3 propostes d’autèntic pop en valencià

El gènere musical per excel·lència està més viu que mai en terres valencianes. Ací vos deixem el que ens han paregut els últims treballs d’Òscar Briz i els duets Aina Palmer i Júlia. Ja podeu posar-vos-els a Spotify i contribuir a que deixen de ser < 1000!

Casa – Júlia

Hi ha en Alcoi, i en els alcoians és clar, una idiosincràsia de fer les coses diferents, d’eixir-se’n de les sendes habituals de la resta del món. Serien moltes les raons que explicarien que hi haja llocs amb dinàmiques pròpies. Tot comença segurament amb les roques, que determinen el paisatge, el paisatge explica que apareguen alguns recursos naturals i d’altres escassegen, cal inventar-se-les doncs per tindre’ls, el caràcter emprenedor i comercial naix en eixe moment.

Dels recursos passem a la indústria, arriben els amos, els obrers, l’anarquisme, i un poble que va a torns de fàbrica sempre té un foradet per a les arts, l’òpera o l’opereta. Per tant poble de músics. Ja no parlo dels músics morts que en pau descansen i que tots tenim en ment, parlo dels vius, d’un microcosmos musical que no fa un indie com els altres, ni l’electrònica com els altres ni els cantautors són com la resta. Fins i tot el grup alcoià que més s’apropa a la patxanga festiva imperant ho fa des de l’angle del ska clàssic i el bolero cubà, els Tito Pontet. Com un cantonalisme anarquista musical en ple segle XXI, com un Alcoyano nedant contra corrent. Les Júlia representen perfectament eixe caràcter cantonal. Este mes de gener han publicat Casa (Hidden Track Records, 2021), el seu últim disc. La seua música des de sempre ha estat difícil de definir i qualificar, entre el pop minimalista i eixa electrònica quasi atemporal que s’ha anat afinant i complexificant amb el pas dels discos i els anys. També amb eixa sensació volàtil que el seu treball traspassa les arts tradicionals i les jerarquies de la indústria musical. Encara el caràcter àcrata. Multitud de capes instrumentals i sonores es troben a Casa, amb unes bases de percussió estranyes, peculiars, alcoianes. Fins i tot han treballat sintetitzant el so de pedres, per a gran festada dels geòlegs que per fi tenim un disc del gremi. La seua és una casa que no té parets ni teulat com elles mateixes diuen; “Ma casa tu, ta casa jo“, com una declaració d’amor d’ET. En cada cançó trobem una estrofa o uns versets que fan cavil·lar i com manen els cànons de qualsevol bona cançó, obren la porta a qualsevol interpretació diversa.

Amor & Psicodèlia en temps de virus – Òscar Briz

Nova entrega del rocker globetrotter de l’Alcúdia Òscar Briz, un disc marca de la casa fabricat durant la pandèmia i que la menciona explícitament, Amor & psicodèlia en temps de virus. Les coses clares i el xocolate espès. En una època on açò del rock sembla que va de capa caiguda Briz s’obstina a alçar velles banderes, no tot han de ser duets de melangiosos amb autotune gravant discos a l’andana de casa. Òscar Briz ha passat per daltabaixos emocionals que en part es vegeren el seu darrer EP “No caure és que m’agafes de les mans“, on hi havia clarament un crit de socors.

No tot són flors i violes a la terra de les flors i Òscar Briz no s’amaga d’exposar els seus cims i abismes en cançons. Amb un peu entre el País Valencià i Austràlia -terra on hi passà una part de la seua vida i on s’enamorà i després l’abisme- en este nou àlbum recorrem també eixa muntanya russa emocional, de la mà de la psicodèlia, que és l’estil musical perfecte per als sentiments sinusoïdals.

Fallanca – Aina Palmer

La borrianenca Aina Palmer ha publicat fallanca, un nou EP un any després de treure a la llum el seu primer disc Psicopompa. Ara s’associa amb el ex-Orxata Palau i de l’aplec ix un treball i unes cançons que poden recordar puntualment eixa follia orxatera, sense passar-se’n, perquè a Fallanca destaca sobretot l’univers poètic i filosòfic de Palmer.

Les ungles. El mateix Vicent Andrés Estellés s’alegraria en saber que algú que ha fet una tesi doctoral sobre la seua obra poètica, Aina Monferrer Palmer, tingue alhora un grup de post-punk electrònic que canta a “les ungles” versos com “l’amor és el tercer coet del bou embolat, […], l’amor és una oferta de l’Aldi”. Versos oberts a totes les interpretacions possibles en este país complex que és el nostre. Tot i que el poeta de Burjassot, enamorat vital com era, no sé com portaria eixa visió un tant cínica i utilitarista de l’amor quan Palmer ens recorda que qui ens tallarà les ungles. Que l’amor potser és la manera per la qual l’evolució de l’espècie humana ens fa trobar algú per a quan envellim i estem enganxats de manera perenne de l’esquena. Recordo a la meua iaia tallant-li les ungles a mon iaio al pati de casa i de retruc també les meues. Unes tisoretes menudetes de punta doblegada. Ara és ma mare qui li les talla als dos. L’amor deu ser açò, anar i vindre. “Les ungles” és, per tot el que hi diu i per com ho diu, de les millors cançons i lletres que s’han parit darrerament. Front a temes universals cantar-los amb una visió local. Sempre a favor d’açò.

Després de la bomba que és “les ungles” la resta de disc pot semblar que baixa de to. El que passa és que la resta de disc necessita una escolta més reposada i calma, allà on “les ungles” ataca directament les neurones. Trobem tot el autotune que els Orxata no van arribar a temps a posar en el es cançons, què hauria estat d’Orxata en temps del trap? Després d’un any 2020 complicat per a tots – i la que te rondaré morena – a Aina Palmer no li ha eixit un cant d’optimisme sinó un de pur realisme. La pàtina mig hihihi hahaha del trap no amaga el nihilisme i la cruesa dels versos d’Aina Palmer. Tota una poetessa.