“València Negra”, la cançó que faria ballar a Fuster amb Lizondo
Mireia Vives i Borja Penalba celebren el llançament del seu nou disc Cançons de fer camí amb una joieta de videoclip enregistrat íntegrament a la ciutat de València. Concretament als barris del Carme, Russafa, Orriols i Benimaclet. Per a qualsevol qui estime el cap i casal, la cançó “València negra” despertarà somriures, nostàlgia, vells fantasmes i sentiments oposats. Tot això representa aquest tema, musicat per Mireia i Borja, a partir d’un poema de Joanjo Garcia. Es tracta d’una proposta grupal de versos etílics i amb un fum de col·laboracions i gent que s’ha prestat a posar la veu com Pa Lao d’Orxata i Carles Chiner de Gener.
Al videoclip, dirigit, escrit i muntat per Chema Vargas, hi apareixen un bon grapat de cares conegudes (o no tant) que de ben segur us sonaran… o no. Podem veure a un Carles Chiner de Gener en versió vagabund, al trompetista David Pastor, al pirotècnic Pa Lao d’Orxata, a Josep Nadal de la Gossa recitant els seus versos més universals…
També apareix la penya valencianista Colla Blanc-i-Negra, l’escriptor Joanjo Garcia (autor del poema), Berta Iñíguez d’Herba Negra, Alfonso Aguado de Los Inhumanos i Giuseppo del Tulsa Cafe. Altres cares que podem veure són les de l’humorista gràfic Ortifus i els músics Sergi Carós, Marta Margaix i Josep Pineda.
Borja Penalba, Mireia Vives i Carles Chiner
Lletra València Negra
Torne als teus braços ingrats
i a la teua aspra carícia.
Et mire als ulls gris d’asfalt
i em fa mal tanta injustícia.
En els carrers del teu cor
he vomitat matinades,
m’he begut la nit a glops
i he besat dolces errades.
Sóc bastard del teu amor,
tu madrastra dels teus fills.
Mors malalta de supèrbia,
vius per a fer-nos patir.
Brúixola dels dies grisos,
bruixa de contradiccions,
fada de desigs i encisos
d’anys perduts pels teus racons.
El Micalet de la Seu
s’ha obert com una magrana,
que s’han endut els diners
i ara l’obrer passa gana.
On els dolents van a missa
on hi ha vagons sense frens,
on la memòria insubmisa
recorda els quaranta-tres.
València desperta encesa
que t’ho reclama el meu cant!
lliura’t d’aquesta peresa
que és hora de fer-nos grans.
La de Kempes i Carrete
la de Sempere i Mendieta
la de Penev i el Piojo
la de Saura i Espanyeta.
València la que esborrona,
València que fa patir.
La de la Pantera Rosa
d’ací on cau el trencadís.
València negra que estime
ciutat sagrada i profana.
València blanca que odie
signada pel Calatrava.
La València de postal
de la mar i el carril bici
la del vici per moral
del Tossal a Radio City.
La València de la Murta
i el Racó de la Corbella
la del Tulsa i Ca Revolta
La del Magazine i el Terra.
La d’Orriols, la del Llevant,
la del gat i la palmera,
la València perdedora,
la que paga la Rambleta.
La dels ninots indultats,
la dels qui prenem la metxa,
la dels qui amaguem la mà,
la dels qui llancem la pedra.
La València acollidora,
sinagoga i minarete.
Cinc de cada tres persones
són de Cuenca o Albacete.
Ortifus riu amb l’Ovidi
en una foto del Flaco.
La Poliakoff que s’ho mira
diu al Monleón: “¿Nos vamos? Vámonos!”
València la d’Amparito
la filla del mestre…
La del Titi i Ximo Bayo,
la Piquer i Marc Granell,
Nino Bravo i Obrint Pas,
Inhumanos i Estellés.
La de Blanquita i Paquito
Paquito el Xocolatero…r
No debía de quererte
No debía de quererte
Y sin embargo…
T’estime, t’estimo, t’estim,
I love you, ti amo, je t’aime.
València del Caloret,
València del Camí Fondo,
Hi ha una cançó a Natzaret
que Fuster balla amb Lizondo.
