Les dones i la seua veu: Telèmac, dark web i #metoo

Mugit de vaca, brams d’ase, lladruc de gosses, tons aguts i nasals, xisclets, gemecs…i la llista podria continuar ad infinitum. Tota aquesta tirallonga d’adjectius són els exabruptes i maneres de representar la violència contra el cos de la dona a través de la seua veu. La veu segons la definició que en fa el DIEC és: el so que es produeix a la laringe en vibrar les cordes vocals quan l’aire expel·lit pels pulmons s’obre pas a través d’elles, posades prèviament en contacte. Però si estirem del fil la veu de les dones respon a un dels principals i controvertits conflictes que ha determinat la naturalesa i les finalitats del discurs, masculí i femení.

El primer exemple que conservem d’un home que fa callar una dona el trobem a l’Odissea. Ens hem de remuntar a l’època clàssica, probablement al segle IX aC, per veure com un jove Telèmac, fill d’Ulisses i Penèlope fa callar a sa mare quan aquesta baixa de les seues estances privades a la gran sala i es troba un bard, una mena de trobador, que cantava les penúries que els herois grecs tenien per tornar a casa era el cas d’Ulisses. La fidel i pacient Penèlope li va suggerir al trobador que cantara un cant més alegre i en aquell moment el fill Telèmac li diu: “Mare, torna, com sigui a la cambra i ocupa’t allí de la teva feina, el teler i el fus (…) i això de parlar serà cosa dels homes, de tots, i més de mi; car és meu el poder de la casa”.

Aquesta és una de les primeres mostres escrites de la literatura occidental que exemplifica com les veus de les dones són castigades en l’esfera pública i que la historiadora clàssica Mary Beard recull a «La veu i el poder de les dones» (Arcàdia, 2017). La historiadora al llarg d’aquest text intenta ilustrar des d’una perspectiva temporal àmplia la relació culturalment incòmoda entre la veu de les dones i l’esfera pública dels discursos. Beard no fa només un mer diagnòstic de misògina sinó que intenta anar més enllà afirmant que la capacitat de parlar en públic i l’oratòria no eren simplement coses que les dones de l’antiguitat no feien sinó que eren habilitats i pràctiques exclusives que definien la masculinitat com a gènere.

Si continuem parant atenció a les mostres que la literatura ens ha deixat els exemples es multipliquen. Sense abandonar l’època clàssica i com testimonia Beard al seu assaig, trobem una comèdia on Aristòfanes exhibeix l’exclusió que patien les dones del discurs públic, del govern de l’Estat, perquè eren incapaces d’adaptar el seu discurs al llenguatge elevat de la política masculina. I si atenem a les «Metamorfosis d’Ovidi», una de les obres més influents en l’art occidental, veiem com repetidament durant el procés de transformació que pateixen deïtats i altres éssers mitològics, les dones són castigades en el silenciament de la seua veu. Sinó, fixem-nos en la pobra nimfa Io transformada en una vaca per Júpiter privant-la així de la parla i ara només podrà mugir; o el cas de la nimfa Eco, castigada de manera que la seua veu mai més serà seua, sinó que esdevé un instrument per repetir les paraules dels altres. Així Eco mai no podrà iniciar cap conversa ni produir cap discurs propi i no podrà seduir al bo de Narcís que s’ha enamorat del seu propi reflex a l’aigua.

Tanmateix, aquestes mostres de silenciament i exclusió de la veu de les dones del discurs públic de les quals encara som hereves poden confrontar-se a les maneres subversives i de resistència que han exercit les dones al llarg de la història. Si Ovidi feia callar a les nimfes a través de les transformacions era perquè sabia com de persuasives eren les dones a l’hora de comunicar i era conscient que no se les podia silenciar fàcilment per molts intents de reprevitatitzar-los la veu. Exemples al voltant de l’eficàcia d’oratòria de les dones hi ha moltíssims i això que a les dones ens han emmudit o se’ns ha linxat repetidament quan se’ns ha permès algun espai de l’esfera pública (per parlar només d’assumptes sectorials; recordem Telèmac: parlar serà cosa dels homes, de tots,). Perquè com recull Mary Beard ja des del món clàssic a les dones només se’ls permet parlar com a víctimes i com a màrtirs i explica el cas de la virtuosa Lucrècia, violada per un príncep de la monarquia romana i que només va parlar públicament per denunciar el seu violador i anunciar el seu propi suïcidi. O el cas de la princesa Filomena que per tal de no poder denunciar el seu violador aquest li talla la llengua. Ara bé, Filomena va perdre la llengua, però segons narren les Metamorfosis ovidianes aquesta encara va aconseguir denunciar la seua violació teixint la història en un tapís. I no seria també un camí subversiu el de la nimfa Eco? A aquesta se la castiga a la repetició estèril i gràcies a la seua disfunció lingüística pot sabotejar el seu enamorament però també el seu esclavatge amorós. Eco mai no podrà correspondre Narcís, mai no podrà completar el cercle de l’amor romàntic, mai no podrà dir “jo també”. Aquesta reflexió que apunta Íngrid Guardiola al seu assaig Fils, fa palesa la idea subversiva i dona veu a les dones trencant aquella associació imposada que ens fa pensar que les habilitats discursives han estat exclusives de la masculinitat.

I saltant a l’actualitat, no es podria llegir el moviment metoo, tota una multiplicació de veus emmudides al llarg de la història, com una manera subversiva per denunciar l’opressió i l’assetjament repetit i constant a les dones no només en l’àmbit laboral sinó també en l’àmbit privat (per pares, germans, fills i marits)?

El metoo vist com un exèrcit d’ecos repetint jo també a les controvertides xarxes en què podem denunciar, però on també podem rebre els linxaments més vils i la violència més extrema. La resposta a l’agressió repetida i silenciada va explotar inicialment a Twitter, però compte amb els espais públics virtuals perquè cada vegada més els discursos atrinxerats en la diferència impedeixen la conversació significativa. Els trols o els senyoros de Twitter protegits per la pantalla exerceixen una violència per tal de silenciar sobretot a les dones linxant-les i creant un efecte mordassa del discurs públic en línia. És per això que moltes dones amb una certa exposició pública, des d’escriptores fins a alcaldesses, han marxat de Twitter, unes ecos modernes que han optat pel dret a la intimitat, el dret a què les deixen tranquil·les. Qui sap si totes aquestes veus femenines estan en la de dark web? Seria la dark web un refugi, un mena de pseudònim modern per poder evitar l’exposició i el judici extern?

Siga com siga, sort de l’explosió del metoo i de tots els efectes que ha tingut en la representació narrativa dels abusos, silencis i linxaments. Ara, són les víctimes les que expliquen en primera persona les seues experiències desplaçant una narrativa patriarcal desgastada que com a molt mostrava un ull morat o contràriament mostrava en tota mena de detalls una violència extrema com és el cas de les pel·lícules que responen al gènere “rape and revenge” (violades i venjatives) que representen la violació i la venjança com un acte de grandiloqüència on el paper de la dona és només ser la víctima sense reparar en la complexitat que s’amaga darrere d’un abús o d’una violació. Ara les dones prenen la paraula aportant la profunditat discursiva que es mereixen aquestes situacions endèmiques d’abús. Per fi les dones poden empatitzar i entendre el que els expliquen els productes culturals sorgits del metoo i qui sap si alguns homes poden sentir una certa vergonya pel col·laboracionisme implícit en alguns casos.

I per últim una recomanació final. Aneu a veure a les sales de cinema Promising young woman d’Emerald Fenell (showrunner de la segona temporada de l’encertada sèrie Killing Eve) on arran de la violació de la seua amiga, la protagonista interpretada per Carey Mulligan buscarà la revenja cap a aquells que han participat o callat davant de la violació. En la pel·lícula ja no es mostra un càstig social del món cap al violador o antiheroi ara tots participen en determinada mesura en la violació des de l’amic que grava el vídeo fins la decana de la universitat que no va fer res en el seu moment per denunciar-ho. Molts l’han titllada de feminisme comercial, ni cas.

 

Participa Participa

Dessuadora A Tornallom
Dessuadora d'edició limitada "A Tornallom" posada a la venda per finançar els III Premis Tresdeu a joves creadors/es valencianes. Dissenyat per Bram S...
Preu 24 €
Bossa “Jo per tu, tu per mi”
Bossa estil tote bag d'edició limitada "Jo per tu, tu per mi" posada a la venda per finançar els III Premis Tresdeu a joves creadors/es valencianes. D...
Preu 4.80 €
Fanzín Foguera
Foguera és una proposta en paper que aborda en les seues 68 pàgines reflexions entorn a quatre temàtiques: Internet, cultura, precarietat i noves ideo...
Preu 7 €