Crítica

Tuactes i rebomboris, MOX

Daniel Monfort | 11 juny 2015

El tres de juny va eixir en format digital el nou disc dels puçolencs MOX, Tuactes i rebomboris, enregistrat després de l’èxit en el premi Sons de la Mediterrània 2014 organitzat pel grup Enderrock. La presentació física la faran en un concert al seu poble al seu poble el proper 13 de juny. L’efecte sorpresa i els elogis deixem-los per al precedent disc, Palifonies, que va ser com obrir la finestra per airejar l’habitació. Un disc que, per cert, des d’aleshores ha envellit bé i a més ha convençut d’Almenara en amunt i Mediterrani enllà. El que en aquell moment vaig escriure de Palifonies pràcticament ho podria copiar ací lletra a lletra. Però és clar, passada la sorpresa  inicial, què ens queda? Doncs un pas endavant, una producció més ben acabada sense oblidar la recepta que ens enamorà fa dos anys.

Hi ha un aspecte en MOX, tant el el grafisme, com amb les lletres i amb la posada en escena, que és d’agrair en estos temps  que corren de sofisticació estètica, i és la senzillesa. No vegeu ací una lectura negativa del terme “senzill”, d’amateurisme o allò de tants grups de “molta il·lusió i poca traça”.  La senzillesa dels MOX és la de qui fa el que vol, perquè vol, com vol, per fer-te goig tot sabent que no es faran rics, la senzillesa és que el concert de presentació el patrocine la carnisseria dels pares del cantant, la senzillesa és haver ajuntat en un mateix grup l’amic que canta albaes, el fan de Los Planetas i al melenut. El grup de rock que tots els pobles vam tindre en aquells anys noranta d’Extremoduro, Pulp i Nirvana i que en el cas de Puçol ha acabat esclatant quinze anys més tard amb un univers a part. Uns tios normals construint un univers musicalment a part, furtant-li amb savoir faire satèl·lits i estrelles al folklore i al rock’n’roll.

Quan arribes a un univers recent construït – no sé si us ha passat mai – costa orientar-se. En alguns instants de Tuactes i rebomboris no sabem en quin univers ens trobem, els ponts van en totes direccions. Com un pis comprat nou de trinca no tot està acabat nítid i per exemple a Vicent – veu principal – alguna nota se li fa tant llarga com vint anys de govern popular, però quasi tinc ganes de dir, i què? La seua veu greu imperfecta és el just contrapunt als cantaors que l’acompanyen. Si eixim de la metàfora de l’univers, la fusió en este disc ha anat al meu entendre més enllà que a Palifonies, en el sentit que ací dolçaines, veus rock i veus cant d’estil, guitarres elèctriques i texts es mesclen completament, i la mescla és MOX. Busqueu-me quin rocker hauria cantat amb la naturalitat eixa que només té el cant d’estil coses com “Ja ho deia Juanito el d’Anna, jo no eixiré en la foscor“? Personalment sóc dels que si em posen estrofes d’eixe calibre me desfaig a elogis, de fet tant parlar de lletres indie-pop costumistes i en el fons ho portàvem escoltat a les rondalles des de sempre. Pep Gimeno “Botifarra” apareix en dos temes, un d’ells el bonus track. A “Si el poguera partir”, que a la base és un cant de batre, Pep canta i recanta, ho fa com un xorro d’aigua de la font i sense artefactes, com Morente amb Lagartija Nick. Als dos minuts i trenta segons el oient està convençut que és un simple cant de batre de l’amic Pep enmig del disc. Als dos minuts i trenta-vuit segons, pam!, guitarres i bateria enlaire, com un asteroide rock caigut als jardinets de la plaça de Puçol. “Barat a un gest” és una malaguenya-rock que resumix a la perfecció el vitalisme que pot arribar a tindre esta música, la gran gràcia que fa que un rock’n’roll no es veja igual de Puçol estant que a Seattle.

 





, ,

Sense comentaris. Sigues el primer.

Deixa un comentari


Aquesta web utilitza galetes per a millorar l'experiència de l'usuari.