que obeeix a una temàtica i que s’ha d’escoltar de cap a peus. Parlem del disc amb Carles Chiner, veu i una cinquena part de Gener amb Pasqual Rodrigo, Enric Alepuz, Vicent Todolí “Sangui” i César Castillo.

Gener

Primer volia preguntar-te pel títol del disc, pres del poema de Walt Whitman. A banda del títol, què aporta el poeta estatunidenc al disc?

Gener

Walt Whitman

Doncs aporta una llavor, una idea inicial que ens ajuda a alinear les reflexions que s’hi donen al disc amb una certa tradició. Òbviament no es tracta d’una translació del poema de Whitman al terreny musical. El fet d’usar aquell títol en el context actual aporta un comentari irònic que no té l’original. Com un meme. L’obra de Whitman, i en particular I sing the body electric té una visió en la que no saps molt bé on acaba l’optimisme i on comença una actitud estoica davant la vida.

És també un cant d’observació, enumeratiu, en el que el poeta no vol permetre’s el luxe de jutjar les obres de Déu i de les persones, només cantar-les des d’una certa elevació espiritual, acceptant el devenir (sic) de les coses. I clar, és un poema escrit en un moment en què les màquines eren amigues, doncs estaven ajudant a consolidar allò que hem anomenat societats del benestar.

Anys després, el Ray Bradbury va prendre aquell títol per a un llibre de relats amb una visió molt menys optimista que la de Whitman -eren els anys posteriors a la bomba atòmica- però que no obstant deixava també en mans de les persones la responsabilitat última dels seus destins: el problema no són les màquines, el problema són les il·lusions i ambicions que dipositem en elles. El nostre cant, aleshores, com els cants de Whitman i Bradbury, havia de pertànyer al nostre temps. Un temps més irònic, més descregut i en el que la tecnologia ha obert abismes de incertesa molt més grans. I alhora havia de preservar una distància en la mirada suficient com per a no caure en el maniqueisme. No volíem fer un disc que diguera que tot és una merda.

També m’ha agradat molt el grafisme i les il·lustracions del YouTube, parla’m un poc de l’autor del grafisme i del concepte la seua relació amb l’ànima del disc (És possible que el vell siga Whitman?).

GenerEl disseny de portada, a partir de la qual Enric i Sangui ha desenvolupat els elements d’art del CD i dels vídeos de YouTube, és obra de Víctor Puchalsky. Un tio amb un talent immens, amb un món propi major encara i amb una gran capacitat de síntesi. La portada és el resultat d’una sèrie de converses per Messenger amb àudios llarguíssims, alguns dels quals podrien fer que ens tancaren a Picassent.

Aprofitant que Puchalsky és, per damunt de tot, un dibuixant de còmics, algú que coneix el valor de la imatge i de l’el·lipsi, vam decidir que el disseny de coberta havia de ser una mena de còmic molt disruptiu, en el que condensar de manera hermètica molts dels símbols que apareixen al disc, entre ells la figura d’aquest Whitman surant cara amunt en un riu amb monedes als seus ulls. Cadascú tracta de fer-se la seua narrativa en vore la portada, però sempre hi ha la sensació de significat escamotejat. Ens agrada molt perquè és una portada que guanya en matisos i profunditat amb successives escoltes del disc.

He estat escoltant el disc i tinc curiositat per unes cançons concretes…

A “El riu que no torna”, hi ha una referència velada a la mort de Miguel Blesa? O és simple coincidència?

Has fet diana. No recorde en quin moment exacte vaig escriure aquell vers, però sí que sé que feia ben poc de la mort de Blesa i que el tenia al cap en escriure la cançó. Aquell senyor, tan poderós en altre temps, ara foradat per la seua escopeta de caça. Intentava pensar en com hauria sigut aquell moment per a ell i només veia un eixam d’ocells esglaiats pel tret. Per a aquell home, en aquell moment, no hi hauria massa diferència entre ocells i bitllets. Allò em va fer pensar. No hi ha afany de venjança en el vers. Hi ha una reflexió, o més bé una pregunta llançada al vent, sobre qui volem ser, com volem viure la nostra vida, quina concepció del treball i dels diners tenim, en quina situació voldríem estar quan ens arribe el raig…

A “Soc l’animal persona”, la cançó va evolucionant cap a un destrellatat gir (en el bon sentit de la paraula), sobretot de la veu. Era la intenció o va sorgir així?

La lletra va conduir a això. M’agrada usar la veu d’una manera expressiva, no només per a tractar de cantar bé i afinat, sinó per a vivenciar (sic) les coses que cante. Quan començàrem a assajar el tema per a la gravació, ben prompte va sorgir la necessitat de cridar en les parts climàtiques fins el punt de perdre la dicció i la raó. A l’estudi del Paco Loco, una volta gravada la veu principal, Sangui, Enric, César i Pasqu van posar-se al voltant d’un micro. Els vaig demanar molt seriosament que es convertiren en un animal i que cridaren fins el trance (sic). Va ser divertidíssim. En la mescla, si pareu atenció, escoltareu a quatre bèsties udolar.

“Tu vals” és un homenatge a l’onanisme virtual. A qui li posaries la cançó i que l’escoltara amb atenció?

Doncs me la posaria a mi mateix, o a algú com jo, com qualsevol de nosaltres cinc. D’això va la cosa. Volíem que la part del disc que ofereix una visió més crítica o sarcàstica començara per l’autocrítica, perquè no volem ser xiquets que ploren per tot allò que el món els fa sense assumir responsabilitat i part. Tenim tendència a pensar que el problema està sempre en en els altres, però la pura veritat és que vivim tots pendents del like, del share, del clic i del play.

De criticar les opinions alienes i d’exposar la nostra rígidament. Molt més quan ens dediquem a feines creatives o amb una projecció cap al públic. I clar, quan el cap ens esclata proclamem que el món és una merda i que les xarxes socials o la tecnologia estan esclavitzant-nos, com el ionqui que després d’estar mitja vida passant-s’ho pirata arriba a la conclusió que la droga és el dimoni. “Tu vals” parla d’eixa veu interior que et diu que et mereixes ser una estrella i dels cors de palmers que l’amplifiquen.

També a molts temes trobem talls de veus i samples de xiquets, de pel·lis… què aporta aquesta tècnica a les cançons?

Des del primer moment teníem moltes notes de veu que ens abellia usar. Moltes d’elles van quedar fora del disc finalment per raons d’espai. Ens seduïa usar aquestos elements també de manera expressiva i, moltes vegades, per a fer un trànsit suau i suggeridor entre cançons. Com qui es deixa dur pels passatges inconnexos d’un somni. A més, les notes de veu emfatitzen aquesta sensació de xarxa social que recorre el disc, com si arribés informació fragmentada de molts llocs diferents. Entre els àudios que finalment van entrar al disc hi ha un discurs de Carl Sagan, un speech del protagonista de la pel·lícula de Sidney Lumet Network (1976), un contestador automàtic real d’una dona que tracta de parlar amb la màquina, notes de veu del meu fill, notes de veu de bromes privades de la banda, soundtracks de ciutat, rialles enllaunades, aplaudiments…

Com sobreviu Gener en un panorama musical on, per moments, sembla que sols tenen cabuda els gèneres urbans fusionats i derivats del hip-hop, trap, reggaeton, cúmbia…

Sí, sembla que als darrers anys les músiques urbanes, per més discursos provocadors que alberguen, s’han convertit en el nou mainstream. Les possibilitats del sampleig han obert finestres immenses de creativitat. És normal que proliferen els estils d’una manera o altra vinculats a l’electrònica. Òbviament no és el nostre camp, però tampoc no ens tanquem les portes a experimentar en el futur amb sons més sintetitzats. Tractem de fer la música que ens agrada sense quedar-nos en la zona de confort. Tractem de no repetir fórmules i no ens neguem a prendre referències d’estils molt allunyats de nosaltres. Pel moment sembla que la nostra proposta ha cobert un espai prou inexistent en l’escena valenciana i crec que en això s’ha basat la nostra supervivència.

Compagines Gener amb la tasca de guionista (i altres coses). Què tal l’experiència al capdavant del guió de “València Califòrnia”?

Va ser un plaer treballar amb l’equip de Tresdeu per a València Califòrnia i estic pagadíssim amb el resultat. Crec que el fet d’estar compost principalment per gent molt jove, ha afavorit molt el format. Gent que no ha viscut l’etapa prèvia de la televisió valenciana i que no té, per tant, els vicis d’unes dinàmiques de treball ja obsoletes. Amb totes les complicacions que implica produir i malgrat totes les vegades que sents que podries haver fet les coses millor, em sembla que l’acabat és impecable.

Gener

Fotograma de València Calfòrnia

 

Quan Pau Berga (director del programa) em va passar el primer tall del primer programa editat va ser molt emocionant. Vaig pensar en els primers anys de la meua adolescència. Quant hagués agraït poder tindre un programa així a la graella, en aquells moments en què tots havíem d’anar a morir a l’Sputnik de la TV3! Tot i que els darrers anys m’he centrat més en la música, l’escriptura de guions em resulta apassionant. De fet, crec que les meues composicions estan molt condicionades per aquesta faceta, doncs sempre tracte de posar-me límits, línies argumentals, arcs de llarga durada. Segurament és la raó per la qual els discos de Gener tenen un caràcter temàtic o conceptual.

També vau participar a “L’Estudi”, sonen les vostres cançons a la tele, la ràdio… Quanta falta feia la televisió pública a la música valenciana?

Gener

Foto de Sergio Heads

Era de necessitat que la nova televisió se’n fera càrrec. La música ja feia massa anys que era una assignatura pendent. No només en l’antiga Canal 9, eh? Sembla que els darrers quinze anys ha hagut un retrocés bestial en la presència de música en directe i de formats especialitzats a les televisions estatals. Mentre, proliferaven les ja famoses “rodes” en programes sense audiència. Cabria preguntar-se, a més de les televisions, quin paper han tingut les polítiques dels successius directius d’SGAE en tot açò. En el cas de València estava, a més, el tall polític de la situació. En fi, un merder pudent i descomunal.

Ens alegra que el nou espai de comunicació valencià estiga donant espai als músics. Si bé pensem que de vegades la quota de la música en valencià ha estat excessiva i poc rigorosa. No ens val que es diga que ja hi ha suficients mitjans en castellà i anglès, perquè jo no he vist a Las Víctimas Civiles o a Johnny B. Zero en cap televisió. Sé que possiblement ens cauran hòsties per dir açò, però ho pensem honestament. S’ha passat en gran mida de la invisibilització a la ubiqüitat sense criteri.

Segons el nostre parer, el que cal són programes especialitzats com València Califòrnia, com Territori Sonor o com L’Estudi, i que eixos programes s’esforcen en donar veu a la pluralitat de corrents, estils, llengües i moviments que s’hi donen per tot el territori amb criteris periodístics i de qualitat. Però, a més, cal que aquesta informació es done junt a informació d’actualitat d’interés global. Jo vull saber de Júlia, de Johnny B. Zero, d’Els Jóvens… i també de l’últim d’Arctic Monkeys, Anna Calvi o Melody’s Echo Chamber. I no veig perquè hauria d’anar buscant eixa informació en espais diferents.

El pròxim 19 de gener presenteu el disc a la Moon. Teniu sorpreses reservades per al directe? Pots llançar-nos un hamet perquè pique la gent i vaja al concert?

Ens queden cosetes que anar mostrant d’ací al 19 de gener, però com sempre callarem. Ens agrada anunciar les coses quan passen i així ho anirem fent a les nostres xarxes. El que sí que podem dir és que ens morim de ganes per tocar en directe. Fa ja cinc mesos que no ho fem, ni tan sols per assajar. Volem que la presentació siga una data memorable per a tots els que anem i també una gran festa.

I ja per últim, estem arribant al final d’un 2018 on el debut d’Els Jóvens han sigut regats amb elogis per crítica i públic, un poc com va passar amb vosaltres el 2016 amb Oh Germanes! Quins consells els doneu des de l’experiència al panorama musical valencià?

L’únic consell possible, que és més bé un desig: que continuen fent cançons tan boniques i evocadores com les del seu primer disc.

*Foto de portada de Sergio Heads





, , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.