Educar sense redistribuir és com curar amb llepolies

Quantes vegades no hem sentit enmig d’una conversa informal la frase “això s’arregla invertint en educació”? En quantes ocasions no hem llegit o escoltat gent –personatges il·lustres i reputats- argumentar que la clau per resoldre tota una sèrie de problemes socials relacionats amb la desigualtat demana millorar el model i la qualitat de l’ensenyament? El mantra de l’educació com a principal via de transformació social s’ha estès condicionant al seu pas tota una sèrie de propostes i alternatives polítiques progressistes al model neoliberal.

Seguint els plantejaments de César Rendueles al seu últim llibre anomenat Contra la igualdad de oportunidades, podem afirmar taxativament que ens estem equivocant en la manera d’enfocar políticament el problema de l’ensenyament. L’educació no és la solució a tots els problemes socials –ni de lluny- ni tampoc hem de reinventar necessàriament la manera com s’ensenyen els continguts –tal com argumenta la pedagogia moderna-. Una dificultat del plantejament sobre el rol de l’educació és precisament pensar-la com una espècie d’institució miraculosa capaç de resoldre tots els problemes dels estudiants a l’hora d’accedir en “igualtat de condicions” al mercat laboral, com si els factors de classe, gènere o ètnia que dificulten el procés de formació es pogueren resoldre dins la mateixa institució independentment de les polítiques socials i econòmiques que reprodueixen la desigualtat.

Aquesta visió esbiaixada del sistema educatiu és simptomàtica d’una falta d’imaginació política severa per part d’una esquerra que, desbordada per la complexitat social –i infectada d’alguns patriotismes ideològics que no s’hi posen en qüestió-, ha preferit atrinxerar-se en posicions còmodes i conegudes abans que aventurar-se a repensar el terreny de joc. Malgrat això, com en els escacs, els errors estratègics són causats pel bon joc del contrincant: l’estratègia de la dreta ha consistit a elaborar minuciosament tota una sèrie de tensions i enfrontaments respecte al model educatiu per tal que hi destinem una gran part dels nostres esforços polítics a un àmbit que substancialment no hi juga un paper tan important en la lluita contra la desigualtat social –l’educació-. Espais com l’organització sindical, la fiscalitat redistributiva, les polítiques d’habitatge, l’impuls del cooperativisme i les ajudes socials tenen un pes molt més decisiu en la lluita per la igualtat, a pesar de la seua falta de protagonisme en les campanyes polítiques dels partits progressistes.

És més, sovint hi ha un parany amb aquesta concepció de l’educació com a mecanisme fonamental de l’igualitarisme, i és que contribueix a transmetre una visió elitista de la societat basada en la meritocràcia i la fal·làcia de l’esforç personal com a dispositiu de legitimitat. Quan s’implementa una reforma o projecte educatiu amb l’esperança de facilitar les mateixes oportunitats als estudiants de diferents classes socials, el resultat quasi sempre és el mateix: els estudiants amb famílies acomodades i ben estructurades trauen els millors resultats, mentre els fills de les classes treballadores continuen amb greus problemes no sols pel que fa a la comprensió del contingut, sinó també pel que respecta a les capacitats cognitives, l’accés als recursos pedagògics, la conciliació educativa, l’assimilació de les innovacions curriculars –el maleït anglés, per exemple-, etc. Davant aquesta polarització, sovint s’acusa el mateix alumne de les deficiències de la seua formació posant per exemple el seu mal comportament, la falta d’atenció, l’esforç insuficient, les poques capacitats, les amistats que el distrauen, la drogaddicció… Com si tots aquests factors no depengueren principalment de la socioeconomia familiar.

No cal ser massa intuïtiu per a saber que en una família amb pocs recursos on els pares treballen durant tot el dia difícilment podran ajudar el fill amb els deures, ni tampoc proporcionar els recursos que faciliten l’estabilitat emocional del menor, fet que sol traduir-se en problemes de comportament. En conseqüència, aquest alumne obtindrà pitjors resultats acadèmics que un altre situat en una família acomodada la qual pot permetre’s dedicar-li temps, pagar-li les classes de reforç, proporcionar-li una alimentació i estabilitat emocional preeminent, facilitar-li l’accés a recursos pedagògics de tota mena, a la cultura, etc. El que volem dir amb açò és que la concepció de l’educació com a mecanisme principal de l’igualitarisme contribueix a ocultar que l’escola és fonamentalment un mecanisme de transmissió de la posició de classe de pares a fills, com acabem de veure exposant l’enorme facilitat dels estudiants acomodats per tenir èxit en els estudis, i no una ferramenta que puga qüestionar la dominació de classes. Aquest mecanisme de transmissió s’assenta sobre la meritocràcia, és a dir, sobre la idea absurda que els bons resultats acadèmics són, únicament, fruit de l’esforç personal de l’alumne, i que per tant l’última càrrega de responsabilitat sobre l’èxit o el fracàs de l’alumne recau sobre ell mateix, desestimant en tot moment l’ambient socioeconòmic d’origen. L’escola promou als fills de les classes altes i desnona els de les classes baixes; contribueix a edificar una societat elitista que necessita aquesta fragmentació social per sobreviure.

Rendueles resumeix de manera simple, però contundent aquestes idees sobre el paper real que hauria de tenir l’educació en les propostes polítiques transformadores. Al desé capítol, anomenat La ideologia educativa i la derrota de la igualtat, diu: “Hauríem de deixar de pensar en l’educació com un motor privilegiat de l’equitat i plantejar-nos el contrari, que sense igualtat social, sense un ethos igualitarista generalitzat, qualsevol projecte de democratització i millora pedagògica universalista és impossible”.

Aleshores, quin paper hauria de jugar l’ensenyament dins una proposta transformadora diferent del plantejament tradicional de “proporcionar als pobres les ferramentes per competir amb els rics en el camp de batalla del darwinisme social”? Rendueles respon que “si l’educació és important per a un projecte igualitarista és perquè l’educació pública universal exerceix un paper irreemplaçable com a instrument de socialització democràtica”.

L’educació universal no és el punt de partida de la igualtat, sinó un derivat d’aquesta –és a dir, l’educació sols pot pretendre ser universal i democràtica si parteix d’una igualtat pel que fa a les condicions dels estudiants-. El seu valor resideix en ser l’únic àmbit de socialització on estudiants de diferents classes socials, ètnies, gèneres i religions hi poden conviure baix un espai de normes compartides per igual.

Tanmateix, sabem de sobra que aquesta socialització en la diversitat –l’element més important de l’ensenyament obligatori, segons Rendueles- no s’hi dóna de manera universal. Literalment, hi ha estudiants de classes mitjanes i altes que no han compartit aula amb estudiants de classe treballadora o amb immigrants en tota l’etapa d’ensenyança obligatòria. D’açò s’encarreguen fonamentalment els sistemes educatius privats i concertats –però també alguns públics-, els quals serveixen per a segregar entre classes, impedir la socialització dels rics amb els pobres i mantenir els privilegis heretats de família. Al País Valencià, per exemple, el percentatge d’immigrants a l’escola pública és del 13,7% per un 4,7% a la concertada -per davall de la mitjana de l’Estat Espanyol-. L’alumnat d’aquests centres és educat en una sèrie de valors elitistes i meritocràtics –diferenciant-los de la “plebs” treballadora que va al públic- per tal que mantinguen l’estatus familiar de classe o arriben a formar part de la nova aristocràcia mundial.

Per finalitzar, i recapitulant amb el que dèiem al principi, podríem aventurar-nos amb la següent conclusió: Les elits sempre han utilitzat l’ensenyança privada i concertada com una font de legitimació i reproducció dels privilegis –sense ser aquesta la seua causa!-, precisament perquè han sigut conscients des d’un principi que la raó de la seua posició social desborda per complet la capacitat d’influència de les institucions educatives. L’estratègia més adient per als moviments progressistes consistiria a plantejar les reformes educatives com un element complementari d’un projecte més gran de redistribució de la riquesa –i mai proposar-les en solitari-, enarborant com a mesura principal l’abolició dels models educatius concertats, els quals són vitals en la transmissió i perpetuació de la desigualtat social, tal com s’hi redactava un poc més amunt.