Entrevista a la filòsofa Marina Garcés

L’educació té a veure amb el fet de conviure. I aquest aprenentatge no es redueix a la instrucció, a saber fer coses i saber-les fer molt bé“, diu la filòsofa Marina Garcés, el darrer llibre de la qual es titula Escola d’Aprenents (Galàxia Gutemberg, 2020). Garcés, que també és professora universitària, comença el seu assaig, precisament, preguntant-se què serà dels seus alumnes de Filosofia, després de la pandèmia: tindrà sentit educar quan tot torni a la “normalitat”? Com volem ser educats?

La sensació més inquietant del nostre temps és que no aprenem” escriu en un moment del llibre. Per què no aprenem?

No només a causa de la pandèmia, sinó de moltes altres crisis que ja són part estructural del nostre present, tenim la sensació, com a societat i com a humanitat, que no hem après res del que realment és important. Sabem moltes coses, tenim molts coneixements, ciències, tecnologies, i disposició, però potser allò que faria que alguna cosa important de la vida canviés, no ha canviat gens, com si no haguéssim après de crisis i conflictes anteriors. Sempre estem tornant a començar des del punt més baix.

Amb la pandèmia, aquesta sensació es fa més evident encara. En el moment àlgid del confinament, semblava que, de cop, ens miràvem la vida pròpia amb cert estranyament i n’apreníem alguna cosa, però de cop i volta, se’ns oblida el que hem après.

La pandèmia va crear, primer, aquesta sensació d’interrupció sobtada de la vida, que, d’entrada, crea una reacció d’emergència, de por, de rapidesa, però també una claredat de visió de què estava feta aquesta vida que s’ha interromput. I estava feta de moltes violències, de moltes desigualtats, de moltes distàncies, que ja hi eren, tot i que ara les vivim d’una manera més crua; i també de tot un règim de productivitat, d’explotació i d’abús sobre la vida i sobre el planeta. Aquesta visió va crear certa il·lusió que tot canviaria i sortiríem renovats, amb uns horitzons i una capacitat de decisió més clars sobre com no tornar a aquella normalitat que ens havia portat fins aquí. Penso que una de les coses més dures de la pandèmia és que, a mesura que ha anat passant aquest any tan llarg, hem anat veient que aquest moment revelador no només no portava enlloc, sinó que la pandèmia ha seguit fent funcionar totes aquelles dinàmiques i mecanismes que senzillament fan que el món segueixi sent com era.

Fa la sensació, a més, que se’ns instrueix per seguir les normes, per no plantejar mai cap crítica al sistema i, en canvi, no se’ns educa en un sentit profund per combatre totes aquestes violències. En què es diferencia la instrucció de l’educació?

Hi ha una dimensió de l’aprenentatge que és bàsica i necessària per desenvolupar mecanismes fonamentals de la vida. Ens instruïm els uns als altres en moltes d’aquestes coses, i aprenem a menjar, a funcionar, a anar per la ciutat. Podem aprendre oficis i, fins i tot, professions i coneixements sofisticats, i això no vol dir que siguem persones educades. Penso que l’educació va més enllà, en el sentit que inclou una altra dimensió que té a veure amb el fet de conviure. La idea que educar-se o educar és aprendre junts a viure i aprendre a viure junts. I aquest aprenentatge no es redueix a la instrucció, a saber fer coses i saber-les fer molt bé, sinó que és aquest aprenentatge en el qual no en sabem mai prou, que és com un ham, és a dir, aprendre d’aprendre amb els altres i, des d’aquí, ser capaços de transformar les nostres condicions de vida.

Vostè, que també és professora a la universitat, creu que els mestres, els educadors, tenen la impressió que els obliguen a instruir més que a educar?

En tots els àmbits de l’educació, i sobretot a mesura que anem pujant de nivell dins del sistema educatiu, es va perdent aquesta relació amb la convivència, amb el fet d’aprendre a viure junts, i es va reduint tota l’educació a la instrucció sofisticada de determinats coneixements, pràctiques i procediments. El més greu és que, no només es redueix a una instrucció concreta, sinó que a més aquesta instrucció ens obliga a aprendre a procedir d’una determinada manera. És aquesta famosa discussió sobre si els continguts són importants o no. Hi ha tota una tendència pedagògica, i del mateix capitalisme cognitiu, que prioritza els procediments per sobre dels continguts, perquè, ens diuen, moure’s en aquest món de canvi constant és adaptar-se a determinades maneres de funcionar i resoldre problemes, sempre nous, amb solucions també canviants. Aquest és l’objectiu d’avui, que té des del becari fins al yuppie. En totes les escales socials el que es premia és saber-se moure. Amb què et mous i amb qui et mous i què hi passa quan et mous no té importància. Això és el que s’aprèn avui, i això s’aprèn fent recerca, i en determinades professions, en el mercat laboral, a tot arreu… I qui no ho aprèn, fracassa, emmalalteix, és un obstacle per als altres, no és prou àgil, no és prou adaptatiu, no és prou mòbil.

Així, cal que ens atrevim a no voler saber-ho tot, a no voler resoldre-ho tot. Per què ens hem d’avergonyir de ser ignorants, si és justament en aquest procés que aprenem, no?

La cara propositiva d’aquesta anàlisi contrasolucionista que proposo al llibre és precisament això: no es tracta de resoldre o conjurar els problemes amb solucions millors, sinó que, molt abans, el que tenim al davant és un desafiament, que és el d’atrevir-nos a saber i, també, a no saber. Aquesta por no es conjura amb experts, sinó amb la capacitat de viure en el no saber, i de fer-ne una condició per a l’exigència, per al coneixement. No significa recrear-se en la ignorància, no és dir “Som ignorants, i què?”. Que no sapiguem resoldre o pensar què passarà amb el nostre futur immediat no ens pot fer més esclaus, sinó al revés, ens hem de reapropiar del no saber. Podem no saber-ho tot junts, i podem moure’ns en aquest no saber, i buscar maneres d’estarr-s’hi perquè no ens esclavitzi o perquè no sigui quelcom que ens acabi dominant a través de la por.

Pot el mestre o l’educador esquerdar aquesta burocratització?

En part, el llibre és la forma de buscar una altra manera d’educar: no de defensar un passat, perquè això no té cap sentit en el món educatiu, sinó de dir, realment, què ens fa necessaris, o no, als mestres, als educadors, als professors, en aquesta escola d’aprenents que és la vida, i en la qual tots en som, d’aprenents. Jo crec que la presència d’un mestre és una invitació a saber i a no saber i a compartir en funció dels marges i límits de cada temps i la possibilitat d’investigar i experimentar i renovar junts la relació amb el coneixement. Això és el que fa el mestre.

Al final del llibre, defensa una aliança d’aprenents que, plegats, s’atreveixin a viure.

Sí, porto la idea de l’escola d’aprenents cap a la imatge d’una aliança: quina aliança seria possible entre els aprenents? Entenent que els aprenents no són els que tenen en un determinat moment la posició de l’estudiant o de l’alumne, sinó que ho som tots alhora, de forma diversa, perquè no és el mateix aprenent un mestre que un alumne, un adult que una persona menor d’edat, una persona que té uns coneixements ja adquirits que el que els està adquirint. Aquesta diversitat de posicions no anul·la el fet que, ensenyant, també estem aprenent els uns dels altres i els uns amb els altres i, convivint, estem aprenent els uns dels altres i els uns amb els altres. Això, que és un fet, es pot senzillament organitzar, gestionar i dirigir o es pot convertir en la condició d’una aliança. I aquí ja entrem en un terreny més polític, més ètic: com en fem, d’aquesta aliança, una condició per fer iguals els desiguals? I fer iguals els desiguals vol dir que no cal que estiguem tots en la mateixa franja d’edat per aprendre els uns amb els altres, o que tinguem la mateixa condició social o que estiguem en el mateix moment de la vida, sinó que, precisament perquè estem en posicions diverses, l’aprenentatge es converteix en una aliança possible que fa iguals i propers als estranys.

Només aprenent a viure junts podem disputar el futur per apropiar-nos del present?

De fet, si no veiem el futur clar, i només el veiem amenaçant, és perquè no tenim eines, o no ens les donen o no ens les deixen compartir, per llegir el present. I quan convido, al final del llibre, a tornar a aprendre a llegir com ho havíem fet sempre, que ha sigut una pràctica emancipadora bàsica de l’educació i de la pedagogia revolucionària, és perquè crec que l’alfabetització, avui, no és aprendre a llegir les lletres, on tots ja hi arribem, sinó poder llegir junts el nostre present. Aquesta lectura que genera sentit, context, composició, trobada, és la que obre futurs. I no com fan tots aquests imaginaris totalment dislocats, i que s’expressen, per exemple, en aquesta passió que tenim ara per les utopies i les distopies. Les utopies i les distopies s’escriuen o s’imaginen quan no hi ha relació entre el present i el futur. És llavors que s’escriu des d’aquesta desconnexió. Es tracta de reconnectar i reconnectar és llegir, i llegir és precisament donar sentit a allò que sembla que no en té gens, i que és, avui dia, el nostre present.

 

Participa Participa

Dessuadora A Tornallom
Dessuadora d'edició limitada "A Tornallom" posada a la venda per finançar els III Premis Tresdeu a joves creadors/es valencianes. Dissenyat per Bram S...
Preu 24 €
Bossa “Jo per tu, tu per mi”
Bossa estil tote bag d'edició limitada "Jo per tu, tu per mi" posada a la venda per finançar els III Premis Tresdeu a joves creadors/es valencianes. D...
Preu 4.80 €
Fanzín Foguera
Foguera és una proposta en paper que aborda en les seues 68 pàgines reflexions entorn a quatre temàtiques: Internet, cultura, precarietat i noves ideo...
Preu 7 €