Xavi Sarrià: underground i lletraferit

El ben cert és que Xavi Sarrià ja va demostrar agilitat i perspectiva subterrània al recull de relats Històries del paradís (Bromera, 2009), sobrevolant un món globalitzat d’interconnexions a propulsió i posant en escena biografies al límit, suburbis i supervivències marginals víctimes d’una teranyina geogràfica i genealògica d’abast incommensurable. Hi ha, però, en aquesta nova obra, l’al·licient de les coordenades més immediates, la nostra realitat circumdant, la València d’Orriols, Benimaclet…, barris propers que es despleguen al girar la cantonada i acaben traçant, potser sense ser-ne conscients, el nostre inevitable decurs vital.

I, a la fi, Totes les cançons parlen de tu (Sembra Llibres, 2014) ressuscita en la nostra membrana les sensacions jovenívoles, la innocència primigènia i la didàctica experiència d’anar obrint-se pas en la vida. Diguem-ho sense pèls a la llengua: la prosa de Sarrià és la nostra prosa. La prosa que vesteix texans desenfadats on llueix potser algun pegat subversiu: un estel, una bandera, una consigna. I és també aquella prosa que camina cada segon del dia, valenta i decidida, pels carrers més tempestuosos on habiten les ràbies, les frustracions, els odis, les violències i les hemorràgies de les generacions no tan perdudes.

Amb tota una vida voltant per les esferes de la música, qui millor que Xavi Sarrià per a lliurar-nos una novel·la que avança entre sorollosos locals d’assaig, barres d’antres apegalosos i tota l’èpica de les cicatrius i els coàguls de sang repartits a tort i a dret entre clans rivals d’estètica i llenguatge confrontats. El llibre esdevé, així, una autèntica passarel·la per on desfila el bo i millor de les tribus urbanes de la dècada dels noranta, una mena de tribut a formes de vida i a valors tatuats en vena que els temps líquids en què ens abatem han fet esborradissos o, encara pitjor, han convertit en carnassa d’absurds objectius comercials. I ací rau l’emoció de tot plegat: revises València de totes les faiçons en què s’ha viscut. I et trobes la València de cap de cendrer, la València rapada, la València amb cresta, la València descurada, la València de quadradets blancs i negres, la València de gorra i planxa de fusta… I, tot això, amb un teló de fons que Sarrià ha cuidat al detall: una banda sonora assortida i immortal, amb temes incombustibles, i unes referències cinematogràfiques no menys interessants que ens donen, de retop, grans pistes al voltant de les trames que es belluguen dins les pàgines de la novel·la.

No és cap despropòsit apuntar que Xavi Sarrià va camí de convertir-se en quelcom més que el vocalista i el guitarrista d’una de les bandes més eternes del país. Com Muguruza a Euskal Herria o Labordeta a l’Aragó, figures erigides en institucions mercès al vast llegat lliurat i a la dedicació sincera per la seua idiosincràsia, el treball versàtil i polifacètic de Xavi Sarrià esdevé d’una rellevància cabdal per a la conscienciació cultural i nacional de nombroses capes del jovent valencià, que s’hi acosten, cada cop amb més fermesa i amb menys complexos, i fins i tot es queden. Es queden amb nosaltres. Com les cançons.