5 lliçons per combatre el feixisme

L’any 2017 es va publicar un llibre de gran importància conjuntural, en un moment polític d’auge de l’extrema dreta d’arreu del món sumat a la descoordinació del moviment antifeixista, el qual s’hi veia desbordat davant l’esfereïdora escena internacional. El llibre era Antifa. El manual antifascista. Escrit pel nord americà Mark Bray, el text presentava una història internacional del moviment antifeixista des dels seus inicis fins als nostres dies, així com també una llista d’estratègies comunes, consells de militants, bibliografia i lliçons històriques de l’antifeixisme. Són aquestes últimes –les lliçons històriques- de les que anem a parlar en el següent article, donat que en les mateixes hi podem trobar una conjunció entre història, tàctica política i teorització sobre què és i com ens enfrontem al feixisme. Els que farem serà comentar-les, en la majoria dels casos, a partir dels paradigmes que ofereix l’escena política actual per tal d’anar més enllà dels exemples històrics del llibre.

La primera de les cinc lliçons històriques que presenta el llibre diu: “Les insurreccions feixistes no han triomfat mai. Sempre han accedit al poder per mitjans legals”. Aquesta podria ser una de les més controvertides, donat que en Espanya tenim l’exemple d’una insurrecció militar que va acabar amb la imposició d’una dictadura que compartia molts trets amb el feixisme italià. No obstant, allò que vol dir Bray amb aquesta afirmació aparentment tant arriscada és que els mètodes liberals per enfrontar el feixisme s’han mostrat històricament poc eficaços. Ni el debat racional, ni la policia, ni tampoc les institucions polítiques parlamentàries són, en la majoria dels casos, capaces d’aturar la potència del feixisme. Açò, no obstant, no resta importància a la via legal; tan sols la desmitifica com l’única via legítima i possible.

De fet, moltes vegades les institucions polítiques han servit per catapultar al feixisme, quan aquestes han estat dominades per elits econòmiques que necessitaven d’un moviment reaccionari que dinamitara l’imminent revolució social, en una maniobra de defensa de la propietat privada capitalista amenaçada pels processos democratitzadors del moviment obrer. En aquest sentit, dictadors com Hitler, Franco o Mussolini van ser la resposta del capital contra el poder dels treballadors organitzats. Per això, i per moltes altres raons, l’antifeixisme deu ser, també, anticapitalista.
Òbviament, el feixisme és un fenomen complex i no s’hi pot resumir únicament en una estratègia del capitalisme per salvaguardar-se. No obstant, aquest fet no pot deixar-se mai de costat i en alguns contextos és l’element explicatiu principal. Per això, a pesar de les insuficiències transformadores de les institucions polítiques, tenir certa presència i control sobre les mateixes és indispensable per fer front al feixisme.

Posar en dubte la via legal o institucional per fer front al feixisme no implica una aposta incondicional pel treball de carrer i la violència organitzada. L’antifeixisme és una lluita polifacètica, i la violència tan sols és una de les diverses ferramentes útils per fer front al feixisme, el qual deu ser analitzat de manera contextual. De fet, l’exaltació irracional de la violència és una lacra per al moviment antifeixista, sobretot perquè atrau un tipus de militància híper masculinitzada més preocupada per rebentar-li el cap a un nazi que en analitzar i valorar les diverses estratègies per acabar definitivament amb el problema. Com diu un militant antifeixista anglès al final del llibre, en l’apartat dels consells: “A l’hora de decidir les tàctiques més eficaces s’ha d’estar més obert a la idea del “antifeixisme d’espectre complet”, sense fer de la violència un fetitxe (…). Allò més important és guanyar”.

La segona lliçó històrica per a l’antifeixisme diu: “Uns més que altres, molts dirigents i teòrics antifeixistes del període d’entreguerres assumiren que el feixisme no era més que una variant de les posicions contrarevolucionàries tradicionals. No s’ho van prendre amb la suficient seriositat fins que fou massa tard”. Allò que clama aquesta lliçó és el fet de que l’antifeixisme necessita ser actualitzar regularment per no caure en essencialismes, anàlisis antiquats i deficiències interpretatives del fenomen del feixisme. És important entendre la plasticitat d’un fenomen –el feixista- que s’adapta a contextos, discursos i estratègies diferents a les que havia seguit en temps passats.

Els objectius del feixisme sempre són les minories socials, tals com el col·lectiu LGTBI, la immigració –on s’hi estigmatitza, sobretot, a la de procedència africana-, les dones, els àrabs, els jueus, i, en definitiva, la classe treballadora –tal i com s’ha vist amb la retòrica del discurs contra els “okupes” i, també, amb la criminalització d’aquells que reben ajudes socials-. La majoria d’organitzacions d’extrema dreta comparteixen alguns d’aquests objectius, si no tots, i la seua manera de construir el teixit organitzatiu tant al carrer com a les institucions varia depenent del context.

VOX, per exemple, ha optat per centrar la seua estratègia a les institucions i a les xarxes socials, més enllà de fer treball de carrer, construint un discurs que utilitza part de la ideologia tradicionalista aliada amb teories de la conspiració i la utilització del terme “violència” com a vector que uneix la croada contra les dones –amb el discurs de “totes les violències son iguals”- així com la falsa relació entre violència i immigració, i, també, com a excusa per provocar altercats i victimitzar-se en un intent de presentar a l’antifeixisme com un moviment polític violent, tal i com va succeir a Vallekas els dies previs a les eleccions autonòmiques de la Comunitat de Madrid.

És per això que els antifeixistes no hem de caure en una retòrica desfasada i essencialista a l’hora d’analitzar i atacar el feixisme. De fet, la pròpia paraula “feixista” pot ser útil en alguns contextos però totalment contraproduent en altres, donat que és una simplificació estigmatitzada d’un fenomen polític híper complex, molt arrelada a la terminologia del segle XX. Tal i com diu Bray: “En certa manera, l’evolució de l’extrema dreta va a implicar que s’haurà d’abandonar el marc del “feixisme” per complet, conforme ens allunyem més i més del segle XX”.
Tampoc s’hi tracta d’anar-hi al darrere per atacar i ridiculitzar cada acte, discurs o concentració convocada per les organitzacions de l’extrema dreta. Tots ens vam riure de l’Abascal de 2015 que feia discursos pujat damunt el banc d’un parc sense que ningú l’escoltés, dient estupideses contra els immigrants. Avui Abascal es riuria de nosaltres sabent que li vam fer part de la publicitat de manera gratuïta. Si el feixisme marca l’agenda política i mediàtica i nosaltres anem al darrere comentant les seues barbaritats, el que estem fent realment és donar-li publicitat. Per això, una de les majors estratègies antifeixistes és marcar agenda política pròpia, ser propositius políticament, dialogar amb la societat i ignorar les ofenses i banalitats dels provocadors que tan sols busquen la polèmica per publicitar-se.

Deixant de banda la tercera, per considerar-la menys rellevant, la quarta lliçó històrica per a l’antifeixisme ens diu que: “El feixisme li furta a l’esquerra la ideologia, l’estratègia, la imatge i la cultura”. Frase controvertida aquesta, però no per això menys rellevant. Coneguda és la història del moviment skin, on els boneheads –els skins xenòfobs anglesos que prengueren popularitat durant el tatcherisme- eren una còpia de l’estètica dels skins antiracistes originals.

Però no fa falta anar tan lluny per veure com l’extrema dreta s’apropia dels elements propis del moviment obrer. Grups feixistes com Casa Pound, Hogar Social Madrid, Alba Daurada i Acció Nacional Britànica implementen estratègies originals de l’esquerra com el repartiment de menjar entre gent necessitada, la creació de bosses de treball, l’okupació de cases per evitar desnonaments, l’organització en base al teixit veïnal, l’acció directa al carrer o l’estètica militant agressiva. Tot açò, clar, amb una connotació racista i excloent fonamentada en la distinció entre un “ells” i un “nosaltres” –generalment, homes blancs, heterosexuals, natius i creients-, aquests últims com a beneficiaris del treball militant de l’organització.

Aquesta retòrica populista, també provinent dels partits del moviment obrer, substitueix l’enemic però guarda la forma: on abans l’enemic era l’aristòcrata o el gran capitalista explotador, l’extrema dreta hi posa al treballador immigrant o transsexual. S’utilitza la retòrica que anteriorment apel·lava als interessos del poble contra els causants de la seua misèria, en aquest cas, per a protegir als mateixos explotadors i culpar al poble de la situació generalitzada de malestar.

També s’ha de tenir en compte l’ús que fa l’extrema dreta d’alguns dels pensadors típics del progressisme, en un intent d’apropiació de les tesis i estratègies que han funcionat històricament per a l’esquerra. Un exemple clar d’açò seria Gramsci. Alguns teòrics de l’extrema dreta plantegen la situació d’Occident a partir d’una suposada “hegemonia cultural” –en termes gramscians- del progressisme, considerant-se com a perdedors d’una batalla cultural. Per la seua part, es parla de “decadència” o “degeneració” d’una suposada cultura europea ara contaminada per tota una sèrie de valors contraris al conservadorisme de l’extrema dreta –Déu, pàtria, història oficial, família tradicional, identitat de la classe obrera, etc-.

Recorde algunes converses amb un conegut afí als marcs neofeixistes que em repetia la cançoneta de: “Ara el món està fet per a vosaltres, per a que tingueu raó”. Aquesta intent de l’extrema dreta que intenta presentar-se com un moviment de resistència entre les runes de la cultura europea els otorga un marc de legitimitat victimista, el qual resulta extremadament còmode a l’hora de criticar la “degeneració” de la cultura contemporània sense qüestionar-se ells mateixa els seus propis valors ni arribar a plantejar cap proposta concreta més enllà de l’odi. Es converteixen en una espècie d’outsiders antisistema exiliats per la “cancel·lació postmoderna”, els protagonistes d’una pel·lícula de superherois en la qual ells són els salvadors d’Occident front l’avanç inexorable de la “cultura progre”.
Aquest és el caldo de cultiu dels discursos de l’odi: una actitud victimista per part d’aquells que sempre han ostentat els privilegis i ara tenen por a perdre’ls, i que, en aquest intent desesperat per salvar una fràgil identitat construïda sobre la superioritat respecte als menys afavorits – les dones, immigrants, el col·lectiu LGTBI-, ataquen i vomiten bilis sobre tota novetat susceptible de qüestionar la dominació patriarcal i econòmica de l’home blanc, heterosexual i acomodat. La imatge representa als que sempre han dominat el món plorant perquè han de cedir privilegis als que no han tingut mai res.

I en aquesta crítica cap als enemics de la “cultura progre” entren tant els partits de l’extrema dreta –VOX- com la vella esquerra estalinista carregada d’elements sectaris i totalitaris – el Frente Obrero, per exemple- que ara està agafant força i alimentant la reacció contra les minories oprimides, com s’hi pot veure amb la batuda que realitzen en xarxes i al carrer contra els transsexuals i el feminisme en general. Que molts membres de l’extrema dreta recolzaren i aplaudiren les accions d’aquests grupuscles estalinistes ens deuria fer pensar sobre la seua més que evident afinitat ideològica.

Finalment, l’última de les lliçons històriques ens diu que: No fan falta tants feixistes per tal que hi haja feixisme. A allò que refereix Mark Bray és que abans que els moviments feixistes aconseguiren un ampli recolzament popular, tan sols eren un grup de fanàtics sense cap implantació en la societat civil. Com dèiem abans, en 2015 Abascal era un desconegut que pujava a bancs a parlar sense que ningú l’escoltés. Situacions com la crisi dels refugiats o l’intent d’independència de Catalunya són situacions idònies per a que un grup de fanàtics que dispensen odi cap a tota alteritat aconseguiren canalitzar la crispació i arribaren a ser un ampli partit de masses.

És per això que Pablo Iglesias s’equivocava en 2018 quan VOX va traure el seu primer gran resultat a les eleccions andaluses, i el dirigent de Podemos exclamava un “Alerta Antifeixista”, com si de moment hagueren aparegut centenars de milers de feixistes en Andalusia. Iglesias errava en el sentit de considerar que un ciutadà que compra els marcs polítics de l’extrema dreta en un moment concret es converteix automàticament en un feixista. A més, tenint en compte que si algú compra un discurs d’odi és perquè l’esquerra no ha aconseguit oferir un discurs alternatiu i plausible al mateix. Atacar al votant al crit de “feixista” per haver-li comprat el marc a l’extrema dreta és un símbol d’impotència política i, a més, genera una fractura definitiva entre el partit d’esquerra i el futurible votant que se sent insultat i estigmatitzat.

Això no vol dir que tots els marcs polítics siguen legítims. De fet, el marc polític de VOX em pareix forçament il·legítim per estar basat en les fake news, la discriminació de les minories, el racisme i l’exaltació de la dictadura franquista. No obstant, la responsabilitat de crear un discurs alternatiu a l’odi és responsabilitat nostra, i eixa tasca deu estar excenta de moralismes paralitzants.

Per tant, allò que deu quedar en el genoma antifeixista és la precaució de saber que un minúscul grupuscle feixista es pot convertit del dia al matí en una àmplia organització de masses si no s’actua abans. Per tant, hem d’estar preparats per arrancar de soca-arrel qualsevol indici. Com diu Bray al final del capítol:
“Quants moviments genocides han tallat d’arrel els antifeixistes al llarg dels últims 70 anys de lluita, abans que la seua violència poguera fer metàstasi amb la resta de la societat? Mai ho sabrem. I això és una quelcom vertaderament bo”.

 

Participa Participa

Dessuadora A Tornallom
Dessuadora d'edició limitada "A Tornallom" posada a la venda per finançar els III Premis Tresdeu a joves creadors/es valencianes. Dissenyat per Bram S...
Preu 24 €
Bossa “Jo per tu, tu per mi”
Bossa estil tote bag d'edició limitada "Jo per tu, tu per mi" posada a la venda per finançar els III Premis Tresdeu a joves creadors/es valencianes. D...
Preu 4.80 €
Fanzín Foguera
Foguera és una proposta en paper que aborda en les seues 68 pàgines reflexions entorn a quatre temàtiques: Internet, cultura, precarietat i noves ideo...
Preu 7 €