Ser «charca»: la nova etiqueta pejorativa en l’era digital

En l’era de la identitat com a producte, el consum acrític de la cultura de masses i la recerca obsessiva d’allò autèntic són dues cares de la mateixa moneda. Un viatge filosòfic amb Simmel, Adorno i Bourdieu, pel laberint del nostre consum cultural.

Ser «charca»: la nova etiqueta pejorativa en l’era digital

A dies d’ara, l’obsessió per no semblar-nos als altres obté un nom a l’argot digital: ser «charca». És l’insult definitiu en una època obsessionada amb la identitat i la diferenciació. Serveix per ridiculitzar tota actitud cultural que sembla previsible, massificada o acrítica. Però quan diem que alguna cosa és «charca», no només la descrivim. Estem traçant una línia: «jo no soc això». I aquesta línia ens conduirà directament a un altre parany.

La charca sempre és la coentor compresa en l’altre: aquell que es menja una smashburger amb crema Lotus, que fa una cua quilomètrica pel “Dia del Taco Gratis” o que agafa una pinya per festejar al Mercadona. És a dir, aquell que consumeix dinàmiques culturals eufòriques i seguidistes sense preguntar-se el ‘per què’. Aquesta necessitat de categorització no és casual. És la manifestació d’un fervor més ampli pel llenguatge virtual per classificar i etiquetar persones i grups socials (paraules com chad, incel, alfa o sigma ho evidencien).

Automàticament, aquest ‘jo’ que rebutja la charca cerca refugi en el seu contrari: el nínxol, allò alternatiu, el gust singular que encara no ha estat cooptat pel mainstream. Fugir de la charca es converteix, així, en un imperatiu moral i identitari. Però, què passa quan aquesta fugida és, en realitat, una entrada a un altre laberint?

Cultura, estancament i tragèdia: Simmel

El filòsof Georg Simmel entenia la cultura no com una col·lecció d’objectes, sinó com un procés viu: “el camí de l’ànima cap a si mateixa”. Creem formes (estils, objectes, idees) i, en retornar-les a la nostra experiència, ens transformem. El problema arriba quan aquest circuit es trenca. Quan la quantitat de productes, tendències i identitats és tan gegant que ja no ens dóna temps a experimentar-les, només les consumim.

La charca, aleshores, és el símptoma visible d’aquest trencament. No és manca de productes culturals, és excés. Les pràctiques es repeteixen, però ja no cultiven res en l’ànima; es buiden de sentit, es fetitxitzen. Aquest trencament entre forma i experiència no és abstracte. Es materialitza en objectes quotidians que ens són familiars. Un exemple paradigmàtic és les recents transformacions de la paella convertida en producte de mercat. Aquest procés de «charquificació» pren una pràctica cultural amb sentit compartit (temps, territori, saber) i la converteix en un producte estèril de consum massiu. Sota l’etiqueta d’«innovació», s’imposa una lògica de colonialisme simbòlic: el símbol es buida, el seu «camí de tornada» a l’experiència es trenca. Només en queda l’esquelet, útil com a signe de pertinença o visibilitat. Són formes mortes que han perdut el seu camí de tornada a nosaltres. En definitiva, aigua estancada en un bassal.

Adorno i el parany de la ‘pseudoindividualitat’

Però, i si aquesta fugida de la charca fora només una altra forma d’estancament? I si el rebuig de la charca no fora emancipador, sinó una versió més sofisticada d’aquest mateix mecanisme estandarditzador? És ací on ve el segon acte de la tragèdia. Perquè fugir de la charca ens porta directament als braços oberts d’un altre parany: el del nínxol autèntic.

Theodor W. Adorno ho va veure clar: la indústria cultural no només produeix homogeneïtat. També produeix diferència. O, millor dit, produeix la sensació de diferència. Administra la singularitat. Crea microsegments de mercat —estètiques alternatives, gustos hiperespecífics, identitats refinades— que ens fan sentir únics mentre ens classifiquen amb precisió mil·limètrica. És el que ell anomenava la «pseudoindividualitat»: sentir-se especial per haver escollit una opció que el sistema ja havia dissenyat prèviament per a tu. En paraules d’Orxata: «Per més que hi haja milions de mitjans / En el fons venen el mateix: oci-control / Alienació amagada, comoditat comprada / La vida de ma iaia fou més interessant?»

També és la paradoxa que canta Amaia en “C’est la vie”: «Y como todas, soy la más rara». Tothom vol ser diferent, exactament igual que tothom. La singularitat es massifica. La raresa es converteix en la nova norma o, com afirma l’empresa TikTok sense cap mena de pudor: «les subcultures són els nous grups demogràfics», convertint així la diferència cultural en un perfil de consum calculat, recognoscible i comercialitzable.

El gust com a arma social: Bourdieu

Aquest joc no és innocent. El sociòleg Pierre Bourdieu ens va ensenyar que el gust és, abans que res, una eina de distinció social. Dir “això és charca” rarament és una observació estètica; és, sobretot, una manera de situar-se simbòlicament per sobre d’un altre. El problema ja no és consumir el que consumeix tothom, sinó consumir allò que confirma que no ets com tothom. El gust deixa de ser una experiència i esdevé una credencial.

La crítica cultural, en aquest marc, corre un risc enorme: convertir-se en un exercici de superioritat estètica i moral en lloc d’una pràctica d’alliberament. Ens preocupem més per demostrar que no som com la «charca» que per explorar què significa, realment, experimentar la cultura.

I ara què? La difícil sortida del cercle viciós

Ens trobem, doncs, en una circularitat asfixiant:
– D’una banda, la charca: repetició sense reflexió crítica.
– De l’altra, el nínxol: reflexió convertida en marca distintiva.

Totes dues naixen de la mateixa angoixa cultural: la por a no ser ningú en un món que ven identitats a canvi de consum. Potser per això la charca genera tanta ràbia. No tant pel que fa l’altre, sinó perquè el seu gaudi posa en evidència una insatisfacció pròpia. El malestar no és extern; és estructural.

Tal volta la solució, doncs, no rau en idealitzar el nínxol ni en demonitzar la cultura de masses. Consisteix, més aviat, en assumir la tensió entre els dos pols sense convertir-la en la nostra identitat. Es tracta de reconèixer que necessitem d’espais compartits (fins i tot els més banals) per parlar-nos, i de marges diferenciats per pensar-nos. I que cap dels dos espais, per si sol, ens alliberarà.

La charca, al capdavall, no ens diu què és bona cultura i què no. No serveix per a repartir carnets de gust. El seu veritable efecte és obligar-nos a desconfiar del terreny de joc que converteix el gust en perfil i la identitat en producte. Perquè, com deia Prozak Soup, en «un món fet a mida teua i ni així t’has pogut satisfer», el primer pas no és triar el millor algoritme, sinó començar a sospitar de per què hem de triar constantment. I, potser, intentar recuperar formes d’experiència que no siguen immediatament etiquetables, compartibles o monetitzables. Experiències que no ens facen més especials, però sí un poc més subjectes.