Entrevista a Car després d’Addicta a tu: «molts guiris ens cridaven l’atenció com si la platja fora seua»

Conversem amb Carmen Palací Ribes (Benissa, 1999), també coneguda com «Car». Una artista multidisciplinària de la Marina Alta que fusiona el pop electrònic i l’urbà. Les seues lletres parlen de les relacions humanes, de les històries del seu entorn i de les experiències pròpies, però també de l’amor per la música i d’una fascinació per tot el que és estrany, inesperat i fora del convencional.

Va començar tocant el piano i la guitarra, i va ser ací on van aparéixer les seues primeres composicions. Entén el projecte com un espai on la música, el disseny, el ball, la moda i l’art es parlen entre si. D’eixe diàleg naix una identitat que va més enllà de les cançons i que ella construeix conscientment, peça a peça.

Les seues cançons conviden a ballar i a reconéixer-se en emocions viscudes per tothom. Car treballa eixa frontera on la vulnerabilitat i l’energia conviuen, i converteix el que és quotidià en himnes per a sentir-se lliure.

Conta’ns més sobre el concepte «València Dream» que travessa el projecte.

Per a mi el «València Dream» és una manera d’entendre la vida on visc. Estem molt acostumats a parlar de l’«American Dream», però jo volia reivindicar que ací també tenim una forma de viure que mereix ser contada. El «València Dream» és sentir orgull de ser de poble, de parlar valencià, de créixer prop de la mar, de les festes, dels amics, dels parkineos, dels estius eterns… És pertànyer a una comunitat. Durant molt de temps semblava que, si volies ser moderna i dedicar-te a la música, havies d’amagar d’on eres o canviar la teua manera de parlar. Jo el que vull demostrar és que ser de poble i parlar valencià també és de ser una moderna.

«Addicta a tu» parla d’una atracció obsessiva, fins i tot tòxica, però la planteges des de la llibertat i no des del penediment. Com evites que la cançó acabe romantitzant la dependència de què parla?

Perquè la cançó no intenta dir-te que això siga bo. El que fa és explicar una emoció que tots i totes hem sentit alguna vegada. Hi ha moments en què coneixes una persona i sents una atracció molt forta, addictiva, però això no significa que siga una relació sana ni tampoc que haja de durar per sempre. M’interessava parlar d’eixa emoció sense jutjar-la ni amagar-la. Pense que és important que la música també servisca per a posar nom a sentiments que no sempre són bonics o saludables, però que, malgrat això, les persones continuem sentint, encara que no ho vulguem.

A més, «Addicta a Tu» naix de la idea d’un «amor de verano»: una història intensa, impulsiva i efímera. Igual que arriba, també acaba passant. Per això parle d’una addicció emocional i física, d’un impuls que es viu amb molta intensitat, però que no necessàriament està destinat a durar per sempre.

Hem vist que t’has rodejat d’un equip majoritàriament femení. En què es nota que la mirada siga femenina?

No crec que el cinema fet per dones siga un gènere concret perquè el cinema és cinema, independentment de qui el cree. Però sí que pense que no és el mateix que una història sobre una dona la conte un home que una dona. Hi ha coses que ens entenem d’una manera molt natural entre nosaltres, temes que sabem tractar d’una manera més conscient i curosa, i això es nota en els gestos, en la manera de mostrar el desig o la vulnerabilitat. Amb Eva Estela, la directora, no havíem de justificar ni explicar moltes coses perquè compartim una sensibilitat molt semblant, a més de sentir-me molt còmoda treballant amb ella i crec que això sí que es veu en el resultat.

Vens del piano i la guitarra, de cantar en acústic. «Addicta a tu» és pop produït i electrònic, amb Cristian Rico (de.loix) als comandaments. Com ha sigut passar de l’íntim al pop de pista sense perdre la teua veu?

Ha sigut un canvi molt natural perquè, en realitat, continue sent la mateixa persona a qui li continua agradant una bona cançó en acústic. M’encanta estar al piano o agafar la guitarra i cantar de manera íntima; és una part de mi que no desapareixerà mai. De fet, la majoria de les meues cançons naixen així, amb dos acords al piano o a la guitarra.

Però també sentia la necessitat d’explorar una altra cara molt important de la música, la de passar-ho bé escoltant-la. Parle d’eixes cançons que et poses al bany mentre et fas el teu makeup abans d’eixir, que poses a tot volum i que et fan sentir la més divina del món. O cançons que et poses amb les teues bebés per a eixir de festa.

Volia crear exactament eixa sensació. Eixe moment en què et mires a l’espill mentre et maquilles amb les teues amigues i penses: «Estàs perfecta amor». Crec que, quan ixes de casa amb eixa energia, també la transmets a la gent que tens al voltant.

Escolte pràcticament de tot i m’encanta experimentar amb diferents gèneres. De fet, «En Bucle» no serà un disc de pop pur; hi haurà cançons molt diferents entre elles perquè m’agrada posar-me a prova i investigar diferents camins. Però sí que hi ha una cosa que tenia claríssima: volia fer música que parlara de sensacions i situacions reals, que et feren ganes de ballar.

I no només fas la música, també intervens en l’art. Fins a quin punt la part visual condiciona com escrius la música, o van completament per separat?

Soc dissenyadora gràfica, així que inevitablement les dues coses van molt lligades. Encara que estiga escrivint una cançó sense pensar en imatges de manera conscient, ja estic imaginant estils, atmosferes, colors o universos visuals. Al final, este projecte ve del meu TFG de la carrera de disseny, que vaig començar com una base acadèmica, però que he anat desenvolupant i portant a un punt més professional i més pensat.

Igual que la música et pot portar a un univers concret, amb el disseny passa exactament el mateix. Per a mi encaixen de forma natural. La música naix d’experiències personals, vivències i sensacions molt internes, i a partir d’això ja es van construint les decisions visuals: quins colors, quina estètica, quin món. No és un procés separat, sinó molt connectat. Diria que pràcticament es retroalimenten.

Vau rodar a Benidorm i hi apareix una samarreta amb el lema «I Love València Sense Turistes». És un cant de resignació a una batalla ja perduda en pobles com Benissa?

No, al contrari, pense que tot pot tindre solució si es prenen les mesures correctes. La idea de posar la camiseta es va proposar de forma molt intencionada, pensant que, ja que gravàvem a Benidorm, era un bon moment per introduir eixe toc i que es vera eixe “support” o posicionament davant la turistificació, perquè al final és una cosa que ens afecta molt a la gent de la zona. Ens encanten els nostres barris, platges i pobles, però sense que estiguen petats de penya.

De fet, mentre estàvem gravant a la platja, molts guiris ens cridaven l’atenció com si la platja fora seua per estar gravant allí, i això encara ens va fer tindre més ganes de posar eixe lema dins del videoclip.

El videoclip, amb l’etalonatge tant colorit i lluminós i la tria de les localitzacions molts fotogrames pareixen fotos de Martin Parr. Com decidiu què és homenatge i què és ironia pop?

Podria dir-se que sí que hi ha un homenatge a Martin Parr, ja que moltes de les referències fotogràfiques venien d’ell. Eva Estela, la directora, volia que tot tinguera eixa sensació de fotografia, quasi com si el videoclip estiguera construït a partir d’imatges fixes, amb un guió molt cuidat i quasi cinematogràfic.

A més, a part de Martin Parr, també teníem altres referències tant fotogràfiques com estètiques, com Zara Larsson, Sandra Monfort o La Tania, que ens ajudaven a construir eixe imaginari més visual i estilístic que buscàvem.

L’estilisme de Lucía Ye va acabar de reforçar tot eixe univers, molt vinculat a la cultura kitsch i a una estètica molt concreta, exagerada i intencionadament expressiva. Ens interessava una estètica molt mediterrània, molt saturada, molt viva, quasi exagerada, i Benidorm ja té eixa personalitat per si mateixa. La idea era convertir el lloc en un escenari icònic on conviuen la bellesa, l’excés i la quotidianitat.

Defineixes «En bucle» com un disc que es construirà cançó a cançó, com un relat. Què vols que se sàpiga d’este primer capítol i que ens pots avançar dels següents? Alguna data rellevant que hàgem d’apuntar al calendari?

«En Bucle» serà un projecte molt conceptual, on cada cançó tindrà la seua pròpia identitat, però totes estaran connectades entre elles al voltant del concepte del bucle i de les relacions tòxiques. «Addicta a Tu» és només una de les fases d’una història que està pensada perquè es descobrisca a poc a poc. Cada cançó té un significat concret i ocupa un lloc dins del relat, així que el sentit complet del disc només s’entendrà quan hagen eixit totes. És un projecte construït amb molta intenció, on cada llançament aporta una peça més del puzle. Encara no puc avançar moltes dates, però sí que puc dir que açò és només el principi i que els pròxims llançaments ajudaran a entendre molt millor tot l’univers d’«En Bucle».