Gràcies al còmic la memòria del meu pare ha recorregut mig món

Com és triomfar des de València (i en pijama)?
És veritat que per a determinades coses és més difícil triomfar des de fora de Madrid, ja ni tan sols des de Barcelona, que és una gran ciutat.

Hem arribat a una mena de difusió de la informació que és tota a partir de Madrid, totes les cadenes estatals, periòdics, tot està a Madrid, llavors quan fas alguna cosa fora d’aquesta ciutat normalment es queda en l’àmbit autonòmic, i no obstant això quan fas alguna cosa des de Madrid té un abast estatal, i apareixes en els mitjans estatals i tot té molta més difusió, amb la qual cosa, sempre parteixes des d’un graó més a baix a l’hora de promocionar el teu treball, però també és veritat que quan arribes a un cert punt en el qual ja més o menys té projecció el que fas, al final és igual on estigues, i en aquest moment jo crec que a mi m’és igual.

M’encanta viure en València, sempre he viscut aquí, la qualitat de vida és molt gran i crec que si estigués a Madrid, no canviaria molt, però és veritat que quan comences sí que és un llast, per a determinats treballs, no estar a Madrid.

Per a mi, haver aconseguit viure en pijama significa que s’ha complert una espècie de somni, que és poder viure del que vull i fer-ho com vull, no haig de vestir-me per a anar a un lloc a treballar ni res d’això, visc de fer còmics, faig el tipus de còmics que em ve de gust i al ritme que em ve de gust, per al meu estar en pijama suposa això.

Les noves tecnologies han ajudat molt a això, hi ha hagut un moment, dins del món del còmic per exemple, en el qual les editorials estaven en Barcelona i llavors molta gent se n’anava allí, o hi havia molt de moviment de treball i de gent com Mariscal, per exemple, llavors buscaves també un lloc que fos millor en aquest sentit, però és veritat que ara, depèn també a què et dediques, però més o menys ja des de València pots arribar a tothom.

Què significa per a tu guanyar un Premi Eisner?
La veritat és que va ser una notícia com molt emotiva, perquè justament em va agafar en aquests mesos de confinament, i estava en la casa precisament del còmic. Per a mi aquest còmic és molt especial perquè parla del meu pare, de la seua mort i d’aquesta casa, que és alguna cosa també com molt local. Aquesta caseta que tants valencians es van fer allà pels vuitanta, aquesta classe mitjana que va aconseguir prosperar i fer-se una caseta com aquesta, una caseta molt “cutre” però que per a ells va ser el seu somni.

Llavors que fos aquest premi i que justament m’agafara en aquesta casa, la veritat és que ho van fer doblement emotiu i em va fer moltíssima il·lusió, també pensar que el meu pare mai havia sortit d’Espanya, i que encara que siga la seua memòria ha recorregut mig món i a més ha estat premiat allí, em va fer moltíssima més il·lusió.

I després perquè el tipus de còmic que jo faig en Estats Units és molt minoritari, llavors per a una editorial independent com Fantagraphics, que és una gran editorial, fa que comences a tenir un lloc en aquest gran mercat, i després et fa adonar que vivim en una espècie de colonització cultural nord-americana, i tot el que ocorre allí té moltíssima difusió a tot el món.

No sé com haurà anat allí de vendes després del premi, però ací la notícia del premi va fer que s’esgotés l’edició que hi havia, en França i en Itàlia també es va vendre més, i es van comprar els drets a altres països on encara no s’havien venut. Al final és gairebé més la difusió que et dona fora d’Estats Units que allí.

El que passa en Madrid és estatal i el que passa en els Estats Units es converteix en internacional, i tu pots estar fent coses ací sense que ningú preste massa atenció, i triomfes en Estats Units i és triomfar a tot el món. Hi ha llocs que són un altaveu per a la difusió.

Destaca la memòria històrica i l’oblit en la teua obra (Los Surcos del Azar). Per què tens eixa sensibilitat per la memòria?
Principalment per dos motius. El primer és mirar enrere per a intentar conèixer-te millor, perquè en el cas de “La Casa” o d’aquest últim “Regreso al Edén” és mirar al passat de la teua família, per a saber quina part teua ve d’aquí, d’aquesta educació, d’aquesta genètica o quins costums has agafat de la teua mare i ella de la seua àvia. Diguem que mirar cap endarrere em serveix per a conèixer-me millor al mi mateix.

I després, com a persona que forma part d’una societat també em sembla molt necessari. Quan intentes mirar cap endarrere, al passat recent d’Espanya, t’adones que vivim en un país desmemoriat, amb moltíssimes rareses. Primer han passat quaranta anys de dictadura, on només es podia parlar en un sentit del passat i present d’aquest moment, i després amb la seua transició, on vam fer una espècie de pacte de no regirar massa en el nostre passat, que bo, pot ser que ens haja servit per a poder avançar, però és veritat que no s’ha fet justícia a les víctimes de tot un període i d’altra banda hem deixat fora moltíssimes històries que podrien haver omplert les pàgines de les novel·les, sales de cinema, etc… Perquè ens hem deixat episodis com “La Nueve”, gent que en altres països serien pràcticament herois nacionals, aquí són totalment desconeguts.

Llavors quan mires cap endarrere t’adones de la quantitat de buits que hi ha i de les històries que s’han quedat sense contar, i que totes elles contribueixen a entendre’ns com a societat. Vulguem o no, som peculiars dins de les democràcies del món, després d’una guerra civil i després de quaranta anys de dictadura i després d’una transició que bo, en alguns casos no va canviar massa les coses, amb la qual cosa, la nostra societat actual és peculiar, i per a entendre-la és necessària aquesta mirada enrere.

T’hem sentit dir: “Si no rescatem la memòria d’aquesta generació, correm el risc de caure en el que ja estem caient, en una banalització del que va suposar el franquisme”.
íi, com deia George Orwell “qui controla el present controla el passat per a també intentar controlar el futur”, i en una certa forma és així.

Amb aquesta transició amb la qual totes les opinions semblaven estar a la mateixa altura hem arribat a una espècie de combat sobre la història, on d’una banda hi ha historiadors seriosos intentat posar llum amb els seus estudis i anàlisis sobre el que va ser la guerra civil i el franquisme i d’altra banda tenim a un grup de gent que continua mantenint tota aquesta mitologia del franquisme i que intenta banalitzar aquest passat, la qual cosa va suposar el franquisme.

Ho estem veient contínuament, fins a ministres en plena democràcies, fa poc se’ls podia sentir dir que durant el franquisme no es vivia malament. Aquest és un gran problema, per què que un ministre d’una democràcia et diga que durant la dictadura no es vivia malament, per què serveix la democràcia doncs? Aquest tipus d’afirmacions són una falta de respecte per a tota aquesta gent que va sofrir la dictadura, que en el fons vam ser totes i tots.

Llavors és important per això, perquè amb la desinformació arribem a aquesta lluita sense sentit en la qual un sector de la dreta per a legitimar la seua posició necessita crear un passat al qual poder agarrar-se, perquè en una certa manera vénen d’aquí en molts sentits, i perquè pensen que per a atacar a l’esquerra, que en una certa manera també s’ha apropiat d’aquest victimisme del franquisme, perquè necessiten banalitzar i justificar el cop d’estat de Franco per a justificar que aquesta guerra civil tenia un sentit i que hi havia raons per a fer-la, que els historiadors seriosos han desmentit mil i una vegades que no va ser així, que el cop d’estat anava pel seu camí independentment dels vaivens de la democràcia, llavors els pseudo historiadors d’aquesta part de la dreta intenten justificar el cop d’estat com una cosa inevitable i després dir que durant el franquisme no va haver-hi repressió, ni morts, o fins i tot es replantegen si realment el tema de les cunetes va existir, llavors tot això els serveix a ells per a justificar la seua posició en el present. Necessiten mentir sobre el seu passat per a justificar el seu present i tenir un lloc en el futur.

Parlant de la memòria, també visites la memòria familiar en “La Casa”. “El Regreso al Edén” és l’homenatge a ta mare després de “La Casa” que era l’homenatge a ton pare?
En una certa manera. Al principi no estava plantejat així, però sí que és veritat que una cosa sorgeix de l’altra.

Quan vaig fer “La casa” ho vaig fer perquè el meu pare acabava de morir i em vaig adonar quan vaig començar a escriure el guió que sabia molt poc de la història del meu pare, de la seua infància i de la seua adolescència, i per a mi va ser un dur cop, i una espina clavada de no haver-li preguntat sobre moltíssimes coses, i llavors vaig voler que no em passés el mateix amb la meua mare que encara continua viva. Llavors vaig començar a gravar-li en entrevistes, i a gravar a la resta de la família, i em va semblar que en una certa manera era la meua obligació, ja que la resta de la família no semblava tenir gens d’interès per mantenir aquesta memòria, o potser es van fer les preguntes que jo no em vaig fer en el seu moment, i em va semblar que tenia l’obligació d’atresorar aquesta memòria, i també perquè tinc dues nenes i pense que en futur els pot interessar saber com la iaia parlava de la seua rebesàvia per exemple, llavors ho vaig fer simplement amb aquesta intenció de mantenir la memòria.

A la meitat d’aquestes entrevistes va sorgir que ma mare se’n recordava constantment de la seua mare, i com conte en el còmic, la seua mare va morir quan ella era molt jove llavors la meua mare va viure pràcticament setanta anys sense ella, no obstant això continua estant constantment present en la seua memòria, i llavors em va parlar d’una fotografia, que és l’única que ella té amb la seua mare, i que la mirava sovint per a recordar la cara d’ella, i me’n vaig recordar d’aquesta fotografia perquè estava sota el cristall de la tauleta de nit del seu dormitori, és una foto que jo he vist centenars de vegades. Llavors en mirar aquesta foto va ser el moment de voler fer aquesta història, de pensar que potser es podia contar alguna cosa a partir d’aquí, i sobretot, a diferència del que parlàvem abans de “Los Surcos del Azar”, d’aquesta gent que haurien de ser herois nacionals, diguem que això és una excepció, que la norma és tota aquesta gent que mai apareixerà als llibres d’història, mai seran portada en cap periòdic i que potser la seua gran èpica és la lluita quotidiana, llavors també em semblava interessant posar veu a una persona que no ha tingut una vida para res especial.

Especial vist des d’ara sí, que va ser una vida plena de misèria i repressió, però per a la major part de la gent va ser la vida normal, llavors em va semblar interessant per aquest costat, de fer una història d’una persona que és com qualsevol altra, que no va fer res més enllà que sobreviure.

Només obrir la novel·la ja veiem multitud de recursos narratius. Que ens pots contar sobre aquests?
Les meues històries tracten de contextualitzar, com un assaig, una situació. Tracten de ficar-se dins del cap dels personatges, llavors normalment les eines que el còmic ha tingut sempre no t’encaixen del tot i comences a buscar que és el que millor que et pot funcionar, i t’adones també que el còmic realment, com deia René Magritte en aquell quadre de la pipa, això no és una pipa, és el dibuix d’una pipa, llavors quan assumeixes això en el món del còmic se t’obre una porta nova, és a dir, una vinyeta no és una finestra a la realitat, és un rectangle que jo faig, i dins d’ell faig un dibuix que no deixa de ser una representació de la realitat, però no estic fent la realitat.

Paco Roca Còmic Eden

Quan ets conscient d’aquestes coses se t’obre una porta, perquè ja pots fer el que tu vulgues, la vinyeta et pot servir per a fer un collage, per a fer un esquema, o fer qualsevol cosa, ja no és aquesta càmera, com al cinema, en la qual s’està mostrant una realitat, sinó que pot ser el que tu vulgues, fins i tot pot no haver-hi una vinyeta, en una certa manera estàs creant una narració, i en aquest sentit aquest tipus de recursos em venien molt bé per a contar la història.

Potser en aquest últim còmic és en el qual més lliure m’he sentit en aquest sentit, és a dir això, són dibuixos al cap i a la fi, els utilitze per a contar una història, però no són la realitat, amb el qual cosa, si m’interessa posar més en evidència per exemple en què Franco es considerava que era aquí per la gràcia de Déu, que venia d’alguna cosa molt més enllà que d’un cop d’estat, sinó que venia directament perquè Déu li va posar un dit damunt, llavors quina millor manera que posar una moneda d’aquesta època on encunyava el mateix que era cabdill d’Espanya per la gràcia de Déu, per què no pot ser una fotografia d’una moneda la que forme la seua cara en lloc d’un dibuix?

Llavors el còmic jo crec que és un llenguatge en el qual cap tot, que és mestís ja de naixement i que aguanta molt bé totes aquestes exploracions quant al gràfic, i a mi m’ha ajudat el fet de tenir la veu d’un narrador. La veu del narrador m’ho ha fet tot molt més fàcil, perquè el que movia la història ja no eren els diàlegs o les imatges sinó que era aquest narrador, amb la qual cosa el dibuix podia anar per una altra banda, i ser més experimental la narració del que havia fet fins ara.

Com va ser la col·laboració amb el Museu Etnogràfic de València?
Per mitjà d’un amic que és historiador em vaig posar en contacte amb ells perquè em pogueren passar documentació sobre la València de l’època.

Per a mi era important contextualitzar aquesta història. Per primera vegada podia dibuixar la meua ciutat. Les vegades que havia hagut de fer una història d’època o bé havia estat Barcelona, Madrid o París i sempre a partir de fotografies i documentant-me, però fer-ho sobre la meua pròpia ciutat em feia molta il·lusió, perquè són llocs per on he passejat infinitat de vegades.

La meua mare vivia en Russafa, amb la qual cosa és un barri que he recorregut moltíssimes vegades, i buscar fotografies i intentar reconstruir com era el barri en els anys quaranta era molt interessant.

El museu d’etnologia a partir de moltes publicacions que tenia i una web que em varen compartir, on es guarda el testimoni de moltíssima gent, em va servir de molta ajuda.

Per últim, ens pots avançar pròxims projectes?
Normalment no tinc problema amb avançar els meus projectes, però aquesta vegada estic en un projecte diferent, per a una editorial diferent i per a un mercat diferent, llavors ells no volen encara dir res sobre l’assumpte, de moment puc dir que és una història curta, d’un gènere que fins ara mai havia fet, i és una prova per veure si em ve de gust o no em ve de gust, llavors de moment això és el més pròxim que tinc.

Després tinc altres històries, sí que m’agradaria tractar el tema com parlàvem abans de la memòria i de la identitat, m’agradaria canviar una mica, tinc alguna idea, però encara no sé amb quina em ficaré, però possiblement serà sortint una mica d’aquest tema.

També Amenábar té avançada l’adaptació de ‘El tesoro del Cisne Negro’, no?
Sí, ja es poden veure algunes imatges. Varen començar a rodar quan van poder, perquè com va coincidir que anaven a començar a rodar amb el confinament, llavors tot se’ls va complicar, però al final van complint les dates i en Nadal van concloure tot el que era la part de rodatge a Espanya, i ara quan puguen els toca la part de rodatge fora, crec que era en el Canadà, Estats Units…

Els queda una part difícil que és la reconstrucció de l’enfonsament de La nostra Senyora de les Mercés, que en la novel·la, per cert, no es diu així. És una minisèrie per a Movistar, i crec que per al pròxim Nadal ja es podrà veure.

Hem vist moltes adaptacions teues a l’animació, però és la primera volta que se t’adapta en l’àmbit audiovisual amb actors?
Si, la veritat és que a mi m’encanta l’animació, els projectes que havien sorgit fins ara eren de convertir aquestes històries en animació, i la veritat és que estic encantat perquè comparteix un cert paral·lelisme amb el còmic. En el còmic i en l’animació parteixes de la pàgina en blanc i a partir d’ací crees tota una estètica i tot un món en funció del qual vols contar. No obstant això la imatge real és diferent, utilitzes actors, una realitat…

Sempre s’havien fet les adaptacions a l’animació, però ara les que hi ha en projecte totes són d’imatge real, tant la d’Amenábar com unes altres que hi ha en altres fases de projecte, i és curiós, perquè en l’animació tot t’és més pròxim, però quan són actors que estan representant un paper, quan es reconstrueix el que el teu has dibuixat, és una visió molt diferent i molt interessant, en veure com és la teua imaginació en la realitat, i és que és molt curiós de veure.

Fotos: Juan Martínez Lahiguera

Participa Participa

Dessuadora A Tornallom
Dessuadora d'edició limitada "A Tornallom" posada a la venda per finançar els III Premis Tresdeu a joves creadors/es valencianes. Dissenyat per Bram S...
Preu 24 €
Bossa “Jo per tu, tu per mi”
Bossa estil tote bag d'edició limitada "Jo per tu, tu per mi" posada a la venda per finançar els III Premis Tresdeu a joves creadors/es valencianes. D...
Preu 4.80 €
Noves veus (secció d’opinió)
Entre totes i tots som capaços d'impulsar noves veus dins del panorama mediàtic valencià. Calen noves idees i enfocaments per encarar aquesta dècada d...
25%
14
DIES
112,00 €
aconseguit de 450,00 €