Low Kost: «Cantar en valencià és cantar com parlem»

Huit músics d’entre 18 i 21 anys, la majoria de la Safor, que s’han tret de la màniga un disc de dotze cançons sense segell ni estructura darrere. Parlem amb ells del nom, de la llengua, de la gentrificació i del xurrero que els va fiar abans que ningú.

Low Kost són Marc Bixquert (cant i saxo), Jorge Boigues (veu), Antoni Alberola (baix), Àngel Ferrando (guitarra), Adrian Fuster (piano), Alejandro Ribes (bateria), Pere Montilla (trombó) i Jaume Roig (trompeta). Venen de Palma de Gandia, Gandia, Benifairó de la Valldigna, Ador, Daimús i Piles, tret d’Àngel, que és de Xàtiva. Es van anar trobant pels llocs de sempre: el conservatori, el combo, la Seda Jazz, el concurs Emergents, una audició de cant.

Van començar assajant on van poder (el Conservatori del Grau, una cotxera, el musical de Piles) i ara ja tenen local propi, que comparteixen amb Pipe, el bateria de La Raíz. El nom de La Raíz eixirà unes quantes vegades més: és la primera que citen quan els preguntes per les bandes de casa que els han marcat, junt amb Auxili i Sva-Ters. De fora, Extremoduro, Stevie Wonder i Gorillaz.

El resultat és Vent en contra, que va eixir el 8 de maig d’enguany. Dotze temes autoeditats que tenen la base en el rock, el reggae i la música llatina, però que s’escapen cap al jazz, el rap, el metal i fins i tot el dubstep. La portada està feta a partir de la ceràmica tradicional valenciana. El títol, expliquen ells mateixos, va del vent propi que fan servir per a plantar cara a les adversitats. I hi ha quatre col·laboracions, que per a un debut són moltes: Invers, Holistiks, Las Libelu i Josep «Panxo», de La Raíz. Canten en valencià, excepte «Cadenas» i «Malditos». A Spotify ronden els 2.000 oients mensuals, una xifra que miren amb la calma de qui sap que el mèrit és que aguante.

La segona pota del projecte són les xarxes, on han trobat un to propi, de vídeos casolans i gens de postureig, que els està obrint la porta a un públic jove que no els coneixia de res.

Com van ser els inicis del grup?

Doncs els primers assajos eren prou nòmades perquè no teníem un lloc fix per a assajar. Els primers eren al Conservatori del Grau, a la cotxera d’Antoni, al musical de Piles i altres llocs. A dia de hui ja comptem amb un local d’assajos que compartim amb el bateria de La Raíz, Pipe.

Quan vam conformar el grup, Ribes i jo (Marc) coneixíem a Jaume com a amic de sempre; a més, també a Adri, com a conegut del poble i company de combo de Ribes. Este mateix (Adri) ens va proposar a Àngel, que el coneixia d’Emergents, i a Antoni, que el coneixia del Seda Jazz. Més tard vam comptar amb la veu de Jorge, a qui Marc va conéixer en una audició de cant i a més ja era conegut d’Adri. I, per últim, Pere, company de classe de Marc i amic d’Adri i Àngel.

D’on ix el nom? Era ironia sobre la vostra pròpia precarietat o un diagnòstic del país?

El terme «Low Kost» va sorgir un dia que Ribes i Marc estaven pegant-li voltes al nom del projecte que volien tindre, donat que en eixe moment sols Jaume formava part del grup. Marc va caure en Low Cost pensant en qualsevol cartell, ja siga d’una gasolinera, perruqueria, impremta, etc. I a més representava molt bé al grup, o més ben dit als 2 membres (Ribes i Marc), ja que cap dels dos tenien diners per a pagar un equip de gravació, uns micròfons en condicions o, en general, qualsevol cosa per a traure avant el projecte que teníem en mans. Aleshores vam pensar que Low Cost representava molt bé al projecte; sols feia falta canviar-li algo per a paréixer un grup: la K.

Al YouTube parleu de «tornar a les arrels». A quines?

Ens referim a les bases de la música en valencià amb les quals ens hem criat i ens veiem molt influenciats, tractant de modernitzar un estil ja passat i no ignorar-lo, ja que trobem que encara podem traure-li suquet. Sonaven coses diferents a cada casa, però bandes com La Raíz a totes!

Qui és Denny’s Canuto?

Denny’s Canuto naix de l’últim Festivern, el 2024, on a penes comptàvem amb una maqueta mal gravada en vídeo sobre «Cadenas» i sense lletra, i on el grup encara no estava format del tot. I després de contar-li a mig càmping que anàvem a fer un grup, vàrem acabar en la xurreria del Festivern, Denny’s Canuto, qui tampoc es va lliurar de ser sabedor de la notícia de la creació d’un suposat grup. Seguit a açò, el xurrero ens convidava sempre a xurros/menjar o ens guardava alguna motxilla, i li vàrem fer un jurament: si gravàvem un disc, li dedicaríem una cançó per ser la primera persona en confiar en Low Kost.

«Cadenas» i «Malditos» van en castellà. Cantar en valencià el 2026 és una decisió política?

«Cadenas» es va compondre als primers dies del grup i encara no teníem establertes les bases del grup (i en les lletres tampoc), i vam optar per escriure meitat en castellà i meitat en valencià. Per altra banda, «Malditos» és una cançó dedicada per part del bateria a son pare i va escriure la lletra en castellà per comoditat personal (i també va extraure alguns fragments d’un poema del seu pare, del llibre Palabras Acapela).

Cantar en valencià per a nosaltres és cantar com parlem, expressar el que volem expressar amb la llengua que utilitzem per a pensar i viure el dia a dia.

Tot i això, davant les adversitats que ens posen les barreres de la llengua o la incomoditat que pot crear a cert públic, de vegades sembla una decisió política, i ens enorgullim de defensar-lo d’aquesta manera.

Tres temes van marcats com a explícits. Quin és el més incòmode d’explicar als vostres pares?

La veritat que «Obscures Reixes» fa un ús del llenguatge explícit no molt violent, però el «merda pa ta uela» de «El Lliri Blau»…

Al final és un tema que parla sobre la gentrificació i com afecta a la cultura popular i la vida als pobles, i algunes frases i paraules reflecteixen la nostra ràbia contra estos fenòmens. Per molt que es qualifique com a explícit, és com ens expressem més lliurement, sense pèls a la llengua i amb les idees clares.

Quatre col·laboracions en un debut són moltes. Com hi van arribar?

Estem molt agraïts de tindre a aquests «artistassos» en el nostre primer disc, i cadascú té el seu motiu per estar, a més que tots ells són molt professionals i ha sigut un autèntic gust treballar amb ells. Las Libelu és un grup on participa Mamen Bautista, una professora de l’Escola de Música del Grau que a alguns ens ha ensenyat i ens ha obert moltes portes en la música; tenim un deute molt gran amb ella. Després, Holistiks és un grup amb el qual compartim bateria i teclista, gravem tota la música amb el seu guitarrista i molts de nosaltres tenim relació amb els diferents membres del grup per motius diferents. La col·laboració amb Invers prové de l’amistat entre Adri (teclista) i Carles Barchin (bateria d’Invers) que, en buscar veus femenines per a «El Lliri Blau», vam trobar una solució espectacular en aquest grup. I, per últim, Josep «Panxo», amb qui vam comptar per a «No S’ha Acabat» perquè ens pareixia una persona que havia lluitat molt per la memòria històrica i que podia aportar un toc molt únic a la cançó, aprofitant la il·lusió que ens feia a tots incloure la seua veu en una cançó nostra, perquè tots hem estat fortament marcats per La Raíz.

«El Lliri Blau» agafa la llegenda de l’Albufera. Què hi busqueu, en el mite valencià?

La llegenda del Lliri Blau era una història que li contava de menut a Pere son pare.

Ell, aprofitant que hi havia una part melòdica dins el conte, va escriure una lletra per a introduir a l’àlbum una part de la música tradicional i popular valenciana, versionada cap a un estil més proper al nostre; també inspirant-se en la simfonia per a banda del mestre Rodrigo. De la mateixa manera, creava un vincle amb la seua infantesa i li retia homenatge, així com a son pare.

Quant costa traure un disc de dotze temes des de zero?

No ens agrada parlar de xifres, però s’ha de tindre en compte que fer-ho des de zero, sense tindre fons per no fer concerts i sense un espentonet previ, és un repte i un esforç que creem que ha valgut la pena.

Quasi 2.000 oients mensuals a Spotify. Us ho esperàveu?

La veritat que, per haver acabat de començar molt recentment, és una xifra que ens alegra veure, però el que més valorem és que eixa xifra es mantinga després de mesos d’haver tret el disc. Tot i això, desitgem que la nostra música continue arribant a més gent nova.

Qui porta les xarxes? I què li recomanaríeu a una banda que comença i se li fa costera amunt?

El principal membre que s’encarrega de les xarxes, de l’edició dels vídeos i de les conseqüents publicacions és el cantant Marc. Però també hi ha molts membres que participen en idees i, per altra banda, Rosi, ens ajuda amb tota la gestió i el procés creatiu de cartells i portades. Realment no ens inspirem en ningú en concret: simplement som nosaltres, i les coses que pensem que poden ser gracioses les gravem. Però pensem que és una jugada que ens apropa molt més a la gent jove i a gent nova que, sense conéixer-nos, els pot semblar interessant el nostre grup (contingut). Encara no tenim tanta repercussió com per a poder recomanar com fer un ús adequat de les xarxes, ja que nosaltres anem aprenent sobre la marxa també (quins vídeos funcionen més, quin tipus d’edició…), però si alguna cosa tenim clara és que el que ens funciona és mostrar la nostra cara autèntica als espectadors, sent nosaltres mateixos.