Et coneixia només d’oïda; ara els meus ulls et veuen, per Carmen Álvarez
Al llarg del laboratori del Festival de Cinema d’Alacant celebrat al maig de 2026, s’han realitzat algunes ponències sobre el present i futur del cinema de ficció, amb eixos temàtics tan actuals com la IA i la sostenibilitat.
La primera intervenció, a càrrec de l’expert en IA Alejandro Díaz, va promoure un debat amb la resta de cineastes i oients que semblava suscitar una mateixa inquietud. Si bé s’entén que la intel·ligència artificial està transformant qualsevol sector i, en aquest cas, les eines de producció audiovisual, de quina manera està transformant també la nostra manera de mirar, interpretar i relacionar-nos amb les imatges?
La xerrada va derivar ràpidament cap a una qüestió gairebé epistemològica: la dificultat de distingir entre el real i l’artificial. Mentre Díaz alternava peces audiovisuals generades íntegrament mitjançant intel·ligència artificial —algunes pròpies, altres pertanyents a campanyes comercials o experiments visuals—, interpel·lava al públic: “Cada vegada és més difícil percebre la diferència entre el real i el creat amb IA. Ho veieu? Ho esteu veient?”.
“Però no us preocupeu, eh, perquè els processos d’intel·ligència artificial deixen una marca d’aigua fàcilment traçable, així que es pot detectar el que està creat amb IA”, assenyalava Díaz en un intent de reparar la incomoditat ja instaurada entre els assistents.
Si ens endinsem en l’univers de la ficció cinematogràfica, podem estar d’acord que ha existit un pacte implícit entre espectador i cineasta, i aquest és el d’acceptar una construcció de la realitat com a experiència emocionalment veritable.
I és que el cinema mai ha estat real en sentit estricte; fins i tot allò filmat en el món físic a nivell amateur passa inevitablement per dispositius de representació, escenificació i muntatge. No obstant això, la irrupció de la intel·ligència artificial introdueix nous codis i una alteritat distinta: produir imatges pertot arreu deslligades de tota experiència material prèvia, imatges sense cos ni ànima, sense esdeveniment.
El ponent assenyalava com grans corporacions fan servir intel·ligència artificial per a generar campanyes completes; un clar i polèmic exemple és el cas de l’espot nadalenc de la popular marca Coca-Cola.
Encara que la IA sol presentar-se com una eina innovadora i destinada a agilitzar processos creatius o ampliar l’horitzó de possibilitats per a l’expressió artística —sota una lògica on sembla que ja no existeixen límits per a la producció d’imatges—, la seua incorporació massiva dins de la indústria audiovisual respon també a un interés econòmic concret que es tradueix en uns codis lingüístics molt específics: reducció de costos, abaratiment de processos, optimització…
Pel que fa a això, l’acceleració constant d’aquestes dinàmiques creatives podria respondre més a una visió empresarial determinada que a una necessitat artística com a tal.
I sí, inevitablement, la conversa es va desplaçar cap a la qüestió del treball artístic i la progressiva substitució de l’artesanal per sistemes automatitzats. Semblava entrar en joc allò de l’ofici que és més difícil de definir; estan en perill els temps lents de creació, l’error i, en conseqüència, el seu aprenentatge, la col·laboració i totes aquelles formes col·lectives que històricament han sostingut la producció cultural?
És la IA un assistent personal —tal com s’ha venut— que ajuda en els nostres processos de creació o una eina castradora que, a llarg termini, podria privar de capacitat cognitiva a qui la fa servir en excés?
Un dels oients agitava la tensió afirmant que el futur serà muntar-te la teua pròpia pel·lícula des del sofà de la teua casa. La frase condensava la paradoxa central d’aquestes tecnologies. La promesa d’autonomia absoluta implica també el risc d’una creativitat cada vegada més aïllada, individualitzada i desarrelada de qualsevol experiència compartida?
Rodolfo Coloma, ponent centrat en la sostenibilitat dins del sector audiovisual, va intervenir per a esmentar que alguns models d’intel·ligència artificial desenvolupats a la Xina consumeixen menys energia que els seus equivalents estatunidencs. Una diferència tecnològica que no pot separar-se de l’actual context geopolític i econòmic en el qual ens trobem, i que situaria la intel·ligència artificial com a dispositiu estratègic de cada territori.
La fi de la ponència va deixar una sensació d’ambivalència a la sala. La intel·ligència artificial apareix simultàniament com a eina d’expansió creativa (sí, podria ser) i com a mecanisme d’homogeneïtzació (sí, també); com a promesa d’accés però com a nova forma d’exclusió; com a possibilitat tècnica (✓) i com a símptoma d’una transformació molt més profunda en la nostra relació amb les imatges, el treball i l’experiència amb l’art contemporani (?).
Per a quan siga el moment —si és que així succeeix— en què deixe d’importar-nos que una imatge, una pel·lícula o una experiència haja estat creada íntegrament per intel·ligència artificial, serà per decisió pròpia o coincident amb una transformació irreversible de la nostra mirada? En aquest sentit, l’upgrade constant en les màquines que consumim va en paral·lel a la mutació de la nostra pròpia manera de percebre, interpretar i relacionar-nos amb el món?
