Discos

[Crítica] El repte d’Odi

Víctor Vanyó | 3 Desembre 2012

A molts els sorprendrà que aquests joves continuen amb açò de la música. N’hi ha’altres, però, que esperaven amb ganes la seua nova producció musical. Jo he de confessar-vos que mai no he escoltat tan a fons els seus discos anteriors (‘La terra dels orígens’, 2003 i ’Esperança rebel’, 2010) com el que em dispose a comentar.
Ara bé, sí que és cert que els he seguit la pista des que tinc ús de raó, si alguna volta n’he tinguda. Recorde que van vindre a Bocairent a una festa de Vilaweb Ontinyent fa molts anys, que han tocat per Euskal Herria, que han col·laborat amb grups com Obrint Pas i que han tocat en el Rebrot i el Feslloch alguna volta.
Sorprendrà a molts el nou CD, i els seus crítics intransigents no ho valoraran. Però que em diguen quin grup pot dir que està en peu des del 2003 amb tres discos i centenars d’actuacions a tot arreu. Sempre se’ls ha criticat, o almenys és que jo he escoltat, que són una còpia barata d’Obrint Pas. Per a ser una copia barata, com diuen alguns, continuen al peu del canó i pareix que tinguen corda per a un bon temps amb un pas avant amb aques nou disc.
El disc destaca, a primera vista, pel disseny realitzat per Josep (teclista del grup). Sempre ha tingut un estil fresc que entra bé pels ulls. Amb la portada ja t’adones de la declaració d’intencions que tenen les cançons. Com diu l’autor: ‘no hi ha millor manera que fer veure qui són la gent que ens ha fet forts i ens ha deixat d’herència unes arrels ben fortes on limitar eixa part que ens destrueix’. En segon lloc, destaca per les grans col·laboracions que tenen: Mireia de Rapsodes, Seguí de la Gossa, Jordi de Revolta 21, Skalari de The Kluba i més. Comenten que l’experiència amb tots ells ha estat genial i molt enriquidora. A més, des del moment que realitzaven els diferents tracks sabien qui era l’ideal per a cada col·laboració. I això demostra la seguretat del projecte que estaven iniciant amb aquest nou disc. 
El treball compta amb un total de 12 temes. D’entrada, he de dir que es nota que s’ha treballat de valent, i la producció de tots els temes està molt ben acabada. Les lletres continuen denunciant les injustícies que ens rodegen, recordant la nostra història i animant-nos a seguir lluitant contra qui ens oprimeix.
Com tot en aquesta vida, hi ha coses que m’agraden i d’altres que considere que es poden millorar. Comencem pel que m’ha agradat. Remarcaria, entre damunt de tot, tres seccions del grup: la secció de les guitarres, els arranjaments dels vents i les veus. En primer lloc, les guitarres tenen un paper fonamental, sobretot en aquelles que no estant sols per fer el típic acompanyament del ska. Quan destaquen, el grup té una tonalitat nova i única al mercat del seu estil. Destacaria la seva presència important a ‘Com Cine vérité’ (amb un inici i un solo excel·lents); la que dóna nom al disc ‘El badar de les consciències’; i sobretot la demolidora ‘Creix amb dignitat’, amb Jordi de Revolta 21 (per a mi la millor del disc).
En segon lloc, si abans he dit que les guitarres tenen importància, els vents també: són l’acompanyament perfecte. Hi són en tot moment i no resulten molestos. No sols això, sinó que hi ha melodies apegaloses que si les sumes a les veus entren molt bé. Com per exemple ‘La Lluna’, ‘Euskal Herria’, ‘Camina’ o ‘Nosaltres, els valencians’. I és que en les veus, amb Joan Antoni i els col·laboradors, hi ha moments molts bons (la veu de Seguí a la segona part de ‘La història de les tristeses’ és un dels moments top del disc ). La veu de Joan Antoni és una veu madura que en tot moment està al peu del canó, sense decaure en intensitat.
Passem ara al que milloraria, o millor dit, passem al repte que els vull fer. A Odi se’ls ha tirat en cara que són un grup com Obrint Pas. Un fet que s’utilitza per a fer mal, però que ix d’una realitat que no podem defugir. En primer lloc perquè l’estil és el mateix ska-rock combatiu (o com vulgueu dir-ne). Mamen de la mateixa mamella musical-social que els Obrint Pas (els grups referents per a aquests xics d’Albaida també ho son per als de l’Horta) i, a més, tenen la dolçaina i ritmes de bateria que ens els recorden. Error? Al meu parer no. Si t’agrada l’ska-rock combatiu i tens entre els teus amics un xic que toca la dolçaina, i molt bé, per què no posar-la al grup? Ara, una altra cosa és que trobem que dins els musics que canten en valencià l’opció ska-rock i dolçaina estiga prou a l’ordre del dia.
Al meu parer crec que han de tinre present algunes coses a partir d’aquest disc. Ells mateixos diuen que és un disc de canvi en la seua història, que reflecteix la situació actual del grup i que inicia un camí per explorar amb noves metes. Per això em prenc el luxe de dir el que ara expressaré. Entre les coses que haurien de plantejar-se, una és que, amb cançons més ‘guitarreres’, juntament amb la veu i els metalls, tenen una marca especial, i que potser els arribe a fer únics en el panorama actual. I l’altra, que mentre continuen tenint dolçaina els compararan amb Obrint Pas o la Gossa Sorda. És una opció prescindir de la dolçaina, un tret característic d’Odi? No sóc jo qui per a dir-ho. Si ho feren crec que hauria de ser per convenciment i sense crear cap cisma en el grup. No ho haurien de fer per evitar crítiques, al cap i a la fi fan el que volen perquè els agrada i s’ho passen be. Si ho feren hauria de ser perquè cregueren que el grup podria millorar (i molt). Aquest nou camí els aportaria, entre altres coses, obrir-se lloc dins el nou estil i ser un referent. Podrien passar de ser un grup dins d’un estil que està plagat de grups, a ser-ne un que té una marca i un distintiu que pocs altres trobaran dins del circuit musical català. El seu estil estaria més en l’ona del rock-hardcore combatiu tipus Boikot o Revolta 21 (que pel que m’han dit, són grups referents per a ells). Més enllà de ser una crítica, el que els estic llançant és un repte sense cap mena de mala intenció.
Odi ha realitzat un treball notable que crec que funcionarà en concerts. Espere que els vaja bé el seu nou projecte. Odi té un repte totalment nou, un repte que els porta a camins on han de prendre decisions. Crec que ells mateixos són conscients que aquest disc pot significar un abans i un després per al grup. Seguir com fins ara, dins d’un estil on els referents sempre se’ls compararan i tindran cada dia més grups com ells, o seguir amb la linia més rock que han marcat en aquest treball.
El temps dirà, un temps que els ha fet tindre tres discos i seguir amb ganes de fer música compromesa amb la nostra història, amb la nostra societat, amb la nostra cultura, amb la nostra comarca. Sort companys.
 
El Badar de les Consciències 
Odi
Rediscus/distri321, 2012
Víctor Vanyó col·labora a la secció “El món necessita música” de Vilaweb Ontinyent. Autor del bloc “La plana de Vic”.  Twitter: @victortwenty




, , , , , , ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.